Situada al mig de l’oceà Pacífic, l’illa de Pasqua s’amaga en un racó del mapa quan la miren ulls europeus. Però per als habitants de Rapa Nui, com és coneguda en la llengua local, l’illa és el melic del món. Un paratge que ha fascinat milers de persones, gent disposada a jugar-se la vida per arribar-hi, com el noruec Thor Heyerdahl, que als anys 40 es va dedicar a creuar el Pacífic amb una nau de troncs i corda que imitava les d’abans de l’arribada dels europeus a Amèrica. O l’aragonès Jesús Conte, un home de lletres que el 1987 va dir a la seva família que marxava a fer una xerrada a Madrid i ja no se’n va saber res més, fins que va aparèixer a l’illa de Pasqua, on va aprendre la llengua local i va escriure un dels llibres més ben documentats sobre la història local.

El 1989 qui va arribar a l’illa fascinant amb els moais i els relats locals va ser el garrotxí Francesc Amorós, llicenciat en història per la Universitat de Barcelona. Conte li va explicar que redactant la seva obra no se’n sortia a l’hora de resoldre un misteri: descobrir la identitat del navegant espanyol que el 1862 havia atacat l’illa i havia segrestat centenars de persones per convertir-les en esclaus. Als documents britànics, es parlava del capità Marutani del vaixell Rosa y Carmen. Amorós va resoldre el misteri: es tractava de Joan Maristany i Galceran, un mariner del Masnou. A Barcelona, va trobar el contracte del viatge de la corbeta Rosa y Carmen, que confirmava que Maristany era el capità d’aquell vaixell que havia rebut permís per salpar de Barcelona cap al Callao, al Perú, en teoria per practicar comerç legal. Però aquella expedició gairebé acabaria amb tota una cultura.

‘Pirata i negrer’

Maristany va morir el 1914 als 84 anys al Masnou, després de viure els últims anys de la seva vida amb la seva germana, en pau. La seva figura va ser explicada per l’historiador local Joan Muray al llibre Pirata i negrer. Joan Maristany i Galceran, on recupera la història d’un mariner nascut en una família de gran tradició marinera. Quan Maristany va fer-se a la mar, els britànics ja havien prohibit el tràfic d’esclaus. I perseguien qualsevol nau estrangera que el practiqués. I com que les naus britàniques controlaven l’Atlàntic, qui volia omplir-se les butxaques traficant amb persones buscava altres llocs per fer-ho. Maristany se la va jugar al Pacífic, aigües plenes de vividors sense escrúpols d’arreu del món que buscaven esclaus. Molts d’ells catalans. “Als arxius britànics tenim informació de 220 expedicions catalanes del 1821 al 1845. Al Masnou, que no passava dels 4.000 habitants, hi teníem 800 capitans”, explica Muray. D’aquests, una petita part van ser esclavistes. Muray n’ha documentat menys d’una desena. Però un sol vaixell podia fer molt de mal. Acabar amb centenars de vides.

Maristany, que probablement ja havia practicat l’esclavisme a la costa africana -en expedicions on hauria perdut un ull-, va acabar de reclutar mariners al Callao i va formar una flota de vuit naus. El 23 de desembre del 1862 va arribar a l’illa de Pasqua de nit. Per atraure la població local, va deixar a la platja un munt d’objectes lluents. Quan els nadius s’hi van acostar encuriosits i pensant que eren comerciants, els homes de Maristany van capturar més de 300 persones. Malgrat que la cultura local ja no vivia una època d’esplendor, l’illa seguia mantenint una casa reial, un sistema de clans i una gran cultura musical. I Maristany gairebé va acabar amb aquesta cultura. El 1877 quedaven 110 persones a l’illa, mentre que el 1862 n’hi havia 4.000. L’historiador local Cristián Moreno explica: “El nom de Marutani ha passat de generació en generació. És cert que quan hi arriben els europeus l’època daurada de la cultural local ja havia passat, però aquell atac gairebé acaba amb la gent de Rapa Nui, ja que va endur-se els homes joves”.

Després de l’atac, les vuit naus es van separar. Dues van tornar al Perú per vendre 303 esclaus. Les altres sis van seguir el seu viatge cap a la zona de Tahití, on una de les naus va ser capturada per les autoritats franceses, ja que els habitants locals van reconèixer un nen que portava pres com l’hereu de la tribu principal. Les altres van seguir capturant esclaus a la zona de les illes Cook. El 10 de juny, després de mig any navegant, Maristany va decidir tornar al Perú per fer-se ric. Però no se’n va sortir. Just quan ell estava fent ràtzies, les autoritats peruanes havien prohibit l’entrada de qualsevol vaixell que no pogués acreditar que tots els seus tripulants hi eren de forma voluntària, després de signar un contracte. I el nom de Maristany apareixia en una llista de persones buscades. Al saber-ho, sembla que va tirar per la borda molts esclaus, tot i que els que havien arribat abans sí que havien estat venuts i treballaven en mines o plantacions. Alguns van ser alliberats gràcies a les gestions d’un bisbe. Malauradament, els que van tornar a casa no van fer-ho sols: portaven la varicel·la, que va acabar de castigar la població local.

¿I Maristany? Pel que sembla, l’armada espanyola va ajudar-lo a escapar i no va trepitjar mai més el Perú, on l’haurien jutjat. De passada, va abandonar al Callao la dona i els fills que hi tenia. Llavors molts mariners tenien dues famílies: una a les Amèriques i l’altra a Catalunya. Els fantasmes del passat no el van perseguir. I el seu nom va ser oblidat fins que Amorós va descobrir que Marutani era Maristany, mal escrit.