BarcelonaBlanca Bardagil recorda perfectament el dia que va anar a veure Els pirates al Teatre Victòria. Era a finals dels anys noranta i tenia deu anys. Va tornar a casa, a Vic, cantant dins el cotxe. I, acte seguit, va procedir a demanar als pares que li compressin els VHS de Mar i cel, Flor de nit i tot el que havia fet abans aquella companyia anomenada Dagoll Dagom i que ja ha oblidat quantes vegades va mirar. Ella era aleshores la nena que es convertiria en dramaturga i estrenaria Ànima al TNC el setembre passat, la nena que s'enamoraria del musical i que somiava a fer-ne algun, algun dia. Era el futur.

En canvi, quan Ana San Martín va sentir a parlar d'un càsting per a Mar i cel, tot i tenir només 23 anys, ja carregava una prometedora carrera d'actriu debutant, amb papers a la indústria madrilenya, com High school musical –on va començar amb setze anys–, Los miserables i Blancanieves Boulevard. “Sabia qui eren perquè els havia vist en vídeo i m'havia fet una llista mental en la qual em deia que si tornava Mar i cel, hi havia d'anar”, recorda. La qüestió és que es va obrir el càsting per a la tercera producció del musical, que s'estrenaria el 2014. Ella havia tornat a Brión (Santiago de Compostel·la) i la seva mare la va convèncer perquè s'hi presentés. No sabia ni un borrall de català, però la gosadia mou muntanyes. A la primera fase, tenia l'opció de fer-ho en castellà, però ella volia cantar en català. La van fitxar i es convertiria en la tercera Blanca de la història. Amb Dagoll Dagom repetiria a Scaramouche (2016) i se li presentaria al davant un món ple de possibilitats, on ara mateix és una de les veus més respectades, cosa que li ha permès fer de protagonista a West Side Story, El médico i El fantasma de la ópera. Fins i tot ha pogut virar la seva carrera cap a la lírica i participar, a Madrid, a la sarsuela La verbena de la paloma.

Pep Cruz recorda perfectament quan va conèixer San Martín. Van coincidir al tercer Mar i cel. Ell havia debutat amb la companyia al primer. Sempre com a Joanot. I va al·lucinar com de bé cantava en català sense saber-ne parlar. Avui, l'actriu el domina perfectament i l'últim que ha fet a casa nostra és Golfus de Roma i el Sweeney Todd que va dirigir Jordi Prat i Coll al Palau de la Música.

El passat: “Hem de fer això!”

Quan Dagoll Dagom va engegar motors, a finals dels anys setanta, el teatre musical era gairebé inexistent a Catalunya. I els seus primers espectacles, com Antaviana (1978) o Nit de Sant Joan (1981), no eren exactament musicals. El Mikado (1986) va ser el primer musical de debò al qual s'enfronten. Havien de fer La verbena de la paloma. Però Joan Vives els va portar el guió de l'opereta de W.S. Gilbert i A. Sullivan i es van dir: “Hem de fer això!”. Anna Rosa Cisquella, productora de la companyia, recorda estar assajant El Mikado i dir-se: “Estem xalats, no vindrà ningú, si no li agradarà a ningú!”. Va funcionar molt bé, cosa que l'ha portada a pensar que, “els espectacles, com més arriscats, o t'enfonses molt o són els grans èxits”.

El primer paper de Cruz havia de ser, justament, a El Mikado. Aleshores estava fent el mític Cyrano de Bergerac de Josep Maria Flotats al Poliorama. Li havien avançat que no faria gira i va presentar-se al càsting de Dagoll Dagom. Però va passar que un dia li truca Flotats i li anuncia que faran l'obra a trenta teatres de Catalunya, que havia aconseguit que posessin dutxes i arreglessin els vàters de tots aquells teatres, condició sine qua non per fer una funció de l'obra d'Edmond Rostand. Va haver d'abandonar el projecte. Al següent, Mar i cel, hi va tornar per convertir-se en el primer Joanot de la història.

“Quinze dies abans de l'estrena, va haver-hi una crisi molt forta, perquè pensàvem que no funcionaria, que eren tres hores i la gent no les suportaria”, explica Cruz. Les funcions prèvies amb públic i amb un vaixell que encara no es movia van ensorrar els mals auguris. “Ens va pujar la moral”, apunta. Fa unes setmanes, l'actor va tornar a veure Mar i cel i pot dir que encara se li va posar la pell de gallina. “Només té un defecte, aquesta obra, i és que el final no és tan potent com el final del primer acte amb L'himne dels pirates”, afegeix.

Aquella aposta va ser decisiva, segons Cruz. “Si no hagués anat bé, potser no hauria estat el final de Dagoll Dagom, però sí una patacada considerable”. I això, recorda, que Cisquella va arribar tard a la reunió amb Jordi Pujol, en la qual el president va decidir donar-los setanta milions de pessetes (420.000 euros) per fer possible la producció.

