S onia Louati, feminista convençuda i presidenta d’una ONG per la democràcia participativa, sospira quan li sona el mòbil i mira la pantalla de l’aparell. “Cada dia rebo quatre o cinc trucades d’elles... Això de la Unesco em sembla que ha sigut un regal enverinat”, rebla mentre es dirigeix en cotxe cap a a Sejnane. La tècnica ancestral que atresoren les dones d’aquest poble remot del nord de Tunísia en l’elaboració de la ceràmica va ser reconeguda a finals del 2018 per la Unesco, que la va declarar Patrimoni de la Humanitat. Des de fa sis anys, l’ONG de Louati ajuda un grup d’artesanes en la posada en marxa d’una cooperativa que els ajudi a viure del seu art. Es diu Zahwa, que vol dir orgull en àrab.

“Ara, amb la decisió de la Unesco, s’ha desencadenat una veritable febre al poble. Molta gent, la majoria homes, vol entrar a la cooperativa per controlar-la amb l’objectiu de fer diners. Hem d’anar amb compte”, adverteix Louati, una veterana periodista de la televisió pública tunisiana que consagra el seu temps lliure al voluntariat. A mitjans de desembre la cooperativa celebra al casal cultural del poble la seva reunió anual per renovar els càrrecs directius. La trobada és més concorreguda de l’habitual: hi assisteixen unes 35 dones, una xifra que dobla els membres de Zahwa. L’efecte Unesco es fa sentir, i prop d’una vintena d’artesanes d’altres pobles dels voltants han vingut per afiliar-se a l’associació. Entre les assistents, dones d’edats diverses, una bona part ancianes, i quasi totes abillades amb mocadors de colors ben vius.

Habiba Dwili, una velleta arrugada d’ulls clars que aparenta uns quants anys més dels seus 65, és una de les nouvingudes. “Hem sentit que la cooperativa és una bona cosa. Fa exposicions fora del poble, i ens pot ajudar a vendre les peces”, explica per justificar el seu interès per Zahwa. La sobtada presència d’un periodista estranger revoluciona la sala. Les artesanes s’apleguen al seu voltant per oferir-li el telèfon. “Què vol? Ens farà una comanda?”, li pregunta una d’elles en veu baixa a una companya abans d’estirar el braç amb un paperet. “Necessitem ajuda. Som molt pobres en aquest poble”, implora Meriem Sridani, de 63 anys. Fa més de quaranta que treballa la terracota. Abans ho feia per a ús domèstic, però ara vol vendre les seves peces de ceràmica per completar la magra pensió mensual del seu marit, de només 100 dinars (uns 30 euros).

Esperant els turistes

Un home de mitjana edat, alt i amb una jaqueta de cuir, es passeja per la sala i escolta la discussió. És Kaïs Malawi, un dels tècnics del casal. “La taxa d’atur aquí arriba al 70%. No hi ha fàbriques, ni infraestructures. L’única feina és a la pedrera, però està mal pagada. Els joves acaben marxant a la ciutat”, comenta Malawi, ell mateix fill d’un jornaler de la pedrera. Les seves queixes són moneda corrent a les zones de l’interior del país. Les desigualtats regionals entre la costa i l’interior van ser un dels detonants de la revolució del 2011. Vuit anys després, no ha canviat res a la Tunísia marginada. “Volem aprofitar això de la Unesco per organitzar tours i atreure turistes”, explica el director del casal a la seva oficina. Sobre la seva taula hi ha exposades diverses figuretes de ceràmica tradicional. “Són un orgull per a nosaltres”, afirma satisfet. Orgull, zahwa. Van encertar el nom de l’associació.

A la seva pàgina web, la Unesco defineix la tècnica en l’elaboració d’estris de cuina i estatuetes de terracota de Sejnane com un art mil·lenari que les seves dones han transmès de generació en generació sense gaires canvis. En el procés, utilitzen només materials disponibles al seu entorn. El fang, de gran qualitat, l’extreuen del subsol de la vall i el barregen amb el tafun, una pols feta de velles peces de ceràmica esmicolades, per donar consistència a la massa. Per polir-la i donar forma als objectes, fan servir petxines d’una platja propera o la closca de cargols. La tinta l’obtenen de les fulles caramel·litzades d’un arbre que creix a la regió, el llentiscle. I, finalment, el forn és una simple foguera feta a l’aire lliure amb els fems secs de les vaques com a combustible.

