Si ara mateix sortim al carrer i mirem al nostre voltant, observarem que la majoria de les dones, sigui quina sigui la seva edat o condició, duen majoritàriament pantalons. Perquè el pantaló femení actualment s’ha convertit en una peça de roba d’allò més prosaica, habitual i inqüestionable. Però, malgrat la seva quotidianitat, hi va haver un temps en què, per a una dona, lluir uns pantalons constituïa un acte de pura heroïcitat que podia costar-li la vida, com passava en època medieval. Perquè la quotidianitat també cal inventar-la, lluitar-la i defensar-la, sobretot quan està tan carregada de rerefons polític, com és el cas del pantaló.

En les societats occidentals, homes i dones van començar a diferenciar-se estèticament pels volts del segle XIV, quan l’home va abandonar la túnica que havien vestit els dos sexes fins llavors. A partir d'aquell moment, ells van deixar a la vista les cames bifurcades amb unes braies ajustades, origen dels pantalons, mentre que les de les dones van continuar ocultes uns quants segles més. A mitjans del segle XIX, la periodista nord-americana Amelia Bloomer va escandalitzar la vella Europa engalanant-se amb uns pantalons bombatxos fins als turmells, combinats amb unes faldilles al damunt. La premsa del moment va esmolar els ullals amb crítiques satíriques i ridiculitzants en què se la retratava enlletgida i barroera, amb clares intencions de masculinitzar-la, tot advertint les noies que aquella peça les allunyaria de l’ideal de bellesa imperant i dificultaria la cerca de marit. Però quin era el veritable escàndol de la seva proposta si, al cap i a la fi, no mostrava més pell que amb un vestit? Doncs que, a través del fet de manllevar aquella peça de roba considerada masculina, Bloomer estava lluitant per més igualtat en drets i llibertats entre homes i dones, en un context de primera onada feminista.

Malgrat la determinació i la valentia de Bloomer, aquella peça no es va consolidar, però el significat dels pantalons com a símbol de llibertat per a les dones es va quedar. Per això, al llarg del segle XX es van anar succeint els moments en els quals la seva lluita va continuar viva. Marlene Dietrich va utilitzar aquesta peça per qüestionar l’estereotip de feminitat normativa. La dècada dels 30 va aprofitar el relaxament dels protocols dels períodes estiuencs per introduir els pantalons palazzo. Durant la Segona Guerra Mundial va requerir-se a les dones que substituïssin laboralment els homes que eren al front, i això va portar a fer més extensiu l’ús dels pantalons. A partir dels 50, la joventut va tendir a usar-los per manifestar les ànsies de llibertat i revel·lia respecte a la generació dels seus progenitors. Però no va ser fins als anys 70 quan per fi el seu ús es va generalitzar i va ser acceptat a Occident. Una dècada gens casual, ja que la incorporació del pantaló als armaris de les dones va estar estretament relacionada amb la segona onada feminista, aquella que, entre altres lluites, va qüestionar el paper domèstic de les dones i va defensar els seus drets laborals i sexuals. Sota la premissa que “el que és personal és polític”, quedava clar que les lluites pels drets i llibertats de les dones també es lliuraven en la intimitat i en actes aparentment tan irrellevants com vestir-se, sobretot si es tracta d’una peça tan carregada d’història i de lluita política com el pantaló.