Me’n va parlar fa uns anys l’amic Guti, que sempre ha treballat en una immobiliària del Raval. Per casualitat, recentment algú em va tornar a parlar d’aquesta finca situada al número 26 del carrer de la Cera. La casa és fàcil de reconèixer per la petita fornícula que conserva a la façana, amb una imatge de la Mare de Déu de la Mercè. I perquè presenta dues dates gravades a la pedra que donen fe de la seva antiguitat: 1629 i 1783. Sembla que la primera fa referència a l’any de construcció i la segona a una reforma posterior, tot i que aquest immoble ha viscut diverses transformacions al llarg dels segles.

Intrigat per esbrinar alguna cosa més, vaig mirar el nomenclàtor municipal. El carrer de la Cera rep aquest nom per un establiment pioner a casa nostra en el blanqueig de cera, situat a la veïna cantonada amb el carrer Carretes. Es tracta de la casa fàbrica d’en Domènec Soley datada el 1828 i que encara segueix en peu. Fins a l’enrunament de les muralles, aquest era un dels punts per on es podia accedir al camí de ronda. Després va quedar un forat, conegut popularment com el Boquete de la Cera, on s’hi va instal·lar una garita dels burots, la policia de consums que cobrava els impostos per cada producte que entrava a la ciutat. A un d’aquests empleats municipals li van donar una pallissa l’any 1865, quan va provar de comissar un parell de garrafes de vi. En una altra ocasió, l’escorcoll d’una nena va provocar una baralla entre un agent i el vianant que va defensar el pudor de la petita.

A mitjans del segle XIX aquest era un carrer típic del Raval, sobresaturat de població treballadora, ple de fàbriques i tallers, i amb una crònica manca d’higiene. Entre les notícies que recollien els diaris hi ha la troballa del cadàver d’una criatura de sis mesos a la calçada, o l’assassinat d’un home a mans del seu sogre enmig d’una discussió familiar. Joan Amades explicava que la confluència entre els carrers de la Cera i d’en Botella era coneguda com la Proa del Terradet, segurament per la silueta de vaixell que presenta encara la casa del número 24 Bis. Pel que fa al número 26, el mateix Amades deia que la fornícula amb la imatge de la Verge hi va ser posada en record d’haver-los salvat d’una epidèmia de pesta. Aquest seria l’origen popular del nom del carrer: que en agraïment li van posar tants ciris encesos que la cera regalimava fins a terra.

No van tenir tanta sort el 1884, quan la Cera va ser un dels principals carrers afectats per l’epidèmia de còlera d’aquell any. Llavors els veïns ja es queixaven de la pestilència que produïa una vaqueria a la cantonada amb Riereta, i de la situació sanitària del barri. La malaltia va arribar en vaixell i es va fer forta a la Barceloneta i al Raval. Aviat van aparèixer dos casos mortals en aquest carrer. La Junta de Sanitat va fer desinfectar moltes cases i es van pintar les escales amb calç barrejada amb un sublimat corrosiu, cosa que va provocar alguns enfrontaments amb el veïnat. El 7 d’octubre ja havien mort tres persones a la Cera, i dos més el dia 9. Quan es van emportar un nen del número 47, tota la finca va demanar ser ingressada a l’Hospital de la Vinyeta. L’Ajuntament havia obert un primer hospital provisional d’infecciosos al Parc de la Ciutadella. Com que augmentava el nombre d’afectats, es va obrir un segon centre a Hostafrancs, en un lloc conegut com el turó de la Vinyeta, on ara hi ha el Parc de Joan Miró. Quan va acabar l’epidèmia, el novembre del 1884, les autoritats van decidir situar en aquell mateix indret l’escorxador central de Barcelona. Al carrer de la Cera va tornar la calma, però Amades no diu si aquesta vegada també va regalimar la cera d’aquesta imatge.