BarcelonaQuè hauria estat de Forrest Gump sense Tom Hanks? O de Titanic sense Winslet o DiCaprio? O, escombrant cap a casa, què hauria passat amb la carrera de Quim Gutiérrez sense Poblenou o El cor de la ciutat? Un paper pot definir la carrera professional de molts intèrprets, i el repartiment d’una sèrie, una pel·lícula o un anunci en determinen el resultat. Una decisió que recau en els equips de càsting, un ofici que sovint passa desapercebut per al gran públic. “Som els responsables del paisatge humà d’una producció. Busquem les millors opcions per explicar una història pensant en la butxaca del productor i mirant amb els ulls del director”. Qui afirma això és Pep Armengol, que fa més de tres dècades que treballa com a director de càsting i ha descobert talents per a més de 200 projectes nacionals i internacionals de cinema i televisió. “La gran diferència entre un càsting i un bon càsting és que en el segon cas l’espectador veu intèrprets que no ha vist en altres llocs fent el mateix personatge”, assegura Armengol, per a qui les dues qualitats imprescindibles d’un bon director de càsting són l’ètica i el respecte: “Cal ser molt respectuós amb els intèrprets perquè t’estan regalant el seu temps. Has de ser conscient que són persones que s’estan jugant una feina”.

Qui també pot parlar d’aquesta professió amb perspectiva és Sílvia Menéndez-Cahué, en actiu des del 1988: “La nostra feina és interpretar el que el director busca. T'has de posar al seu cap i has de fer moltes preguntes. A mi m'han arribat a demanar una persona honesta, era igual l’edat. No sempre es busquen paràmetres objectius”. Menéndez-Cahué va començar en aquesta professió "per accident", quan va entrar a treballar en una productora, i assegura que, tot i l’auge de les xarxes socials, les crisis econòmiques o l’arribada de les plataformes digitals, l’essència de la professió segueix sent la mateixa. “Per ser director de càsting cal tenir molta memòria visual i l’ull educat. Només veure una persona ja hi ha una part que l’ensumes. Només per com es mou o com mira”. 

A més de l’ètica, el respecte i la memòria visual, la directora de càsting irlandesa establerta a Barcelona Luci Lenox també afegiria la tenacitat i el criteri propi com a qualitats imprescindibles per a aquest ofici. “Cal tenir criteri, però no ego, i saber què busca el director. No voldrà el mateix Isabel Coixet que J.A. Bayona. I també és molt important dedicar temps a les coses. Jo no puc veure una fotografia i saber si aquella persona serà un bon intèrpret o no. He de veure les seves feines anteriors, anar-la a veure al teatre i fer-li una prova. Cada projecte és un món. A vegades la direcció o la producció ja venen amb el protagonista escollit, o amb una idea de qui volen. És com construir un quadre. Sovint hi ha colors que ja hi són i s’han d’omplir, i a vegades hi ha un llenç en blanc”. 

Pioners a Catalunya

Actualment, a l’estat espanyol hi ha una seixantena de professionals que formen part de l’Associació Professional de Direcció de Càsting d’Espanya, que integra treballadors de ficció, publicitat i arts escèniques. Tanmateix, aquest era un ofici amb poca tradició a casa nostra fins a finals dels vuitanta, quan alguns directors el van començar a introduir en els seus projectes. Com va ser el cas de Francesc Bellmunt, que va incorporar aquesta figura a la pel·lícula El complot dels anells, de l’any 88, de la mà de Pep Armengol. “Jo havia treballat com a actor amb les companyies teatrals Tossal i Els Joglars, i ell va pensar que com que coneixia molts intèrprets era una bona idea que fos el seu director de càsting”. Una activitat que després el portaria a treballar amb grans figures del cinema català com Agustí Villaronga, Ventura Pons o David Trueba i a convertir-se en el responsable del repartiment de bona part de les sèries de TV3. “Lluís Maria Güell amb La Granja i Joan Bas amb Poble Nou van ser capdavanters a l’hora d’apostar per fer ficció a la televisió pública, i vaig tenir la sort de portar els càstings d’un moment d’explosió de dramàtics. Una joia que hem tingut en aquest país”. 

Pep Armengol també té clar que, quan es fan càstings internacionals, els actors catalans tenen alguna cosa de profunditat que els acosta als intèrprets britànics. “Tenim una manera de fer que quan ve algú de fora la percep”, assegura. Com va ser el cas de Woody Allen, per a qui va treballar a Vicky, Cristina, Barcelona i, després de proposar-li actors d’arreu d’Espanya, tots els que va escollir menys un eren catalans. 

