El rec Comtal és una línia fugissera, ara la veus ara no la veus, que avança per la força de la gravetat des de Montcada fins al mar, travessant en el seu recorregut bona part de Barcelona. Després d’anys desapareguda, desconeguda per als barcelonins, que n’havien perdut la memòria, aquesta gran obra d’enginyeria hidràulica ha ressorgit amb força per inflamar, una vegada més, l’imaginari de la capital catalana.

Últimament han aparegut restes del rec Comtal una mica per tot arreu per on passava, amb especial incidència al jaciment del carrer de Fernando Pessoa, de Sant Andreu -on ha d’anar el Parc del Rec Comtal-, i al de la plaça de les Glòries, que podria fer pensar en un Rec molt més antic del que s’havia cregut fins ara. A més, s’hi afegeix que l’editorial Viena i l’Ajuntament de Barcelona han publicat El Rec Comtal, un extens i rigorós treball de l’historiador Enric H. March, que fa molts anys que en parla al seu blog del mateix títol. Ell ho té molt clar, i quan li pregunto per la seva opinió no dubta a dir-me: “No es pot entendre Barcelona sense el rec Comtal, ni econòmicament ni urbanísticament. El Rec ja hi era abans que s’edifiqués gran part de la ciutat”. Aquesta confluència de notícies ha donat arguments als que volen senyalitzar i recuperar el seu pas líquid com un camí per a la nostra història.

Un origen desconegut

Carme Miró és arqueòloga i responsable del Pla Bàrcino del Servei d’Arqueologia de Barcelona. “Podríem dir que Barcelona és aigua. No es pot entendre la metròpolis sense l’aigua. Són dos rius els que limiten el terme: pel nord, el Besòs, i pel sud, el Llobregat. A l’est hi ha el Mediterrani, i a l’oest la serra de Collserola, d’on provenen gran quantitat de rieres i torrents que també han configurat la ciutat”, explica. L’aigua ja va ser una preocupació per als fundadors de la romana Bàrcino, que van dotar-la d’un aqüeducte. Possiblement, aquesta infraestructura és l’origen de la sèquia Comtal medieval, també coneguda com el rec Comtal.

Barcino era una ciutat molt petita, on vivia poca gent. Però tenia una notable importància administrativa, ja que controlava una gran àrea d’explotacions agràries que necessitaven aigua. Va ser aquesta gran demanda la que va propiciar obres d’una magnitud tan gran com aquesta. Com explica Enric H. March al seu llibre: “La solució va ser anar a buscar l’aigua al riu Besòs. La documentació escrita i arqueològica ens permet pensar que l’inici de l’aqüeducte de Bàrcino era a la mateixa mina de Montcada que dona origen al rec Comtal, on probablement es captava l’aigua a través d’una presa o una resclosa que no s’ha identificat”. Malauradament, tota la informació sobre aquell període va desaparèixer durant el saqueig d’Al-Mansur, l’any 985. No sabem qui va encarregar el Rec, ni qui el va executar. Les primeres referències situen la seva construcció entre els regnats dels comtes Mir (954-966) i Ramon Berenguer I (1035-1076). Llavors era un canal artificial d’uns 12 quilòmetres de longitud que travessava una rica zona de cultius i vinyes.

El Rec visible

He quedat amb l’Enric a l’estació de Montcada Bifurcació per fer aquest primer itinerari pel rec Comtal. Davant nostre, com un poblet fortificat, veiem el turó de Sant Joan, una antiga barriada de barraques que encara busca la seva fesomia, on es va trobar un poblat ibèric. D’aquí, anem al Parc de les Aigües de Montcada i Reixac, a l’avinguda de la Unitat. En aquest indret hi ha la Mina Vella, construïda per l’arquitecte Joan Soler i Faneca, que canalitza l’aigua freàtica del Besòs fins al Reixagó, la boca per on surt a la superfície. Una placa recorda que l’obra es va fer a instàncies del baró de la Linde entre 1778 i 1786. La mina es va ampliar l’any 1822, quan els ajuntaments de Barcelona, Sant Andreu i Sant Martí van signar un acord per repartir-se l’aigua. Aquell mateix any es va constituir l’antecedent de la Societat de Propietaris, que es va crear el 1840 i que seria l’encarregada de controlar l’accés al seu cabal i l’ús. Aquest organisme estava integrat per l’Ajuntament de Barcelona, els propietaris o regants de les terres, i els propietaris dels molins i de les fàbriques, a més del Reial Patrimoni, que van dividir la canalització en tres districtes: Sant Andreu, Sant Martí i Portal Nou. A la Casa de la Mina, que avui és un casal d’avis, encara hi figura un escut de la Junta Directiva. Malgrat la proximitat de Barcelona, aquest indret encara dona idea de com devia ser el rec Comtal no fa pas tantes dècades: un canal d’aigua transparent, on nedaven els peixos i els ànecs.