Després de Mar i cel, Cruz va enrolar-se a Flor de nit (1992), el que és, per a molts, el millor musical de la companyia, tot i que l'actor prefereix T'odio, amor meu (1995). Aquell espectacle amb llibret de Manuel Vázquez Montalbán va situar-los, tanmateix, al caire de l'abisme. Cisquella ho recorda així: “Havíem d'estrenar, el 1992, el Teatre Victòria, però les obres es van endarrerir molt, vam estrenar a l'abril i no va anar com havia d'anar. En [Joan Lluís] Bozzo aquí, per exemple, es va desgastar molt. Es va desanimar tant que volia plegar. Va ser un procés meravellós, amb Albert Guinovart i en Vázquez Montalbán. Vam anar a veure la Bella Dorita, la Mary Santpere. M'agradaria haver viscut el Paral·lel d'aquells anys... En Miquel i jo, que no ens enfonsem tant, vam fer Historietes (1993), que era com una recopilació del que havíem fet fins aleshores. Va ser un gran èxit”. Han intentat, al llarg dels anys, tornar a muntar Flor de nit, però no ho han aconseguit.

Historietes va funcionar, però el que els va salvar, recorda Cisquella, va ser la sèrie Oh, Europa que va emetre TV3: “En Bozzo s'hi va ficar molt, amb els guions, i va ser molt divertit. Allò important de resistir és que t'ho passis bé. Jo, en negocis avorrits, no m'hi posaria mai”.

Triar o descartar, deixar de banda o apostar, arriscar-se, ha estat també el leitmotiv de la companyia. Són molts els projectes que van temptejar i que no van arribar a bon port per una raó o una altra. Bozzo explica que van intentar abordar la novel·la de George Orwell Granja animal: “Fins i tot havíem estat a l'oficina de Covent Garden de Londres dels agents de l'Orwell per adquirir-ne els drets i no ens vam entendre”. Aleshores van decantar-se per Boscos endins (2007), de Sondheim. “També havíem mirat la pel·lícula de Jean Renoir La carrossa d'or, vam parlar amb en Bru de Sala, però tampoc va sortir i vam fer La perritxola (2003), recorda el director. I Cisquella afegeix que van intentar fer un espectacle sobre els textos de Quim Monzó i ho van aturar “perquè en Ventura Pons tenia els drets per fer-ne la pel·lícula [El perquè de tot plegat] i es va negar en rodó que ho fessin en teatre”.

Per a Cruz, passar per Dagoll Dagom va ser vital. Ara que està jubilat, sap que si s'ha pogut guanyar la vida amb això del teatre és perquè va poder fer com a mínim cinc espectacles que van estar almenys dos anys en cartell. Li va passar amb el Cyrano i amb Mar i cel. També va aprendre, amb ells, que “el teatre privat és molt dur”, ja que hi ha una regla que diu que, de cada tres obres que muntis, dues no funcionaran, i amb la que rutlli hauràs de cobrir els forats que et deixin les altres dues. Creu que a Dagoll Dagom els han funcionat una de cada dues i que, per aquest motiu, han durat cinquanta anys. “Després de Mar i cel, què podies fer? Haurien d'haver fet un bon monòleg: el triangle amorós de Flor de nit no va agradar a la gent, no els va acabar d'enganxar”, apunta l'actor.

El present: “No tracten el públic de beneit”

Cruz creu que Dagoll Dagom va posar “el teatre musical en solfa”. En primer lloc, perquè van crear un segell de qualitat, amb històries originals i no franquiciades. En segon lloc, perquè van decantar-se pel català ràpidament i van saber exportar a Espanya: Mar i cel, per exemple, va gaudir d'un èxit rotund a Madrid. I, en tercer lloc, perquè Cisquella ha estat “una gran constructora d'equips”. L'actor creu que es parla poc d'alguns noms vinculats històricament a la companyia, com Xavier Bru de Sala, perquè “a Mar i cel, per exemple, de Guimerà només hi ha tres paraules: mar i cel”. I ja no diguem d'Albert Guinovart i de Joan Vives, dos dels músics amb més talent de l'últim mig segle.

“Amb una franquícia, tens l'èxit assegurat”, diu Cruz. I per parlar del risc que sempre ha assumit la tropa de Cisquella, Bozzo i Miquel Periel posa l'exemple de Maremar (2018), en el qual agafaven una trama shakespeariana (Pèricles) amb música de Lluís Llach, i sense orquestra. “Com t'atreveixes a fer una cosa així?”, rebla l'actor. Per a Cruz, Dagoll Dagom sempre ha tingut el favor del públic, però no de la crítica o d'un sector de la professió, que els ha titllat de “comercials”. “Hi ha gent de teatre que treballa en teatres públics que no perdona que les teves coses tinguin èxit”, remata l'actor, que no entén aquest lema que circula molt en certs ambients segons el qual “si una cosa agrada a molta gent, no pot ser bona”.

