Quatre germanes i una mare de família benestant vinguda a menys viuen seguint les seves pròpies normes a Concord, Massachusetts, durant la Guerra Civil Americana, mentre el pare és al front. Les peripècies de la Meg, la Jo, la Beth i l’Amy en el seu trànsit de l’adolescència a la maduresa han inspirat milions de lectores i ara reviuen en la nova pel·lícula de Greta Gerwig, que arriba precedida de crítiques molt favorables.

Publicada el 1868 amb gran èxit, ampliada l’any següent amb una segona part i seguida per dues seqüeles, Donetes va ser considerada durant dècades una lectura femenina, sentimental i complaent. Però una mirada atenta permet descobrir trets d’un feminisme incipient que l’eleven per damunt de qualsevol etiqueta i que expliquen en part el fenomen.

Feminisme en context

L’escriptora i política Jenn Díaz va llegir la novel·la, a instàncies de l’editorial Lumen, d’adulta, quan ja tenia ideologia. “Quan començo a llegir Donetes soc conscient que la majoria de gent que la té idealitzada és perquè ho ha fet a una determinada edat, amb una lectura neta. Jo hi arribo sent ja escriptora i considerant-me feminista”, explica. El primer contacte amb l’obra no li va resultar senzill: “Em va costar entrar-hi. Hi ha moments en què m’exaspero, amb determinats senyals adreçats a «apaivagar el mal humor, perquè no és propi d’una dona» o amb personatges dotats d’una bondat quasi naïf”.

No va ser fins que va llegir la biografia de l’autora que va canviar de punt de vista: “ Donetes és una obra feminista que s’ha de posar en context, s’han d’entendre les condicions en què s’escriu i a quin públic va adreçat. Si no fos com és, amb les seves concessions, possiblement no s’hauria arribat a publicar i, per tant, no podríem reivindicar-la”, opina Díaz. I assenyala, com a exemple concret, el moment en què la mare confessa que a ella tampoc no li agrada fer les tasques domèstiques: “És revolucionari per a l’època i s’ha de posar en valor. Era molt difícil dir això i, probablement, les dones no burgeses trobaven una cert alliberament llegint el que pensaven, tot i que ho fessin igualment i fins i tot amb un somriure”.

Donetes no seria el que és sense Jo March, la segona de les germanes, la noia que, sense proposar-s’ho conscientment, desafia les convencions de l’època. Impetuosa i voluble, rebel i tendra, incorruptible en el seu compromís de ser ella mateixa, no hi ha cap lectora que en algun moment de la seva vida no hagi volgut ser Jo. “Em guanya la combinació de nena ambiciosa que es vol menjar el món amb la bondat. Això la fa molt entranyable. No és una amenaça per a les que no són Jo. És una amenaça per al patriarcat, per al sistema que oprimeix les dones... Però presentat d’una manera que no infligeix dolor, que no fa patir”, argumenta Díaz. La identificació es produeix tot i que les lectores no vulguin ser escriptores, ni aventureres, ni tinguin cap mena d’ambició artística, ni tan sols talent: “N’hi ha prou amb la possibilitat de ser Jo. Només el fet que existeixi aquest model de dona ja és molt”. De fet, ni la mateixa Jo acaba sent escriptora, igual que moltes lectores no seran el que es pensaven que serien però “no hi fa res, podrien haver-ho sigut”.

Jenn Díaz veu engrunes de feminisme en dos dels moments més recordats de la novel·la i de les pel·lícules. El primer, quan Jo es talla els cabells, l’única cosa autènticament femenina que té, per aconseguir diners per ajudar el seu pare, ferit a la guerra: “No ho fa per revolució, però ho fa. L’autora se situa en un punt mitjà, diu les coses de la manera que es podien dir aleshores. Unes molles de feminisme, no podia fer-hi més. En aquest moment, penso que Alcott i jo parlem el mateix idioma: ella, per l’època, l’ha de camuflar, i jo, visibilitzar”. I el segon, quan Jo rebutja el seu veí i amic de l’ànima, Laurie Laurence, en una decisió que provoca astorament i decepció en la majoria de lectores, algunes de les quals fins i tot van escriure a Alcott indignades: “Crec que aquí és on l’autora es reivindica més que mai, perquè fins i tot les feministes volem que s’hi casi! Perquè a tothom li agrada el matrimoni per amor. I perquè és una relació construïda d’igual a igual. Això també és revolucionari per a l’època. Però és com si Alcott digués: «He d’aguantar». Es planta”.