Des d’aquest indret continua soterrat per l’antic viver de Montcada, que actualment és una escola. Travessa la plaça de Nicaragua i va a buscar el carrer del Reixagó, que és el nom que rep el rec Comtal a Montcada. Donem la volta al turó de Sant Joan i agafem un caminet de terra, pel costat de les vies del tren, condicionat l’any 2015. L’Enric em comenta que és un lloc ideal per fer classes de respecte mediambiental als nens de les escoles veïnes. Aquest tram és possiblement el més suggeridor, el que ens acosta més a l’aspecte rural que tenia en el passat aquesta canalització. A l’altre extrem del camí ja som a Barcelona, al barri de Vallbona, al districte de Nou Barris. El Rec continua pel Parc del Primer de Maig, on hi ha una caseta de registre. Desapareix sota el carrer d’Oristà i torna a sortir per darrere del carrer de la Torre Vella, travessa el pont de la Vaca i rega els horts de la Ponderosa, una extensa zona de cultius, on molts barcelonins encara van a comprar verdura. Més enllà, l’últim tram de l’aigua a cel obert creua tot de petits horts informals, entre canyissars i escombraries, un lloc apartat i un pèl tronat on vam veure un pont llevadís de fusta que algun d’aquests pagesos aficionats s’havia fet per creuar el canal. A partir d’aquí, les aigües circulen soterrades i es fan desembocar al riu Besòs, i després al mar.

El Rec invisible

Començo la segona etapa d’aquest recorregut sense companyia, sota el turó de la Trinitat, també conegut com la Quinta Forca, perquè era un dels cinc llocs d’execucions públiques de la ciutat. En aquest indret hi ha la Casa del Guarda o Casa de l’Aigua de la Trinitat Vella, i a l’altre costat de la Meridiana el dipòsit d’aigua de la Trinitat Nova. Dues construccions hidràuliques fetes el 1917, obra de l’arquitecte modernista Pere Falqués, pensades per evitar nous brots de tifus com el que va afectar Barcelona l’any 1914. La importància d’aquesta obra va ser fonamental per assegurar la potabilitat de la xarxa i va estar en funcionament fins al 1989. Durant molt de temps, aquí hi havia las escalerillas, un tram de la canalització on es banyaven els nens i nenes de la Trinitat. A partir d’aquest punt, el traçat del Rec segueix la conducció medieval, pels carrers del Torrent de la Perera i Via de Bàrcino, on hi havia la Foradada (una formació rocosa que la mainada feia servir com a trampolí).

Les aigües del Rec servien per regar les hortes, a través d’un sistema de sèquies. Però, sobretot, servien per accionar els molins, principalment fariners, ja que fins fa molt poc el pa era l’aliment principal per a gran part de la població. Un dels més antics era el molí de Sant Andreu, del segleXIII, situat en un solar del carrer de Fernando Pessoa, que va funcionar, transformat i modernitzat, fins ben entrat el segle XX. En aquest jaciment, a més del molí, s’han trobat restes de l’aqüeducte romà, d’un pont i del Rec mateix, que continuava pel carrer del Cinca, passava per darrere de l’església parroquial de Sant Andreu i baixava pel carrer del Doctor Balari i Juvany i la plaça de Ramon Riera, fins al carrer del Segre. Aquesta zona era un punt de transició entre les hortes i les primeres fàbriques, com Can Portabella, al carrer de Josep Soldevila, entre la rambla de l’Onze de Setembre i el carrer del Pare Manyanet.