Segons Bozzo, han demostrat que, si es para atenció al públic que s'anomena majoritari, amb espectacles per a aquest públic majoritari, la llengua no és cap impediment. La lliçó que poden treure d'aquests cinquanta anys, diu, és aquesta: “Un teatre musical d'abast popular, de qualitat, es pot fer en català”.

Als inicis del segle XXI, Dagoll Dagom ja era una companyia consolidada, fins al punt que es van permetre reposar Mar i cel (2004), El Mikado (2005) i Nit de Sant Joan (2010), i van estrenar un musical nou al TNC, Aloma (2008). Per als joves, com Bardagil i San Martín, dins i fora de Catalunya, eren un referent. L'actriu assegura que a Galícia se'n parlava, d'ells, com a “marca de teatre de qualitat”. Ella, mentre assajava Mar i cel, va quedar embadalida davant la música de Guinovart i va anar descobrint la història mentre la feia. “En un assaig em vaig adonar que Blanca, al final, se suïcidava!”, exclama.

“Posem molt èmfasi en la interpretació, cosa que no és l'habitual en els musicals”, diu San Martín, que també destaca que han fet una clara aposta pel talent i per reunir gent, “no sols a sobre de l'escenari, que és inigualable”. “No tracten el públic de beneit, ja que aposten per la creació i per trencar barreres”, afegeix.

San Martín ha corregut força per Madrid des que va començar en això del teatre i creu que el prestigi de la companyia a la ciutat ha anat minvant. Allà hi ha molts catalans treballant-hi, pels quals Dagoll Dagom és un far, però té la sensació que sovint “les coses de Catalunya es queden a Catalunya”. Arran del Procés, Cisquella remarca que es van quedar a casa i, per exemple, ni es va atrevir a portar de gira Maremar. “La situació ha canviat molt”, diu Cisquella. I afegeix: “Nosaltres vam viure una època molt bona per a la cultura. Als anys noranta, amb les Olimpíades, hi havia una eufòria, un suport a la cultura, es van crear els convenis... Ara tot està molt estancat”.

El futur: “En queda el públic i els creadors”

Dagoll Dagom no han estat i no estan sols. Als anys noranta, per exemple, hi havia altres companyies que aixecaven musicals, com El Musical Més Petit, del qual Bardagil també era fan. I del segle XXI, tenim Els Pirates i altres artistes que s'hi han dedicat amb passió i energia. “De Dagoll Dagom en queda el públic i els creadors que volen fer i generar coses”, explica l'autora, que, gràcies a Ànima, s'ha convertit en la segona dona catalana a estrenar a la Sala Gran del TNC (la primera va ser Lluïsa Cunillé).

La companyia ja va fer un “petit traspàs” amb L'alegria que passa (2023), creat a partir d'un text de Santiago Rusiñol, al més pur estil Antaviana o Mar i cel. Ho explica Cisquella: “S'hi van incorporar en Marc Rosich, l'Andreu Gallén i l'Ariadna Peya. Es va fer un espectacle col·lectiu, que és el que fèiem al principi. Encara que no traspassem la marca, sí que traspassem el coneixement”.

Projectes com el d'Ànima, més enllà de paral·lels com El dia de la marmota, el primer musical en català de la productora Nostromo Live, és una de les línies a seguir. A més, sorgeix del neguit dels artistes que veuen les dificultats d'aixecar un musical d'èxit en català i el de les institucions, que observen com el mercat espanyol entra amb força a Barcelona. D'aquí que tots es confabulessin per crear el RIIIING!, el 2023, una mena de torneig de dramatúrgia aplicat al gènere.

Ànima, de fet, es comença a gestar el 2019, quan Oriol Burés truca a Bardagil per parlar-li de la seva idea de convertir en musical la història d'una noia que vol ser animadora en el Hollywood dels anys trenta. De seguida hi enrola Adrià Barbosa com a compositor. El 2021 fan el dossier de l'espectacle i graven algunes cançons. El RIIIING! va ser “la gran oportunitat” que buscaven després de bellugar el projecte, sense èxit, aquí i allà. Van guanyar el premi del públic i van participar en unes jornades en les quals van veure que no estaven sols. I van aixecar el primer acte en un workshop. “Aleshores vam rebre la trucada del TNC en què ens convidaven a obrir la temporada 2024-2025: teníem un any per fer-ho”, diu Bardagil.

I d'aquí a l'èxit: cinc setmanes de Sala Gran i 20.000 espectadors. “El futur és Ànima, un producte que sembla americà, però fet en català”, indica Cruz. I no és gens fàcil omplir un espai amb 800 butaques amb un espectacle de creació, sense cap estrella rutilant en escena. Ara estan esperant a donar-li més vida en un altre espai de la ciutat perquè hi ha molt públic que es va quedar sense entrada.

Després de Dagoll Dagom, què? “Que no surti cap companyia o una persona de substitució, que s'escoltin noves propostes, que s'aposti per la creació contemporània i no només per reposicions de fons d'armari”, afirma Bardagil. I sí, cal que la conselleria de Cultura mantingui l'aposta. El públic hi és. Dagoll Dagom ho ha demostrat.