VIKTOR FRANKL TÉ 39 ANYS QUAN EL 1944 ARRIBA A AUSCHWITZ ACOMPANYAT DE LA TILLY, LA SEVA DONA. Provenen del camp de Theresienstadt, on dos anys abans havia sigut deportada tota la família. A la Tilly la traslladaran a Bergen Belsen: mai més la tornarà a veure. A la mare de Frankl la porten també a Auschwitz i immeditament va a les cambres de gas. Viktor Frankl trigarà a saber que els que més estima han mort. A Auschwitz intenta conservar el manuscrit del seu llibre De la psicoteràpia a l’anàlisi existencial, però no se’n surt: l’hi confisquen. Després el despullen, el rapen i el condueixen a les dutxes, una situació davant la qual es diu: “Faig creu i ratlla amb la meva vida anterior”.

Frankl fa una aposta contra la mort. Més endavant es proposarà no desafiar el destí, que per a ell no és cap projecció cap al futur sinó els seus condicionants. És a dir: “L’herència familiar, la genètica, tot allò que no podem canviar: el terra que trepitgem […]. Deixo que siguin les coses que em vinguin a trobar”. Aquestes frases són al llibre L’home a la recerca de sentit, publicat el 1946 (Edicions 62 el va reeditar el 2014), on Viktor Frankl narra la seva experiència a Auschwitz i després a Kaufering i Turkheim, camps subsidiaris de Dachau. Frankl, doncs, es disposava a sobreviure, però no pas a qualsevol preu, sinó trobant sentit a la supervivència. A la seva existència.

“Viktor Frankl havia desenvolupat les principals idees de la logoteràpia durant els anys 30, però va ser als camps on la va experimentar i va comprovar que les seves idees es confirmaven. Va ser el seu experimentum crucis, com ell mateix en deia”, explica Cristina Visiers. Visiers recorda que Frankl va refer el llibre que li havien pres, reescrivint-lo en bocins de paper. Al cap de molts anys, l’original que li van prendre a Auschwitz seria recuperat.

L’actitud de Viktor Frankl respon al que ell mateix narra sobre l’ambient que es respirava durant el captiveri. El pres podia abandonar-se a la irritabilitat i a l’apatia fomentades per la indignitat del camp, i assumir com una cosa inevitable que les persones ens convertim en un producte psicològic-sociològic-biològic de les circumstàncies. Però també hi havia una altra possiblitat: la dels presos capaços de dir una paraula amable a un company malalt, o de compartir un tros de pa. Frankl ho detecta i ho escriu: “Al camp de concentració t’ho poden prendre tot menys una cosa: l’últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions. Hi havia una actitud, i una altra…!”

Cristina Visiers creu que frases com aquesta cal llegir-les en el seu context per evitar confusions: “Jo no diria que Frankl estigués parlant de tenir una actitud positiva com ara es podria interpretar. Ell mateix ens recorda que als herois els van matar tots. Jo no parlaria, doncs, d’una actitud positiva, sinó del marge de llibertat, malgrat els condicionaments, per prendre una actitud o una altra. Insisteixo a no confondre-ho amb allò de «ser positiu» que difon certa psicologia de l’autoajuda. Allò de «He perdut la feina, o m’han fet fora del pis però jo haig de ser positiu!»”

BANALITZAR EL SOFRIMENT?

L’alerta de Cristina Visiers la completa Miquel Viaplana situant-se en el terreny social de l’ara i aquí: “El que intenta l’ideari diguem-ne positivista és negar el sofriment o fer veure que és segons com tu te’l prens. Això és molt victmitzador i culpabilitzador, i no respon al principi de realitat. Les coses d’aquest món que ens fan mal són reals i no és cert que el problema sigui jo perquè no me les prenc bé. En aquest sentit es podria parlar de banalització del sofriment”. Cristina Visiers hi afegeix: “D’acord que cal aprofitar el marge de llibertat que tenim i intentar viure les coses amb l’actitud que triem. D’acord que el sofriment ens pot enfortir o fer-nos descobrir aspectes de nosaltres mateixos que ignoràvem. Però això ho veiem a posteriori: el sofriment no ha de ser vist primàriament com una oportunitat. No ho és perdre la feina, o tenir un càncer. Hi ha persones que se senten malament perquè no són positius, per no aprofitar les oportunitats. Gent que pateix i que a sobre se sent culpable per estar malament. Jo no diria que cal evitar sempre actituds negatives. Jo diria que cal ser conscient del que t’està passant. Com diu el Miquel, la realitat no es pot negar. Fer-ho és perillós i, a més, té intencionalitat ideològica”.

