Ha començat la reforma de la Rambla i les xarxes socials s’han omplert de queixes per la desaparició del seu característic asfalt ondulant. Un element en què ningú semblava haver-se fixat fins ara i transformat per alguns en un component vital del paisatge urbà “de tota la vida”. Tanmateix, el terra que s’emportaran aquestes obres només és un dels molts que ha tingut el passeig. Concretament, va ser el darrer projecte d’Adolf Florensa, en col·laboració amb Jordi Ros. Un model conegut com Vibrazo, de color gris i crema, inspirat en dissenys de ciutats com Lisboa i Rio de Janeiro, que es va començar a construir el 1969 per la rambla de Sant Josep. I no s’acabaria fins al 1978, quan es va enllestir el tram de la rambla de Santa Mònica.

Resultaria una mica feixuc aturar-nos en cadascun dels paviments que ha tingut la Rambla. És sabut que la cosa més tradicional d’una ciutat és el canvi. Per això mateix voldria dedicar aquestes línies a l’asfaltat més extravagant i exòtic de la seva historia. Tot va començar amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, quan les nostres forces vives es van esforçar per oferir la millor imatge possible als forasters. Un dels problemes de l’època era el soroll i la pols que generava el trànsit sobre les llambordes de pedra. La solució era copiar allò que ja s’havia fet amb èxit a Sant Petersburg i després a Londres i París, utilitzant llambordes de fusta.

L’any 1885 es va fer un primer assaig a la ronda de Sant Pere i un any més tard es va provar el mateix sistema al tram central de la Rambla. En principi, la premsa va elogiar l’elegància i la comoditat de la iniciativa. Però ben aviat van saltar les crítiques, perquè quan plovia els vianants relliscaven amb facilitat. I, a més, hi havia sospites que, sense una conservació acurada, la fusta podia ser un cau d’infeccions i de malalties contagioses. En comparació amb l’empedrat belga fet servir al carrer Princesa, resultava molt més car i menys higiènic.

Seguint l’exemple de la Rambla, es van fer provatures semblants a Ciutat Vella i als passeigs de Gràcia i de Colom. La premsa estava dividida entre els partidaris, com La Vanguardia, i els detractors, com El Diluvio. Hi havia la sospita que s’estava fent un gran negoci per sota mà amb els pilons de fusta, amb mètodes foscos de concessió de llicències. I encara més quan, a mitjans de la dècada del 1890, la fusta ja es trobava en un estat lamentable i causava caigudes contínues i accidents entre els vianants. Les relliscades van obligar a cobrir la Rambla amb sorra, la qual cosa encara va empitjorar l’efecte. Les llambordes de fusta, anomenades tarugos, van fer d’aquesta paraula un sinònim d’incompetència i estupidesa.

A principis del segle XX ja eren molts els que demanaven la retirada d’aquest asfalt per les pèssimes condicions de conservació. Tot i que no tothom hi estava d’acord: metges i personal de l’Hospital de la Santa Creu defensaven que la fusta que hi havia als carrers del Carme i de l’Hospital disminuïa el soroll del trànsit, la qual cosa afavoria l’estat dels pacients. Tanmateix, es va imposar l’opinió pública que, malgrat l’estètica i elegància del sistema, n’estava tipa dels resultats pràctics.

Finalment, a partir del 1906 es van retirar les llambordes de fusta i es va tornar a les de pedra o aplicant-hi el nou asfaltat amb ciment pòrtland. Una part d’aquell experiment va acabar cremat a les estufes de l’Ajuntament i a les cuines de Montjuïc, o comprat per 750 pessetes per l’empresa Josep Mas. Val a dir que ningú en va plorar la desaparició, malgrat que no hi devia faltar qui digués que amb el canvi es perdia un element “de tota la vida”.