Al carrer del Camp del Ferro, a la Sagrera, hi havia una farga del segle XI. Les aigües passaven per sota del pont del Treball i seguien el carrer Gran de la Sagrera on, a la cantonada amb Ciutat d’Elx, es pot veure encara una torre d’aigua del 1849. Al límit amb el barri del Clot, xamfrà amb el carrer d’Espronceda, hi ha el casalot medieval de la Torre del Fang. Seguim caminant i ens endinsem al Clot. Aquí, el Rec se n’anava a buscar el carrer de Bofarull, que és un vestigi urbà de l’antiga Via Molinaria, el camí que unia els molins del rec Comtal. I més endavant continuava per l’actual carrer de las Navas de Tolosa, on fins a la dècada del 1950 hi havia un altre pont. Abans d’arribar a la Meridiana, passava pels pintorescos passatges de Sagués i de Piñol, per sortir a l’altre costat de l’avinguda a la plaça del Doctor Serrat, on queda un pou i uns safarejos dins d’una botiga de roba. I agafava el carrer Antic de Bofarull fins al carrer de Sibelius, on tornava a creuar la Meridiana, per agafar el carrer d’Aragó i entrar al nucli històric del Clot, a pocs metres de la plaça del Mercat.

El carrer Meridional conserva un tram sec del Rec, una de les poques restes que en queden en aquest barri. Després, travessava la Meridiana, entre els carrers de la Corunya i de la Independència, i per Consell de Cent arribava a la plaça de les Glòries. En aquest indret hi ha un altre dels jaciments del Rec, on s’ha excavat un antic pont, entre els carrers de Dos de Maig i Cartagena. A més de la llera per on passava l’aqüeducte romà i el canal medieval, i de la caseta que regulava el cabal d’aigua.

Passada la plaça, el rec Comtal desapareix sota l’Eixample, per la Gran Via i el carrer de la Marina, on travessa la plaça de toros de la Monumental. El Fort Pienc és l’últim tram d’aquesta segona etapa, el Rec baixava pel carrer de Padilla i es colava entre la Gran Via i el carrer de Casp, fins als carrers de Sicília i de Ribes, davant de l’Estació del Nord. Travessava el pont de les Bigues, entre Roger de Flor i el passeig de Sant Joan. I s’acostava a la Barcelona emmurallada per l’avinguda de Vilanova, on es van localitzar dos ponts de pedra més.

El Rec fòssil

La tercera part del meu recorregut em porta a l’Arc del Triomf. És dissabte al matí i l’Enric H. March ha quedat amb un grup de persones per ensenyar-los el rec Comtal a Ciutat Vella. En aquest punt, davant d’on hi havia el Portal Nou, hi havia una gran zona de conreus, coneguda com les Hortes del Portal. Durant les obres del 1989 a l’estació de metro d’Arc de Triomf es va descobrir un tram del Rec, conservat com a passadís d’accés al metro, per on passaven els viatgers sense adonar-se’n. També es va localitzar un altre pont, a la cantonada entre el passeig de Lluís Companys i el carrer de Trafalgar. Aquí, el Rec subministrava aigua als tallers tèxtils, les adoberies, les fusines i els escorxadors del barri de la Ribera. Feines brutes, que generaven residus i que van acabar contaminant l’aigua.

Agafem el carrer del Rec Comtal, que s’havia dit dels Tints. En un solar que espera la construcció d’un altre hotel, s’hi va trobar l’antiga muralla i les restes d’una necròpoli romana. L’Enric ens porta al passatge de l’Hort dels Velluters, batejat en record dels tallers de vellut que estenien aquí els seus teixits. Ens explica que l’aigua també alimentava els safarejos, abundants per aquests vorals, com els dels carrers de les Basses de Sant Pere, Tantarantana, Mirallers, Portal Nou, Mònec, Freixures o Metges. En aquest passatge de l’Hort dels Velluters també n’hi havia un, situat a la cantonada amb la plaça de Sant Pere. Al passatge també hi havia hagut la fàbrica Figueras, amb pastisseria oberta a la Rambla (on ara hi ha l’Escribà), que a la dècada del 1950 van elaborar els primers corn flakes fets a casa nostra. Més enllà, subsisteix un antic obrador de llaminadures, on encara fan la pega dolça Ebro.