“Crec que a Catalunya tot és més personal que als Estats Units”, diu Luci Lenox, que ha treballat en produccions internacionals per a Netflix, Amazon o la HBO. Tot i que assegura que els processos de càsting són similars arreu del món, aquí van més al teatre per conèixer actors. “El cinema aquí és més intimista, i els càstings també. Una altra diferència que he observat és que aquí no hi ha tanta indústria com allà i ho fem tot. Des de pel·lícules amb molt pressupost fins a projectes més modestos”, diu. 

Lenox, que es va establir a Catalunya als 90, va començar a treballar com a secretària de producció a l’Institut del Cinema Català, on va conèixer Pep Armengol, que necessitava una persona que parlés anglès per a un projecte. I des de llavors que no ha parat. Una època, principis dels 90, en què la feina venia sense manual d’instruccions. “Enviar guions per fax era una tortura. Sempre estava plena de tinta”, recorda divertida. 

Com li passava a Menéndez-Cahué, que assegura que les noves tecnologies li han facilitat la feina. “Gràcies, WhatsApp! Abans era un drama localitzar la gent per telèfon, et tornaves boig. Quan vaig començar, la figura de càsting no existia. Llavors ens havíem de passejar pel món. Com quan, per exemple, et deien que necessitaven un DJ real i havies d’anar de nit a buscar-ne un”, recorda. Tot i que la directora de càsting insisteix en el fet que l’essència no ha canviat, també certifica que la feina ha viscut canvis importants. “Som un ofici gremial, com antigament. Tu et poses d’ajudant i vas fent. Has d’aprendre constantment. Tot i que des de fora sembla que només fem audicions, fem molt més que això”. 

Més enllà de les audicions

I és que tots ens imaginem un càsting en una escena en què un actor i actriu s’enfronta a la mirada inquisidora d’un desconegut assegut al costat d’una càmera, aquesta és només una ínfima part de la feina. “Les audicions, el que popularment s’anomena càsting, és només una part, que es pot dur a terme o no, en un procés de càsting”, explica Menéndez-Cahué. “No hi ha dos càstings iguals”. Després d’analitzar el guió, els equips de càsting comencen la recerca de propostes a través d’agències o altres fonts diverses i les presenten a la direcció i producció i fan les proves i audicions necessàries. En alguns casos també coordinen tots els aspectes del procés d’una forma global, des de l’inici fins al final del projecte. 

A més, la feina d’un director o director de càsting també inclou documentar-se i estar al dia quan no es treballa en un projecte concret. “Recordo que vaig veure el Roger Coma que acabava de sortir de l’Institut del Teatre i vaig pensar que li encantaria al Ventura Pons. O segons quin actor, sabia que li encantaria a l’Agustí Villaronga. Conèixer els actors i l’ofici és una de les qualitats més importants. Soc molt feliç quan vaig al teatre o a un obrador”, explica Armengol, que ha descobert talents com Irene Montalà, Íngrid Rubio, Álvaro Cervantes o Blanca Suárez. “La nostra feina també és la de tranquil·litzar tothom. Una audició és gent nerviosa que mira gent nerviosa. I a vegades els actors em pregunten per què ells no han estat escollits per a un projecte. Sempre dic que no sabem per què no, sabem per què sí”. Una intuïció que a vegades també arriba amb el temps: “També és important fer un seguiment dels actors i les actrius. Potser els enganxes en un moment que estan fluixos, però hi ha un moment de la seva carrera que fan un gir i estan magnífics. Un actor protagonista és com un corredor de fons, que té cartes amagades”. 

Des de finals dels vuitanta, quan van començar, els projectes amb els quals treballen han canviat molt, i també ho ha fet la societat. “Amb els càstings també hem d’intentar ser diversos”, diu Armengol, que posa com a exemple posar més dones fent personatges tradicionalment masculins o incloure més papers per a persones racialitzades a la pantalla gran. “El cinema i la televisió històricament només han explicat una versió de la història”, assegura Lenox. “Existeixen moltíssimes històries de persones d’origen àrab que viuen a Espanya, però no les expliquem perquè no són finançades". “Valoro moltíssim la feina que ha fet el Pep Armengol amb la diversitat a les sèries diàries de TV3 o la de la Sílvia Menéndez-Cahué a la publicitat buscant persones de països inimaginables. L’acadèmia catalana és molt inclusiva, i el que fa falta són més diners. Com diuen a Irlanda, hem fet molt bona feina, però encara queda molt per fer”, conclou Luci Lenox.