MoixentA l'extrem sud-oest de la serra Grossa, prop de Moixent, a la comarca de la Costera, es troba el que va ser un poblat fortificat al segle IV aC. Una llar en ruïnes cremades que apuntava maneres per ser la Pompeia valenciana. La seva riquesa i la curiositat que despertava la fugida sobtosa dels habitants d'aquell paratge deixaven molts dubtes sense resoldre. Què és el que va passar en aquell poblat iber?

Un segle ha passat des de les primeres notícies de l'existència del jaciment. En 1909, Luis Tortosa, nascut a Ontinyent, a la comarca de la Vall d'Albaida, li va comunicar a Isidro Ballester que havia trobat un gran "despoblat". Ballester, impulsor i director del Museu de Prehistòria de València, es va apassionar amb aquell primer indici. El següent pas? Anar-hi.

Junt amb Gonzalo Viñes, sacerdot i arxiver, Ballester va visitar per primera volta el jaciment. Allí, es va adonar que la tasca que tenien entre mans anava a ser més gran del previst: haurien de fer una excavació d'unes dimensions que solament seria viable amb el suport institucional. Idò, en 1927, es va crear el Servei d'Investigació Prehistòrica, organització que pertany a la Diputació de València, on l'objectiu era donar suport a les excavacions a gran escala.

Per consegüent, l'1 de juliol de 1928, una vintena d'homes es van congregar a la Bastida de les Alcusses per començar a treballar en les primeres excavacions. Aquests grups estaven organitzats amb un arqueòleg, que era l'expert i liderava l'expedició, i un col·lectiu d'obrers. Les tècniques utilitzades eren molt diferents de les d'avui, a més de la formació de qui estava al lloc de l'excavació: treballaven a colps d'aixada.

De l'època daurada al procés fosc

Durant quatre campanyes, des de 1928 fins a 1931, el jaciment es va convertir en una fita de l'arqueologia valenciana. La Bastida de les Alcusses era una imatge perfecta d'un moment concret de la història, i es va declarar Monument Històric-Artístic per ser un referent d'estudi sobre la cultura ibèrica.

Els anys daurats van durar poc, es van veure trencats amb la proclamació de la República: els equips de recerca van abandonar el poblat. De sobte, el Servei d'Investigació Prehistòrica va patir una reducció econòmica que els va dur a deixar la tasca d'excavació. El temps va provocar que, per segona volta en la història, la Bastida de les Alcusses quedara soterrada per terra i vegetació; de nou, quedava a l'oblit.

L'espoli es va convertir en un problema habitual, ja que el jaciment no comptava amb vigilància. "Per accedir-hi, era tan senzill com anar a l'ajuntament del poble (Moixent) i demanar les claus. No hi havia ningú encarregat del jaciment, aleshores es podia fer qualsevol cosa", conta Lupe Sanz, ara guia turístic de la Bastida de les Alcusses. Ens ho conta mentre passeja pels fonaments del poblat que ha vist tantes vegades. Un poblat que, avui en dia, es troba en una situació més estable.

"Des que es van reprendre els treballs al final dels anys noranta, el jaciment es troba en un moment en què avancem amb més cura", reflexiona Sanz. A partir de l'última dècada del segle passat, es van començar de nou les excavacions, amb campanyes d'estiu de tres setmanes.

Encara que la investigació es veiés aturada, la seva història seguia baix terra, a l'espera de ser descoberta. Unes vides i una societat que estaven trobant el moment per fer-se veure.

Una finestra cap a les seves vides

Cent anys. Al voltant d'un centenari van fer d'aquest assentament la seva llar. Les incògnites que es troben hui dia sobre com van arribar i vivien al sud de la serra Grossa desperten l'interès tant d'estudiosos com dels visitants. Què és el que amagaven els set metres d'alçada de muralla del poblat?

Quatre hectàrees ocupava l'assentament. De muralles cap a dins era un poblat amb una organització social molt impròpia de la seva època. Segons les investigacions publicades per Helena Bonet i Jaime Vives-Ferrándiz, tots els fonaments de les cases daten dels mateixos anys, cosa que prova que abans de construir el poblat hi havia hagut una planificació per fer-lo.

Predominat per un carrer central, a nord i sud s'establien famílies de diferent classe social. Al sud, les famílies més poderoses i amb més riquesa, ja que era la zona més càlida. En canvi, al nord vivia la resta de la població, on el fred arribava a totes les cases. Així i tot, els més poderosos aprofitaven el clima del nord, fent xicotets magatzems a l'altra zona per conservar millor els seus aliments.

Aquesta divisió feia evident l'existència d'una jerarquia social. A més, la grandària de les cases de les elits era considerablement superior respecte a la resta de la població. Cinc famílies eren les que tenien aquesta autoritat, però ¿d'on provenia el seu patrimoni?

El poblat, com era habitual en l'època, treballava en l'agricultura i la ramaderia, però no era la seva tasca principal. El comerç ho era, controlat per les elits que explotaven el camp, el bestiar i els metalls per potenciar els intercanvis. "Hi ha cinc tallers de metal·lúrgia, però la producció que hem trobat d'armes no és tan alta; les feien per comerciar amb elles", explica Sanz. L'abast de l'intercanvi era tal que s'han trobat ceràmiques pròpies d'Atenes, que inclús els ibers tractaven de copiar.

El mercadeig tenia una afluència tan important al poblat que, al costat del carrer principal, s'han trobat els jaciments del que es pensa que és una llotja. Aquest espai els servia per fer intercanvis, però també perquè les famílies poderoses pogueren fer reunions i parlar entre elles. L'exclusió de la resta del poblat es fonamentava en les úniques portes d'accés a la part sud, factor que permetia l'entrada sols a les elits. No obstant això, el que sí que els interessava era estar a prop de camperols i artesans especialitzats, així com dels guerrers més destacats.

La representació dels cavallers del poblat iber es troba al Guerreret de Moixent, figura de bronze trobada al jaciment que es va convertir en la icona del Museu de Prehistòria de València i del seu poble, Moixent. La peça encarna la imatge del cavaller model, porta un casc amb una gran panòplia, muntat a cavall. És el símbol del poder.

Una fugida sense deixar rastre

El somni d'una societat dominant respecte a les altres no agradava als poblats del voltant. El creixement de la Bastida de les Alcusses era innegable: inclús a les cases del nord, on la majoria de les famílies vivia, s'han trobat ampliacions posteriors de les cases, cosa que apunta al fet que cada vegada hi havia més riquesa. Aquesta situació, potser per competència, potser per enfrontaments amb altres ibers, va obligar els habitants de la Bastida a desallotjar el poblat.

De colp, un foc va arrasar tot el poblat. L'abandonament va ser ràpid i forçat, deixant totes les seves pertinences enrere, a més de la seva dignitat com a poble. Les flames es van endur tota la seva llar. El poblat no va ser reocupat, ni pels atacants, ni per altres civilitzacions. La Bastida de les Alcusses, o el que restava d'aquella cultura, va ser soterrada pel temps.

L'assentament ibèric de les Alcusses es va convertir en una fotografia perfecta d'un temps concret, el de la civilització ibera. Els fonaments de qui van ser casa ara ens duen a un viatge de tornada a una època molt llunyana, però molt nostra.