La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

No he pogut parar de pensar en el vídeo que s’ha fet viral i que mostra la reacció de diverses nenes negres al descobrir que la nova Sireneta és una noia negra. Un vídeo que fa emocionar i que demostra la importància que tenen els referents de la cultura popular.

He aprofitat les vacances –que tot i que ja semblen llunyanes van passar fa 4 dies– per llegir molt més del que faig durant l’any. He gaudit molt amb aquests tres llibres: Bona sort, de Nickolas Butler (Periscopi); Els noms epicens, d’Amélie Nothomb (Anagrama), i Germanet, d’Ibrahima Balde i Amets Arzallus (Blackie Books).

M’ha agradat molt la versió teatral de Canto jo i la muntanya balla, que ha tornat a l’escenari, en aquesta ocasió a la Biblioteca de Catalunya, amb tota la força i l’emoció d’aquest text basat en el llibre d’Irene Solà, que en la seva versió teatral incorpora la música, l’espai quasi despullat i l’escenografia per potenciar la història.

He gaudit d’un dels millors cafès de Barcelona: el que preparen a l’SlowMov, al barri de Gràcia de Barcelona. Torren el cafè allà mateix, te’l preparen per prendre o per emportar-te’l i també en venen. Tot amb una filosofia que anteposa la qualitat a la quantitat. Les presses no hi són benvingudes.

He començat a veure La Casa del Dragón i tot i que no m’entusiasma no l’abandono. Hi trobo massa escenes bèl·liques i poques intrigues polítiques i cortesanes. Sí que m’agrada l’actriu Milly Alcock, que interpreta Rhaenyra Targaryen, personatge carismàtic que esperem que tingui molt recorregut.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns els pròxims 7 dies.

Escoltaré el primer avançament de La font gelada, el disc de debut en solitari d’Ernest Crusats, que aquest cap de setmana es presenta al Mercat de Música Viva de Vic. Abandonat, no sabem si definitivament, el projecte de La Iaia, el vigatà dona un cop de timó al seu pop més colorista per despullar les cançons sense restar-los un gram de lluminositat. Porta oberta, el primer tast, sona al Sufjan Stevens del Carrie & Lowell i a Mount Eerie. Es publica complet el 7 d’octubre.

Compartiré amb tothom i per tots els canals possibles l’extraordinari avançament de Songs are little dangerous bombs of truth, el llibre que recull hores i hores de conversa telefònica entre Nick Cave i Sean O’Hagan durant el confinament. Es va publicar diumenge passat en exclusiva a The Guardian.

Descarregaré l’últim programa de Les dones i els dies, l’espai de Catalunya Ràdio que presenta Montse Virgili i que dona rellevància a les dones de diferents àmbits i èpoques. Programa orgullosament feminista de la ràdio pública, es pot escoltar en directe cada divendres a la mitjanit i recuperar sempre que es vulgui en format podcast. La setmana passada el tema era l’empremta ecològica i les relacions entre món urbà i món rural.

Llegiré un recull d’articles sobre música i dones escrits per dones. L’edita Libros del Kultrum i la selecció va a càrrec de l’escriptora Senéad Gleeson juntament amb Kim Gordon, indiscutible llegenda i matriarca de la música independent com a membre original de Sonic Youth. 14 articles que contraposen la visió hegemònica i fal·locentrista de la música que ha dominat la indústria els últims cinquanta anys. Un cop de puny sobre la taula i una revisió històrica que compta, aquest cop sí, amb totes les versions.

Menjaré el meu croissant de xocolata preferit de la ciutat. És al barri del Farró, a cavall entre Gràcia i Sant Gervasi, més concretament a la plaça de Sant Joaquim, un dels indrets més preciosos de la zona i un espai força desconegut per a la resta de la ciutat. Allà hi trobem el Pa de Sucre, emblema del Farró gràcies als seus entrepans majestuosos i a un croissant d’avellanes, és a dir, de Nutella, que pot competir amb qualsevol exemplar que se li posi al davant.