Praga, 1968: Apunts d'un viatjant de Sabadell
Diumenge 19/08/2018

“Nois, preneu-ho amb calma, però les tropes russes han invadit el país”

Saltar el Taló d’Acer per vendre teixits de Sabadell. Això és el que va fer el fabricant Josep Maria Garcia-Planas Vilarrubia (1924-2012) a principis dels anys 60. L’URSS, Polònia, Hongria, Romania... Li faltava Txecoslovàquia. Hi va aterrar per primer cop el vespre del 20 d’agost del 1968. Un parell d’hores després, les tropes del Pacte de Varsòvia ocupaven l’aeroport per tallar d’arrel la Primavera de Praga, el desig d’un socialisme amb rostre humà. El fabricant sabadellenc ho va filmar amb la seva càmera de 16 mm, les imatges més llargues i de més qualitat –fins fa poc inèdites– de la primera esquerda del Taló d’Acer. Garcia-Planas ho va filmar i ho va escriure en aquest text inèdit

Josep Maria Garcia-Planas
17 min
Els ciutadans de Praga es varen llençar al carrer per intentar detenir els tancs russos l'agost de 1968.

Res feia presagiar, la nit del dimarts 20 d’agost, els tràgics esdeveniments que planaven sobre Praga. Són les vuit del vespre quan aterrem al flamant aeroport de la ciutat en un Ilyushin-18 de les Línies Aèries Txecoslovaques procedent de Varsòvia. El viatge ha sigut improvisat i no tenim visat ni allotjament reservats. La primera qüestió s’arregla fàcilment a l’aeroport mateix. Amb l’ajuda del nostre amic txec acabem trobant habitació a l’Adria, un petit hotel situat a Václavske Námestí, una àmplia avinguda del districte de Nové Mésto que seria l’escenari de gran part de les algarades i lluites de carrer: davant del nostre hotel, la redacció del diari Prace; una mica més amunt, al carrer Jindrisská, l’edifici de la CTK, l’agència de notícies txeca; a l’altra banda, a la cantonada de Lívopa Stépanská, el Banc de Txecoslovàquia, i, tancant Václavske pel sud, la plaça i l’estàtua de Sant Venceslau, heroi de la nació txecoslovaca, i el Museu Nacional.

Les deu de la nit ens enganxen prenent un refresc al cosmopolita cafè Yalta. Els carrers estan animats i, de la mateixa manera que a Varsòvia, abunden els nois amb cabells llargs i les noies amb faldilla curta. I també com a Varsòvia, rebem incessantment ofertes de compra de dòlars al doble del tipus oficial. Quan enfoquem cap a les galeries Lucerna, de tornada a l’hotel, algú em crida pel meu nom. És Blas Baeta, de l’agència Aerojet. Va al capdavant d’un grup de participants espanyols en el congrés de la SIEC a Hèlsinki. A través de Morro, de la Cambra de Comerç i Indústria de Barcelona, amb qui ens vam trobar casualment aquell mateix matí a l’Hotel Europejski de Varsòvia i amb qui vam viatjar després junts fins a Praga, sabia que jo estava allotjat a l’Adria. Aquella trobada acabaria sent providencial per a nosaltres. Ells s’estan a l’Hotel Alcron, a Lívopá Stépanska, no gaire lluny de l’Adria.

No passen gaire de les onze que ens fiquem al llit; a les 8 del matí de l’endemà teníem una cita a Centrotex. El Plàcid i jo compartim habitació. El llum de la meva tauleta de nit no funciona i he de desistir de la meva habitual lectura. Però no trigo a quedar-me profundament adormit.

