22/12/2021

La Rambla sense peculiars

3 min
La Rambla guarnida amb els tradicionals llums de Nadal.

Amb els llums de Nadal, la Rambla sembla recuperar una mica l’animació perduda amb la pandèmia. Gent que passeja amunt i avall, amb aire desmenjat. I un passeig pel qual s’ha anunciat una imminent remodelació, amb la voluntat de retornar-lo a la ciutadania. Potser soc jo, però aquesta vorera que baixa cap al mar em produeix una ingrata tristor, una sensació d’orfandat. La gent que hi transita no té res de peculiar, vianants i turistes amb maletes de rodes. Poca cosa a veure amb aquells personatges com la Monyos o l’Ocaña, que feien de la Rambla un lloc vibrant, un escenari a l’aire lliure on existia la possibilitat de ser un mateix.

La història d’aquest indret es remunta a un mercat medieval fora muralles, engolit per la ciutat en aixecar-se els murs que vorejaven el Raval. Com a passeig, conserva l’ordinació que se li va donar a finals del segle XVIII, quan competia amb la muralla de Mar, i després amb el passeig de Gràcia, com a lloc d’esbarjo dels barcelonins de soca-rel. Així, situat al centre de la ciutat, es va convertir en el seu termòstat. Tot passava i es comentava entre les seves cantonades, i d’aquesta manera es va poblar de personatges estrafolaris que generaven tota mena d’anècdotes i acudits.

Hi havia els captaires amb nom propi, com en Garibaldi, un antic revolucionari italià que havia perdut una cama en la guerra, i que quan rebia una almoina cridava: “Visca Garibaldi!” O en Girona Pobra, de qui es deia que obria i tancava cada dia la Rambla, i que anava a menjar-se el rosegó de pa a la plaça Reial, tancant els ulls i deixant-se portar per les exquisides olors que sortien de la cuina del restaurant Suís. Intel·lectuals d’estar per casa com el Savi Lleonart, un home culte i afable que es creia inventor, i que esclatava de fúria quan se’n burlaven els estudiants i batxillers. O l’Escudellòmetre, parodiat per Santiago Rusiñol, que deia que havia inventat un dispositiu per assortir d’escudella, mitjançant uns tubs i unes aixetes, tots els domicilis.

Amb el canvi de segle van aparèixer personatges com la Monyos, sempre vestida amb colors vius, i amb un pentinat cobert de cintes i floretes, que va recórrer la Rambla fins acabada la Guerra Civil, demanant almoina a canvi de cantar una cançó o recitar un verset. En la postguerra, els animadors del passeig van ser l’esparracat Home dels Coloms i el seu circ d’ocells. O el Savi de la Lluna, que en aquells anys se situava al pla de la Boqueria amb un telescopi i per unes monedes permetia observar el nostre satèl·lit, mentre ell donava tota mena d’explicacions suposadament científiques.

Durant la Transició va arribar el famós Sheriff, amb un revòlver de joguina i un barret de cowboy, sempre a punt per a un duel. O la inquietant Maria de la Rambla, la Perejila o Maria Matavino, un dels terrors de la meva adolescència. Una antiga prostituta que havia perdut el seny i feia les seves necessitats als arbres del passeig. El seu número era acostar-se a una terrassa i beure’s la cervesa d’algú, mirant-se’l provocativament. Els del barri ja sabien que era millor fer com si res i estalviar-se un bon escàndol.

Van ser els anys del pintor Ocaña, del performer anglès Clive Booth o del Maradona, a qui vaig poder entrevistar quan es va jubilar, després d’anys donant tocs de pilota a Canaletes. Fins a l’Amparito de Granada, una antiga vedet del Paral·lel que va passar la vellesa ballant flamenc davant del Liceu, darrer personatge popular de la Rambla, quan aquesta ja s’havia omplert d’estàtues humanes. Està per veure quin serà el futur de les estàtues, de moment no en veig cap ni una. Potser soc jo que m’he llevat de mala lluna, però el passeig supura melangia.

stats