Articulada al voltant del treball fotogràfic exemplar d’August Sander -Gent del segle XX, una mirada enciclopèdica sobre les persones del seu temps-, que constitueix “una mostra dins de la mostra”, el plantejament fa dialogar els tipus i els grups socials de Sander amb totes les arts d’una època. El concepte museogràfic és nou, perquè es tracta de dos recorreguts simultanis: per una banda, una exposició temàtica sobre un corrent artístic, i, per una altra banda, un projecte monogràfic sobre un dels fotògrafs més influents del segle XX. D’aquesta manera, la visita ofereix una doble perspectiva sobre la societat i l’art alemany de finals dels anys 20 del segle passat.

La pintura, la fotografia i també l’arquitectura, el disseny, el cinema, el teatre, la literatura i la música es veuen associades en vuit seccions que dialoguen amb les categories socioculturals amb les quals va pensar August Sander per ordenar l’extens compendi de retrats que va realitzar al llarg d’unes quantes dècades. Les seccions s’anomenen Estandardització, Muntatges, Les coses, Persona freda, Racionalitat, Utilitat, Transgressions i Mirada cap a sota. Els set grans grups socioculturals que componen el món dels retrats de Sander són: el pagès, l’obrer, la dona, les classes i professions, els artistes, la gran ciutat i els últims homes.

A l’inici dels anys 20, després del desastre de la Primera Guerra Mundial, a Alemanya molts artistes van tornar a una forma de figuració realista, més neutra que les tendències anteriors, a la recerca d’una objectivitat més gran (Sachlichkeit ). Aquesta sensibilitat es va expressar de manera convincent en una mostra del 1925, a Manheim, amb el títol Nova Objectivitat (NeueSachlichkeit ). La denominació acabarà descrivint una estètica molt característica per la cultura de la República de Weimar (Alemanya, entre 1918-1933). Un manifest artístic que és defensat en disciplines tan diverses com l’arquitectura, el disseny, la música, la fotografia, la poesia i el teatre.

Nou concepte museogràfic

El recorregut comença amb la secció dedicada a l’Estandardització, defensant aquesta nova actitud com l’oposada a l’estètica expressionista: la singularitat cedeix el protagonisme als models que es poden reproduir en sèrie, estandarditzats. En pintura apareixen paisatges urbans buits, superfícies llises, colors tènues. La pertinença social dels individus es posa en evidència -els artistes d’aquest moviment compartien l’interès per les utopies socialistes-. Pintors com Heinrich Hoerle i Gerd Arntz esquematitzen les figures humanes; s’afermen grans artistes “antimilitaristes” com Otto Dix i Georg Grosz, bastant crítics amb la societat de la postguerra també. En urbanisme, la greu penúria d’habitatge que va generar la conflagració mundial va portar a la decisió de construir grans conjunts immobiliaris, com el Nou Frankfurt, on l’arquitecte Ernst May va construir més de 10.000 cases en cinc anys. Aquests programes, subvencionats per l’estat, van accelerar la maduració de la modernitat; arquitectes i dissenyadors van haver de pensar conceptes compatibles amb la fabricació industrial. Cases decents per a tothom : amb aquest lema van créixer les ciutats jardí dissenyades per May.

El 1926 Ernst May va fitxar una jove arquitecta de Viena, Margarete Lihotzky, primera dona arquitecta dels seu país, deixebla d’Adolf Loos. Va ser ella qui va projectar la cuina estàndard per a un apartament modest. Una realització que condensa una feina important d’anàlisi: les necessitats implicades per l’estandardització i la producció massiva, sumades a l’estudi dels moviments i la seva relació amb el temps (taylorisme). El seu espai s’obre cap al menjador, amb la certesa que una preparació més eficient dels plats alliberaria progressivament les dones de l’opressió de les tasques domèstiques.

A la mostra trobem aquest cèlebre Frankfurt Kitchen a la secció Racionalitat ; les ciutats jardí d’Ernst May tenen a un costat les creacions mobiliàries en acer tubular de Marcel Breuer, un encàrrec de Walter Gropius, el director de Bauhaus on Breuer era professor. Les seves formes estilitzades s’integren en la “cal·ligrafia” de la Nova Objectivitat.

A la secció Muntatges es pot apreciar l’evolució de les tècniques de collage -heretada del moviment dadà- al cinema de Walter Ruttmann, en literatura (Berlin Alexanderplatz, el llibre “polifònic” d’Alfred Döblin del 1929) i en els fotomuntatges de Sasha Stone. La bellesa dels productes industrials fabricats en sèrie és el tema predilecte del fotògraf Albert Rengfer-Patzch, exposat a la secció Les coses, on hi ha també els fascinants primers plans de plantes de Karl Blossfeldt.