El soroll d’un reactor, potenciat pel silenci de la nit, em desperta. L’esfera fosforescent del meu rellotge marca dos quarts de dues. No en faig gaire cas. L’aeroport és molt a prop de la ciutat i no és estrany que els aparells volin baixos, arran de les teulades. No tinc temps de tornar a agafar el son que un altre reactor sembla voler aterrar damunt del meu cap. I després un altre, i un altre i un altre, en cadència precisa, cada quinze minuts. Des de la finestra, els quatre potents focus dels aparells il·luminen estranyament l’espai. Allò no sembla gaire normal, però el meu cervell somnolent no encerta a intuir el drama. A dos quarts de set del matí, amb les primeres llums del dia, unes ràfegues llunyanes i continuades ens fan aixecar del llit. El Plàcid afirma que són trets de pistola automàtica. De broma, li dic que és una traca. En aquell moment apareix el Ramon, que amb el José dorm a l’habitació del costat: “Nois, preneu-ho amb calma, però les tropes russes han invadit el país”.

Em vesteixo ràpidament i baixo al hall. A l’escala deixo tres cambreres plorant. El recepcionista té l’orella enganxada al transistor. Està envoltat per les professores fineses, el matrimoni alemany i alguns caminants txecs. L’expressió de les seves cares és significativa. Sense aturar-me, surto al carrer. Passen camions plens de joves que enarboren banderes txeques i criden coses que em són inintel·ligibles. Unes noies reparteixen insígnies i banderes txecoslovaques; les façanes estan materialment cobertes de cartells i rètols:

RUCCKY, DAHTE DOMO (Russos, aneu-vos-en a casa)

Svoboda, Cernik, Dubcek

USA-VNAM=CCCR-CSSR (EUA-Vietnam=URSS-Txecoslovàquia)

Biafra-Israel-Txecoslovàquia

A Moscou 1.880 km

Al carrer repartien diaris contra la invasie

Pujo ràpidament a agafar la motocàmera. En aquest moment arriba el nostre amic txec. Està summament preocupat. Les notícies són confuses, i els rumors, per a tots els gustos. Sembla que a les 9 de la nit, mitja hora després que marxéssim de l’aeroport, cinquanta civils russos armats amb pistoles i arribats en dos avions procedents de Moscou i de Lemberg el van ocupar. A dos quarts d’una van començar a arribar els grans transports Antonov amb tropes russes, poloneses, alemanyes, hongareses i búlgares. La ràdio, que emet contínuament notícies de la situació, sembla que segueix en mans del govern txec. Es desconeix on és Dubcek. Les forces aerotransportades estan entrant a la ciutat. No se sap qui és el cap de les forces d’ocupació. El govern recomana a la població civil que eviti qualsevol provocació, i als estrangers, que es quedin als hotels. Les línies de transport urbà no funcionen.

Baixo les escales de tres en tres. El conserge, que xampurreja l’espanyol, em diu enigmàtic: “A filmar para Franco, eh?” No li responc. Arribo al carrer en el moment just en què per Národni Príkopé desemboquen a Václavske Namestí els primers tancs i vehicles blindats soviètics. Les enormes erugues d’acer, amb les torretes tancades, es creuen amb els camions de patriotes que enarboren banderes tricolors mentre criden “Dubcek, Dubcek, Dubcek”. La gent, que amb prou feines obre pas a la columna blindada, branda els punys amenaçadorament mentre crida “Ruccky okuppanti”, “Fascisti sovietici”. Al meu costat, un nen agafat de la mà del seu pare escup als tancs. La columna avança –deixant darrere seu el paviment destrossat­– cap al monument de Sant Venceslau, on hi ha enfilats uns quants patriotes que col·loquen banderes txecoslovaques i pinten cartells al·lusius. A pocs metres del monument, els tancs russos s’aturen en semicercle. A poc a poc s’aixequen les torretes i treuen el cap els tanquistes. Unes cares imberbes contemplen amb ulls entre inexpressius i perplexos l’espectacle. Alguns opten per tornar-se a tancar. Uns altres carreguen tranquil·lament les metralladores fixades a la part davantera de les torretes. Tímidament, volen cap als russos els primers projectils: boles de paper de diari, pells de plàtan, pedres arrencades de les voreres. Protegits per les jaquetes gruixudes i els cascos de cuir, els tanquistes els esquiven impassibles. Alguns manifestants dibuixen amb guix creus gammades a la gruixuda planxa dels tancs.

Als balcons es veien cartells de suport al líder comunista Dubckec.

