El descobriment per part de Marie Curie del radi (o radium), un element altament radioactiu, va suposar un enorme avenç en el tractament del càncer. Desconeixedors del greu perill de la radioactivitat, el van incorporar a molts medicaments com a miraculós tractament de malalties que no tenien cura. De retruc, els suposats beneficis del radi van ser un reclam per a multitud de productes, des de cremes de bellesa fins a preservatius. El radi, que a més és luminescent, va ser considerat el màgic elixir de l’eterna joventut.

Cures d’aigua radioactiva

Quan el 1904 detecten radioactivitat a les aigües termals de Jáchymov (Txèquia), construeixen el primer balneari “radioactiu” d’Europa, el luxós Radium Palace, que encara existeix. Aviat es va omplir d’aristòcrates que prenien els rejovenidors banys d’aigua radioactiva. De Jáchymov va arribar a Catalunya la marca Radiumchema, composta de “compreses radioactives” contra el dolor i que es podien dur mesos al cos i eren “del tot inofensives”, i d’uns dispensadors portàtils per a cases i clíniques que, amb “ràdium pur” col·locat entre el dipòsit i l’aixeta, “produeixen aigua radioactiva científicament dosificada”. Segons l’afecció, que anava de la neurastènia fins a la ciàtica, el reumatisme, la gota o les malalties inflamatòries, el metge prescrivia beure’n un o més gots.

De fet, totes les aigües subterrànies contenen ínfimes quantitats de radioactivitat i l’únic que canvia és que llavors ja tenien la tecnologia per detectar-la. Amb una anàlisi que ho certificava, marques d’aigua de tot el continent van presumir a l’etiqueta de “radioactives” i del saludable efecte que tenia per refermar la pell i per tractar malalties tan dispars com la diabetis, les úlceres d’estómac, els trastorns nerviosos, els càlculs renals o la sífilis.

Catalunya no va trigar a afegir-se a aquest corrent de modernitat europea. Sergi Farràs, farmacèutic especialitzat en salut pública, ha recopilat les marques catalanes que s’anunciaven com a “radioactives”. Ha localitzat La Puda de Banyoles, Orion de Santa Coloma de Farners, Imperial Vichy i Vichy Catalán de Caldes de Malavella, Amer Palatín d’Amer, Fournier de la Garriga, la Vallfogona de Riucorb, San Andrés de Tona, San Daniel de Girona i Aigua de Palou de Granollers, que s’extreia de la Font del Ràdium. També Aigua Radial Radioactiva de Barcelona, extreta d’una mina sota la modernista casa d’estiueig Sant Salvador (passeig de la Mare de Déu del Coll, 79). Va ser construïda el 1910 per l’arquitecte Josep Maria Jujol.

A la dècada de 1930, quan es demostren els efectes perniciosos de la radioactivitat, eliminen aquesta propietat de les ampolles, excepte la Imperial Vichy, que l’esborra cap al 1950. Com reflexiona Sergi Farràs, un acte inútil perquè l’aigua sempre porta la mateixa radioactivitat, tot i que “al final és el màrqueting qui decideix si en conté o no”.

Radioactivitat cosmètica

De Txèquia arribava el sabó Radisapon (“El nostre sabó radioactiu Radisapon és el millor per a la higiene de la pell. Cada pastilla conté 0,726 micrograms de ràdium”). D’Alemanya s’importava el dentifrici Doramad, amb radiació ionitzada per aconseguir dents lluentes i vigoritzar les genives. I la inventiva catalana va llançar productes semblants. Els laboratoris Segura de Barcelona, creadors de la famosa colònia César Imperator, van treure la crema depilatòria Ràdium, líquida i en pols, que contenia sals de radi. Sergi Farràs n’ha identificat d’altres, com Aigua Radium per tenyir cabells i barba, dels Germans Cortés; i l’estrambòtic Casc Ondulador Radioactiu, una de les nombroses enganyifes que es venien sense ser radioactives. L’enviaven a casa i prometia ondular en deu minuts el cabell amb “formes fantasioses”.

A la dècada de 1920-30 a Europa i els Estats Units es va posar de moda per al guariment de moltes malalties prescriure medicines radioactives. Algunes s’irradiaven en contacte amb el radi, mentre que d’altres l’incloïen en la composició en dosis mínimes, ja que era caríssim.

Joan M. Serra, continuador d’una llarga tradició familiar a la farmàcia Serra Mandri de Barcelona i divulgador de l’interessant blog Arte farmacéutico, té una col·lecció d’antics medicaments radioactius. “Els farmacèutics sempre hem tingut un agut sentit del màrqueting”, reconeix Serra. Així, la potent indústria farmacèutica catalana va seguir la innovació estrangera d’afegir radi a supositoris, sèrums injectables, compreses per a zones adolorides i pastilles. Serra conserva mostres de les pastilles prostàtiques Lidacron (amb micrograms de radi) i, en l’apartat d’estètica, de les dragees radioactives Aldira, contra l’obesitat, totes dues dels laboratoris Lidat. La visió comercial del laboratori va fer que les pastilles irradiades Dofear -per regenerar el cutis i el cos- les dividissin en dos: Dofear per a dones i Epirtar per a homes, un “tractament radioactiu per restablir la força sexual i rejovenir els ésser decaiguts”. Cal dir que les pastilles eren més fàcils d’administrar que els supositoris americans Vita Radium, que, per aconseguir el (suposat) mateix efecte, s’havien d’introduir pel recte.

Del laboratori Pagès Maruny sortia el Saliens, sals amb micrograms de radi que, barrejades amb un litre d’aigua, es prenien a taula i tractaven l’arterioesclerosi i el càncer. Del mateix laboratori és un reconstituent injectable: el “sèrum vital radioactiu” Nito-Ion. Els laboratoris Murillo ideen la “pomada radioactiva Baby” per a cremades i cicatrització de ferides.

Als anys 30 tots els medicaments “radioactius” també aniran desapareixent del mercat. (Per evitar fugues de radi -element actiu uns 1.500 anys-, Joan M. Serra Mandri i Sergi Farràs guarden les mostres en caixes metàl·liques.)