Il·lustres reivindicadores

Díaz ja sabia que la precedien un munt de reivindicadores de renom, “sense cap perfil comú ni nexe aparent entre elles”. Des de Simone de Beauvoir fins a J.K. Rowling, són moltes les intel·lectuals i escriptores que han declarat la influència decisiva que la lectura de Donetes va tenir en la seva vida i en la seva carrera. El cas més paradigmàtic és el de la filòsofa francesa, que, en la seva biografia ( Memòries d’una jove formal ), no deixa cap dubte sobre la petjada profunda que li va deixar el personatge de Jo: “Em vaig identificar apassionadament amb Jo, la intel·lectual. Brusca, angulosa, Jo pujava als arbres per llegir: era molt més viril que jo però compartia el seu horror per la costura i les feines de casa, el seu amor pels llibres. Ella escrivia i, per imitar-la, vaig començar els meus primers contes curts”.

També tenia Donetes en alta consideració l’escriptora Carson McCullers. Díaz, que se’n declara admiradora, aventura que el personatge de Frankie Addams (protagonista de la novel·la del mateix títol) és “una mena de Jo evolucionada, amb matisos, molt més fosca”. El cas més sorprenent potser és el de la rockera Patti Smith, “amb aquella duresa que té, quasi física”, segons l’escriptora catalana. Per a la cantant nord-americana, Donetes va ser una novel·la iniciàtica a la qual va retre homenatge en el 150è aniversari de la seva publicació amb un pròleg titulat Aquella noia anomenada Jo March, que conté sentències com aquesta: “Com moltes joves abans que jo, vaig trobar un model en algú que no s’assemblava als altres, que tenia una ànima revolucionària i, alhora, sentit de la responsabilitat”.

Cristina Fernández Cubas i Angeles Caso són dues escriptores més que reconeixen haver trobat inspiració en el llibre d’Alcott. També la periodista Rosa Maria Calaf, que diu: “S’ha de triar entre no fer res i lluitar per ser lliure. I les dones encara més. Això és el que em va ensenyar Donetes ”.

Les donetes de Gerwig

L’adaptació que arriba dimecres a les pantalles s’allunya de la narració cronològica clàssica, amb un muntatge ambiciós que juga amb la temporalitat a còpia de flash-backs i elaborades el·lipsis i amb una fotografia esplèndida que té alhora voluntat estètica i narrativa.

Gerwig, autora també del guió, aborda la complexitat de ser dona en un món on el matrimoni encara es veu com l’únic horitzó possible. Però va més enllà: és significatiu el moment en què Jo reclama una vida més enllà de l’amor romàntic. El relat és ple de llicències que, lluny de trair l’esperit de la novel·la, l’intensifiquen. “Ningú podrà oblidar mai Jo March”, diu la protagonista en una línia de diàleg afegida que no podria ser més profètica. Atès el caràcter autobiogràfic de la novel·la, la pel·lícula barreja amb habilitat les vides de Jo i Alcott i dona per cert que el final sentimental que l’autora decideix per a la seva heroïna va ser una imposició de l’editor.

El repartiment combina noms consagrats (Meryl Streep, Laura Dern) amb emergents (Florence Pugh) i reserva els dos seductors papers principals per als actors fetitxes de la directora, coprotagonistes de Lady Bird, la pel·lícula que la va donar a conèixer: Timothée Chalamet, un convincent Laurie, i una vibrant Saoirse Roan, que aprofita al màxim la possibilitat de ser Jo.