En època medieval, el convent de Sant Pere de les Puelles era sobre el turó del Cogoll, que s’ha difuminat amb el temps. El veí carrer de Lluís el Pietós (l’antic camí de Sant Sadurní) i la mateixa plaça de Sant Pere (abans dels Ferradors) fan baixada, i deixen entreveure el Graó Barceloní: “Un escarpament d’origen plistocènic que en època antiga marcava la línia litoral i formava una mena de penya-segat. [...] Llocs com les vies del tren quan passen per Sant Andreu, la Sagrera i Sant Martí; l’edifici del Museu del Disseny, a cavall de la plaça de les Glòries i el carrer d’Àlaba; la plaça de Sant Pere i el carrer de Sant Pere Més Alt respecte al de Trafalgar; l’estació del Nord, o l’església de Santa Anna estan en un nivell inferior perquè ocupen la part baixa de la plana. El Rec circulava, doncs, pel terreny que li era més favorable i aprofitava el camí descendent cap a la ciutat”. La canalització continuava pel carrer de la Sèquia, fins al desaparegut Molí de Sant Pere, a l’actual carrer de les Basses de Sant Pere. Al final d’aquesta via hi ha un vell edifici medieval, i al seu costat un estret passatge sense nom, tancat amb una reixa, que havia sigut el carreró de les Taules, perquè era on es guardaven les parades de fusta del mercat que es feia per aquests vorals.

La veïna plaça de Sant Agustí Vell es correspon aproximadament amb el lloc on hi havia hagut el pont de Campderà, que permetia creuar el Rec. En aquesta plaça hi havia una font medieval adossada a un edifici, famosa perquè en la dècada del 1990, després d’unes obres de remodelació, va desaparèixer. Unes passes més enllà es veu una placeta moderna que dona entrada al carrer d’en Tantarantana, on hi havia el Molí de la Sal. A partir d’aquest indret, la pressió de les indústries d’indianes, adobers i assaonadors, conegudes com el “ram de l’aigua”, van transformar el Rec en una claveguera, i van provocar que el seu curs fos soterrat, a finals del segle XVIII. Les circumstàncies polítiques també van afectar el canal. Abans del 1714, travessava el carrer d’en Tantarantana, passava pel Pla d’en Llull (entre el mercat del Born i el Parc de la Ciutadella) i acabava als Molins de la Mar, on desembocava a la platja. Aquest antic traçat es pot veure al jaciment del Born, juntament amb un dels ponts que el creuava. Concretament, el pont de la Carnisseria i el tram que passava a la vora del desaparegut carrer dels Ventres, batejat així pels artesans que feien cordes d’instruments musicals amb l’estómac de certs animals. El seu sòl va proporcionar molta informació als arqueòlegs, amb sediments des del segle XIV fins al XVIII. Passat aquest indret, s’unia amb el Merdançar (el tram final d’una riera anomenada Torrent de l’Olla, i més avall Riera de Sant Joan), i junts desembocaven al mar.

Després del 1714, van desviar el Rec per construir la fortalesa militar de la Ciutadella, i ho van fer en un punt que també és dins del jaciment del Born, una fonda coneguda com el Mesón del Alba. Aquest canal provisional era de fusta i va córrer durant dos anys pel carrer Comercial. Més tard, es va fer el desviament definitiu, de pedra i soterrat, que va passar pel carrer del Rec. L’Enric explica que les cases d’aquestes voreres, amb els seus porxos medievals i la seva estructura caòtica, van ser edificades durant els segles XVIII i XIX com si fossin del XV. Finalment, el rec Comtal creuava l’actual carrer del Marquès d’Argentera i s’esmunyia pel carrer d’Ocata, on hi havia uns últims safarejos, destruïts durant el bombardeig del 1843, fins a anar a morir a la Barceloneta.

Desconegut fins fa pocs anys, redescobert pels aficionats a la història de Barcelona, el rec Comtal es presenta com un itinerari iniciàtic a la recerca del nostre passat, entre molins, horts, sèquies, safarejos i berenadors. Un pelegrinatge laic per un camí d’aigua.