Afavorir la reflexió

Certes seccions afavoreixen la reflexió: Persona freda, que analitza l’aparença impenetrable de les persones, expressió d’una gran vulnerabilitat; o bé Mirada cap a sota, on es divisa el món de les desigualtats i de l’exclusió, amb documentals sobre la pobresa i extractes de la nova premsa obrera.

A la secció Racionalitat s’explica la fascinació pels “ritmes mecànics” de producció nord-americans, conseqüència del treball en cadena. El nou culte de la tècnica està relacionat amb l’aparició de la ràdio, eina domèstica de gran potencial emancipador, segons el dramaturg Bertold Brecht. El seu teatre “èpic”, antiil·lusionista, està presentat en una altra secció, Utilitat, juntament amb les concepcions d’Erwin Piscator: una forma de teatre que implica l’espectador, i això n’afavoreix el despertar polític.

A la secció Transgressions s’explora el món de l’allunyament de l’heterosexualitat i de la dissociació dels gèneres, l’homosexualitat i els artistes transvestits, amb l’epicentre al cabaret berlinès Eldorado. És impossible no recordar aquí la figura del mestre de cerimònies interpretada de forma magistral per Joel Gray a la pel·lícula Cabaret, de Bob Fosse, del 1972. El seu somriure entremaliat resumia aquell món.

La idea de projectar tota l’efervescència creativa d’aquells anys sobre el fons de l’enciclopèdia humana de Sander és justificada, pensant en molts dels seus retrats d’aquesta època i en l’ordre en el qual ell els presentava a la mostra del 1927 -i en una primera publicació-, El rostre d’una època, del 1929. Realment Gent del segle XX condensa una experiència de més de sis dècades, amb unes primeres fotografies dels anys 1890 i l’última del 1954. L’ambició del seu projecte és impressionant, la profunditat de la seva mirada, el seu talent i la seva sensibilitat situen el seu “lexicó” entre les grans obres de la cultura occidental.

Veure la realitat com és

Veure la realitat com és -sense endolcir-la- ha estat sempre el seu credo, i els artistes de la Nova Objectivitat han tingut en ell un exemple. El 1931, en una emissió radiofònica, va explicar la seva visió del conjunt de retrats així: “...juxtaposant fotografies de molts grups de tipologies diferents que formen la societat humana, que juntes transmeten l’expressió del seu temps i els sentiments del seu grup”. El tracte és igual per a una celebritat que per a un sensesostre: dignitat i interès genuí per les seves circumstàncies. Una obra coral, que recorda la Comèdia humana de Balzac.

August Sander (1878- 1957) era erudit. Els grans sistemes de classificació, freqüents a les ciències del segle XIX, el deurien inspirar per començar a ordenar els molts retrats que ja tenia els anys 20. Per altra banda, organitzar la societat per tipologies pot implicar un ús malèvol per part d’un règim totalitari. Walter Benjamin -que admirava Sander- va escriure una premonició esgarrifosa el 1931 (sobre El rostre d’una època ): “L’obra de Sander és més que un llibre de fotografies. És un manual de formació”.

No va ser així, perquè Sander no era un científic: els nazis no van trobar res que els servís a les seves categories, on es barrejaven jueus amb alemanys, gitanos, turcs, gent del circ, malalts mentals, tots fotografiats amb el màxim respecte i empatia. Sumat al fet que l’autor era un conegut socialdemòcrata, el 1936 el llibre va ser confiscat i les planxes d’impressió destruïdes. Sander, considerat un artista degenerat, va ser perseguit fins a la caiguda del III Reich. Una selecció extensa de Gent del segle XX va ser presentada el 1955 al MoMa de Nova York, part de la prestigiosa mostra The family of man. La seva influència sobre noves generacions de fotògrafs ja era notable: artistes com Lisette Model, Walker Evans, Robert Frank, Diane Arbus i Gary Winogrand continuaven explorant els camins oberts per la seva obra. August Sander és un dels pares de la fotografia documental, un corrent que es continua manifestant amb vigor.

“Res és més fantàstic que la realitat en si mateixa”, deia Dostoievski. Amb la seva visió generosa i el seu do especial per mirar la realitat humana, Sander és un bussejador que ha tret moltes perles de les profunditats.