Amenaça integrista

Més enllà de la tècnica, l’encant de la ceràmica de Sejnane és la decoració de les seves peces, inspirada en les formes geomètriques dels tatuatges tradicionals amazics. Les figures decoratives tradicionals adopten formes femenines o bé d’animals. Tanmateix, durant uns mesos, la seva elaboració va córrer perill. “Poc després de la revolució, van aparèixer grups salafistes i deien que eren immorals. Van destrossar les estàtues de diverses mostres i botigues. Només volien que féssim formes geomètriques. Per sort, la policia va recuperar el control dels carrers, i ara ja no ens molesten”, comenta Sahiba Saïdane a l’entrada del seu taller, un humil estable amb només tres parets on acumula figures, estris i una muntanya de fems secs. Els grups ultraconservadors sunnites consideren la representació de formes humanes i animals un pecat d’idolatria pagana.

La reunió de la cooperativa s’allarga unes tres hores. Tot i que els debats al voltant dels diversos punts de l’ordre del dia transcorren fluidament, no hi falten algunes intervencions pujades de to, interrompudes per crits o aplaudiments. Després d’algunes vagues acusacions sobre pràctiques fraudulentes, com l’ús de tinta xinesa, es posen d’acord perquè les millors artistes comparteixin el seu savoir faire amb les menys experimentades. Més complicat és posar-se d’acord en qui formarà la junta directiva, i sobretot qui la presidirà.

“No us equivoqueu. El president no ha de tenir cap privilegi! Ha de treballar per l’associació, i si no ho fa bé, es canvia. No es tracta de triar l’amiga, o una familiar o veïna, sinó la persona més capaç!”, crida Louati, que s’ha enfilat en una tarima per fer-se escoltar. El seu paper és el de consellera, però no vol cap càrrec directiu, ni prendre decisions. Són les artesanes les que han d’agafar les regnes del seu futur. Després d’una votació definitiva a mà alçada, els nous membres es registren i paguen la quota anual: 10 dinars (3 euros). El procés ha sigut tota una lliçó pràctica de la democràcia directa, els seus procediments i les seves dificultats.

A la sortida de la sessió, Louati es mostra satisfeta: “Ha anat molt bé. És normal que hi hagi tensions. O és que no n’hi ha també al Parlament?” Aquesta activista va desembarcar a Sejnane moguda per un sentiment de solidaritat amb les seves dones per l’assetjament salafista que patien, però aviat es va adonar que les seves preocupacions eren unes altres. “En la primera reunió, ens van transmetre que el seu principal problema era de subsistència, i d’aquí la idea de formar la cooperativa. És una manera indirecta d’empoderar-les, però més efectiva”, raona Louati, molt crítica amb l’estratègia de les organitzacions feministes tradicionals. “Moltes d’aquestes dones són analfabetes. No es pot arribar aquí i, de cop, començar a parlar de drets humans, d’igualtat, etc. Els entra per una orella i els surt per l’altra”.

Tunísia és descrit sovint com el país del món àrab on la dona té més drets. Si bé és cert des del punt de vista legal, les diferències entre els costums i mentalitats al camp i les grans ciutats encara són abismals. Això explica que, davant la proposta recent del president Essebsi d’esmenar la llei de l’herència per establir la paritat de gèneres, les enquestes reflecteixin una oposició contundent entre la població. “La llei diu que ens toca la meitat de l’herència que als nostres germans. Però, sovint, a la pràctica ni això!”, es queixa Saïdane, als seus 30 anys, mare de dos nens. A diferència de les seves conciutadanes, ella sí que aprova la mesura. Louati la mira amb un somriure orgullós. Entre reunió i reunió, no només han parlat de ceràmica i votacions.