¿Hi ha, doncs, una psicologia que s’ha adaptat ideològicament a l’individualisme dels nostres temps? ¿Hi ha en circulació uns corrents psicoterapèutics en sintonia amb la vida líquida i el pensament neoliberal? ¿Es banalitza el sofriment des dels aparells de poder i els mitjans de comunicació? Miquel Viaplana respon sense qualificatius ideològics, però amb to directe: “El sistema ens ha dividit socialment. Quan et quedes sense casa et diuen: «El problema no és nostre. És el teu problema. Ets tu qui ha fracassat». La qual cosa vol dir que, a sobre, no has de lluitar contra forces externes sinó contra tu mateix”. Tant per a la Cristina com per al Miquel el sofriment en si mateix no té cap sentit i cal evitar-lo sempre que es pugui, així com involucrar-se socialment i políticament per poder canviar les condicions socials i de vida de les persones. “Això Viktor Frankl ho tenia molt clar, i per això va estar a les Joventuts Socialistes en temps que un compromís així era complicat”, conclou Cristina Visiers.

LA PARAULA ALLIBERADORA

Viktor Frankl fa servir el mot logos com a sentit, i per tant la logoteràpia és la teràpia enfocada a descobrir el sentit de la vida, o més ben dit, els sentits: els que pot trobar cada ésser humà. A L’home a la recerca de sentit, parlant de la logoteràpia, Frankl assenyala: “Els principis morals no mouen l’home, no l’empenyen, més aviat l’estiren, l’atrauen [...]. L’home no es veu mai arrossegat a una conducta moral; en cada cas concret decideix actuar moralment [...]. I no ho fa per satisfer un impuls moral i tenir bona consciència: ho fa per una causa amb la qual s’identifica, per una persona a qui estima, o per la glòria de Déu”. Frankl parla d’actes de voluntat i Viaplana en fa la síntesi: “Les pulsions ens empenyen; els valors ens atrauen”.

¿Pot la logoteràpia en aquest segle XXI contribuir a fer millors les persones i la societat? Cristina Visiers té molt clar que la logoteràpia “no és sexi”, no és fàcil. Més aviat és complexa i convida a qüestionar i a aprofundir. Es basa en la paraula, en el diàleg entre el terapeuta i el pacient. Com diu Miquel Viaplana: “En una teràpia dos éssers humans anem junts per un camí en el qual jo sóc el responsable del procés i el pacient és el responsable del contingut. Jo hi poso una proposta de diàleg i uns mètodes i ell el contingut de la seva vida. La logoteràpia ens serveix per treballar amb l’ésser humà i amb el problema que tingui. Sobretot per a qui no troba sentit a la vida, allò que en diem crisi existencial. Que no vol dir que sigui una patologia, però sí que hi ha persones que es queden encallades. La logoteràpia serveix per encarar la malaltia: per guarir-la, si és possible, o bé per ajudar a acceptar-la, si és incurable. Per conviure-hi”.

Hi ha uns punts clau en la relació terapèutica amb el pacient, com ara l’autotranscendència i l’autodistanciament. “Si aconsegueixo separar-me de mi mateix, veure’m a distància, podré prendre decisions. No és només que em vegi, que em pugui observar: és el fet de posar-me davant dels meus condicionants el que em permet decidir”, explica Miquel Viaplana, especialista en adolescents, nois i noies que travessen una etapa de la vida que en si mateixa implica una crisi carregada d’etiquetes. “L’autodistanciament permet prendre actituds. És important adonar-nos que som alguna cosa més que el que ens està passant…”, puntualitza Cristina Visiers, que tot seguit s’endinsa en l’altre punt: la capacitat d’autotranscendència, que en general s’associa a l’espiritualitat, però que des de la logoteràpia no té relació amb la religió ni l’espiritualitat: “És la relació amb el món! És anar cap al món, cap a l’altre, cap a la comunitat, més enllà de tu mateix. Adreçar-se a alguna cosa que no torna a ser jo mateix”.

CAP PROMESA DE FELICITAT

“La logoteràpia no promet la felicitat en una societat que la busca constantment”, insisteix Cristina Visiers. “Viktor Frankl no parlava de felicitat. O si ho feia, era com un epifenomen, com una cosa que arriba secundàriament, sense ser buscada”. Viaplana ho arrodoneix: “I pots sentir-te ple fins i tot en moments de fracàs: has fracasat però havent fet les coses seguint els teus valors. En la nostra societat això costa molt d’entendre”. La frivolització de l’optimisme també és en el punt de mira del Miquel: “Fomentar l’optimisme està bé, però que sigui un optimisme realista. Un «optimisme tràgic», com deia Frankl. És a dir: sóc optimista sabent que passaran coses que no puc controlar, i que algunes podrien fer-me mal”.

Immortals? Eterns? Hi ha tot un màrqueting que ens convida a creure en la perpetuació de la joventut i de la vida, que la logoteràpia posa sota sospita: un motiu més pel qual no és sexi. “El sistema ens empeny a enfocar-nos cap al benestar i donar sentit a la vida amb cremes, hores de gimnàs, operacions de cirurgia plàstica i cotxes esportius”, apunta el Miquel. “Recordar la mort és incòmode perquè representa assumir la pròpia responsabilitat davant la vida. La societat tampoc està preparada per saber què podem fer amb la nostra vida. És molt fàcil oblidar la mort, no voler-ne parlar. No hem après que la vida té sentit precisament perquè s’acaba”, conclou Cristina Visiers en línia amb els contorns més sòlids del pensament de Viktor Frankl, que va deixar escrit: “Aquesta llibertat espiritual de l’home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l’ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit”.