EL 2008, EL MACBA VA ORGANITZAR UNA EXPOSICIÓ DE FOTOGRAFIA d’aquelles que et deixen sense alè i, desgraciadament, sense catàleg. Es deia 'Arxiu universal' i analitzava els debats al voltant de la fotografia documental des dels seus inicis a finals del segle XIX fins a principis del segle XXI. Era tan àmplia, completa i fascinant, que hauria pogut omplir, en les seves múltiples parts, tot un any d’exposicions. Una d’aquestes parts se centrava en Barcelona com a cas d’estudi i mostrava l’evolució de la imatge fotogràfica de la ciutat des de poc abans del 1888, l’any de l’Exposició Universal, fins a la ciutat postolímpica. El comissari d’aquella mostra va ser el teòric, comissari i també fotògraf Jorge Ribalta, que va ser el cap de programes públics del museu del 1999 al 2009, els anys que, vist en perspectiva, es va forjar el model Macba.

És interessant tenir en compte aquests antecedents quan es visita l’exposició que ara presenta Jorge Ribalta a la galeria Àngels Barcelona perquè no hi ha dubte que el seu treball i anàlisi com a comissari, d’aquella i altres mostres, estan al rerefons del seu treball personal com a fotògraf. 1888, el seu títol, reuneix prop de 150 fotografies -analògiques, en blanc i negre, impecables- que recorren els escenaris i els rastres d’aquella Exposició Universal que va transformar la ciutat. Ho fa des del coneixement del que va significar, del que ha passat després, del que està passant ara. És fotografia documental en el sentit clàssic del terme. Fins i tot sembla a vegades que ha volgut recrear el documentalisme de carrer de mitjans del segle passat buscant imatges que pareixen d’altres temps tot i que el treball està fet entre el maig del 2012 i el setembre del 2013.

“És una mica d’arqueologia fotogràfica del moment inaugural de la història de la ciutat, quan es posa en marxa el mecanisme de fer servir els grans esdeveniments i la cultura com a centre de la memòria urbana -explica Ribalta-. Volia examinar què queda d’allò i quins són els seus usos actuals”. Ho fa, afegeix, amb un exercici arqueològic que inclou no sols els monuments i els edificis singulars que en queden -com el Parc de la Ciutadella i el monument a Colom- sinó també el que està més amagat, els rastres del moviment obrer, dels conflictes i les contradiccions d’una època que va ser convulsa. En aquest sentit, és interessant veure l’exposició i alhora llegir el llarg text de l’artista que l’acompanya explicant els diferents indrets on ha fet les fotografies. És un recorregut, de Montjuïc al carrer Wellington, ple d’història i històries, oficials i amagades. És un exercici estètic i també crític. Parlen les pedres, però també les persones.

ART I FILOSOFIA

Ribalta, que divendres va inaugurar a la Kunstverein de Stuttgart l’exposició 'Monument machine', que recull sis de les seves anteriors sèries fotogràfiques, està especialment preocupat per la memòria, per l’arqueologia de la imatge i els mecanismes visuals que configuren els imaginaris d’una societat o un país. Reconstruint la memòria urbana podem qüestionar el que ens volen fer creure que som. D’això en parlarà Ribalta -en conversa amb Manuel Cruz, el 8 de març, poc abans que tanqui l’exposició- als col·loquis ÀngelsTALKS que organitza la galeria reunint artistes i filòsofs. Ja se n’ha celebrat dos, i encara en queden cinc. El proper, sobre la velocitat, reunirà Joan Fontcuberta i Josep Ramoneda el darrer dia de febrer. Val la pena estar-hi atent. La filosofia i l’art sempre es miren de reüll, i el diàleg sol ser estimulant.