Torno a l’hotel a recarregar la càmera. Em creuo amb el Plàcid, que amb la seva màquina també està ficat enmig del rebombori. Un vell aixeca el bastó i crida: “Visca la República!” Un grup d’obrers, quan reconeixen que soc estranger, em diuen expressivament “Komunism, disaster”. Quan torno, un jove patriota enfilat en un tanc s’escarrassa per lligar amb un cinturó la tapa de la torreta davant de les aclamacions del públic. El tanc posa en marxa amb escàndol el motor d’olis pesants, i el noi, espantat, salta a terra. S’hi enfila un altre amb un ganivet a la mà. Un company intenta impedir-l’hi agafant-lo del braç, però aconsegueix desfer-se’n i talla el cinturó. S’obre la porta de la torreta i apareix en tanquista soviètic sota les increpacions del públic. Pel cel segueixen passant els grans avions de transport; la cadena l’interromp, de tant en tant, el vol rasant dels MIG, en una patent demostració del Poder Soviètic.

Ens trobem a l’Adria amb el Plàcid, el José i el Ramon. Decidim anar a l’Hotel Alcron a reunir-nos amb Morro i el grup espanyol de la SIEC. El nostre amic txec, que ha tornat a l’hotel, ens diu que ha aconseguit enviar un tèlex a Espanya malgrat que les comunicacions telefòniques i telegràfiques sembla que estan tallades. També Baeta ha intenta enviar un tèlex des de l’Hotel Alcron, però els periodistes alemanys i els operadors de la TV francesa que han estat transmetent tot el matí s’han carregat el tèlex. No ho va aconseguir fins a l’endemà. Va ser gràcies a aquest tèlex que les nostres famílies van saber que estàvem bé. A l’Alcron es van assabentar de la invasió molt abans que nosaltres. A les tres de la matinada els taxistes de servei recorrien la ciutat tocant el clàxon i anunciant la bona nova. Alguns turistes estrangers que viatjaven en cotxes particulars van sortir immediatament de Praga.

En aquest moment se sent al carrer un soroll ensordidor. Els tancs russos, apostats davant del monument a Sant Venceslau, estan disparant amb els canons al Museu Nacional. L’espectacle és terrible. Som uns dos-cents metres darrere dels tancs. Es produeix una veritable estampida dels patriotes enfilats a l’estàtua de Sant Venceslau i dels que estan apostats a la doble escalinata que dona accés al Museu. Però no és prou ràpida per evitar que es produeixin morts i ferits. Es diu que des de l’interior del Museu s’havia obert foc contra els tancs. Ràpidament, la façana del Museu s’omple amb les marques dels impactes. Cessa el foc, que no ha durat ni cinc minuts. El soroll dels canons és substituït per la cridòria de la gent i el so estrident de les sirenes de les ambulàncies. Quan pujo, panteixant, l’escalinata, només hi queden taques fresques de sang al terra. En pocs segons em trobo envoltat per dotzenes de joves que quan em veuen amb l’aparatosa càmera es pensen que soc reporter. ¿Francès? ¿Italià? em pregunten uns estudiants en anglès. Espanyol, responc. “Sisplau, expliqui al seu país el que està passant aquí”. Una estudiant m’ensenya un mocador ensangonat. Un jove m’entrega unes càpsules de fusell i de pistola que, em diu, són les que han matat els primers patriotes en l’assalt a l’emissora de Ràdio Praga.

Allà mateix s’organitza una manifestació. L’encapçalen una bandera txeca, dues banderes negres i el mocador ensangonat que l’estudiant enarbora a la punta d’un pal. La manifestació passa per davant dels tanquistes soviètics, que observen l’espectacle impassibles. Cants, crits i dones i homes plorant. Jo tampoc puc reprimir les llàgrimes.

