El 5 de gener del 1968, Antonin Novotny, primer secretari del Partit Comunista de Txecoslovàquia, estalinista de la línia dura, va ser obligat a dimitir. El va succeir en el càrrec Alexander Dubcek, un apparàtxik que pertanyia a l’ala reformista del partit. Va ser una elecció celebrada per bona part de la població txecoslovaca, especialment pels joves, que esperaven que el país s’obrís, permetés la llibertat de premsa i es democratitzés, encara que això no signifiqués abandonar el comunisme en favor del capitalisme sinó crear un “socialisme de rostre humà”.

Durant la Primavera de Praga, Dubcek va engegar un agosarat pla de reformes que de seguida van ser visibles. La premsa era molt més agosarada, a la televisió hi apareixien ciutadans crítics amb el sistema i el Dia del Treball van desfilar joves amb banderes nord-americanes i israelianes, escoltes (fins llavors prohibits) i fins i tot hippies. Els joves van preguntar a Dubcek quines garanties tenien que les reformes tirarien endavant. Dubcek els va dir que la garantia eren ells, els joves. Però no va funcionar. A la resistència al mateix Partit Comunista txecoslovac s’hi va sumar la taxativa oposició de la Unió Soviètica, que va considerar que les reformes eren reaccionàries i pro nord-americanes. Després de moltes tensions i negociacions entre Dubcek i Breznev, i d’acostaments del líder txecoslovac a altres països de l’òrbita soviètica a la recerca de suport, el 20 d’agost 250.000 soldats del Pacte de Varsòvia van envair el país, van segrestar Dubcek i altres membres rellevants del partit i els van obligar a acceptar la invasió mitjançant un acord humiliant. Dubcek es va mantenir uns mesos més en el càrrec. L’ocupació va durar fins al 1989.