La gent i els tancs es concentrava davant la plaça de Sant Venceslau

Darrere del Museu, en direcció a l’estació, s’alça una enorme columna de fum negre. Després ens diuen que cremaven dos tramvies que els patriotes havien fet servir com a barricada. Comencen a aparèixer camions amb soldats russos, metralladores i fusells a punt. La gent fa servir les càpsules buides per xiular-los. Alguns, més atrevits, s’hi acosten i tiren dins dels camions diaris txecs i manifestos dels estudiants, de la Lliga de Combatents Antifeixistes i d’altres associacions patriòtiques editats en txec, rus i alemany. Uns soldats els llegeixen mentre que altres els estripen amb menyspreu. Alguns tancs han quedat immobilitzats. Perden les puntes de les cadenes a les llambordes dels carrers.

Una manifestació improvisada ambas una nota portante un morador ensangonat

Com és habitual, no havia esmorzat i m’havia menjat un simple entrepà al migdia per no perdre’m el carrer, que era tot un esdeveniment. Començo a notar certa sensació molt simptomàtica a l’estómac. Ens trobem amb dificultats per sopar. A l’Adria no hi ha menjador. L’Hotel Alcron avui no admet outsiders. El restaurant Yalta està tancat, i també l’snack del Tabarin. Per fi trobem una taula a l’Europa que compartim amb un professor italià i un professor romanès i la seva filla que assisteixen al congrés de geologia. El professor italià ens dona notícies alarmants que després no sembla que s’hagin confirmat: la mateixa potència ocupant té dificultats internes. A Kosiguin l’han cessat i el general Gretxko, representant de la línia dura, ha pres el poder. A banda d’això, el congrés ha sigut un èxit. S’han aprovat els estatuts i s’ha triat per unanimitat el lloc on se celebrarà l’any que ve.

Tornem a l’Hotel Alcron. Davant del Banc de Txecoslovàquia hi ha apostats mitja dotzena de tancs i l’edifici ha sigut ocupat. Uns soldats soviètics estan manipulant unes caixes. Més endavant va circular la notícia que s’havien endut l’or dipositat al Banc. Pel cel ja no hi passen avions sinó bales traçadores. El grup de turistes nord-americans de l’Alcron m’ensenyen Shirley Temple, la nena actriu dels anys quaranta. Els escoltes de l’hotel han captat Ràdio Moscou, que justifica l’ocupació dient que s’havia produït a instàncies del govern i del poble txec per impedir el triomf de la contrarevolució, i que les tropes soviètiques havien sigut rebudes amb joia per la major part de la població. Continuen emetent emissores patriòtiques no identificades. Anuncien que hi ha hagut 14 morts i 178 ferits i que les forces d’ocupació han traslladat Dubcek i altres membres del govern en avió amb rumb desconegut. El general Svoboda està incomunicat en Palau Presidencial, que està pres per les forces russes. L’exèrcit txec està aquarterat amb ordres de no intervenir. S’encoratja contínuament la població a la resistència pacífica.

Se sent una ràfega de metralladora al carrer, i al cap d’uns instants entra a l’hotel un jove patriota que repartia diaris. Una patrulla russa li havia disparat una descàrrega als peus per espantar-lo. Li donem conyac i tabac i queda postrat en una butaca, respirant amb profunditat i arrítmicament. En aquell moment tres o quatre bales traçadores impacten contra la paret lateral de l’entrada de l’hotel. En fraccions de segon el terra queda cobert de gent estesa. Jo em refugio darrere del mostrador de recepció. El jove patriota, que semblava que estava mig mort, fa un salt increïble per damunt del taulell i cau com un sac als meus peus. Passats uns minuts sortim amb els homes de la televisió francesa al carrer. La patrulla russa que custodia el Banc havia metrallat, sense cap motiu aparent, la façana de l’edifici del davant i alguns projectils havien sortit rebotats cap a l’entrada de l’hotel.

Els tancs anaven ocupant el carrer

Discutim si ens quedem a dormir a les butaques del hall de l’Alcron o si tornem a l’Adria. Decidim fer això últim. Sortim d’un en un. A l’Adria, el hall sembla un camp de refugiats. Els hostes dormisquegen en cadires i butaques buscant, aparentment, la companyia mútua. Pugem a l’habitació. Comentem la situació fins a la una de la matinada. El José em dona un comprimit de Librium per ajudar-me a dormir. De lluny se senten trets de morter.