Can Boneta va néixer de l’inconformisme del seu cuiner i de les ganes de canviar la seva vida. Joan Boneta va descobrir la gastronomia des de ben petit. Les olors dels guisats de la seva àvia el portaven cada dos per tres a la cuina i anys després eren els plats de xup-xup de la seva mare els que l’arrossegaven novament fins als fogons familiars. Però la vida va com va i el Joan va aparcar el somni de ser cuiner per dedicar-se a l’arquitectura. “Diferents circumstàncies m’hi van portar. Treballava en un estudi, feia obres petites, però dins meu hi havia un no sé què que em deia que el que volia era cuinar”.

l ja se sap que la llibertat és un bé escàs. No tothom té la capacitat de fer un cop de volant a la vida i escollir el present i el futur. El Joan sap que la vida és dels valents i que qui no arrisca no pisca.

Però l’esforç per perseguir el somni va requerir formar-se. Per això el 2014 va deixar els plànols i es va apuntar a l’escola de gastronomia. “Era l’única manera de fer pràctiques en un restaurant. Queda lleig dir-ho, però va ser així”. Es va estar només quatre mesos fent classes, temps suficient per trobar un petit local al carrer Balmes. “Mida perfecta. No el volia ni més gran ni més petit, només per a uns trenta comensals”.

I així va començar a construir Can Boneta. Fa vuit anys que és davant dels fogons i manté intacta la il·lusió del primer dia. “Només així soc capaç de cuinar bé. Si no estigués a gust, ni vosaltres ni jo en sortiríem satisfets”, diu el xef.

Els primers plats ja recullen aquesta filosofia de treball: pop amb cremós de patata, cansalada viada curada i pebre vermell dolç; raviolis de gamba vermella amb ceps confitats, vinagreta de pinyons i festucs, i biquini de tòfona amb formatge de llet crua de vaca. Acabem els primers pletòrics.

Els segons guanyen en contundència. L’Adrià aposta per la costella de porc Duroc en dues coccions amb salsa de soja; el Carles, tot i ser de nit, gaudeix d’una llata (una peça petita i aplanada de l’espatlla) de vedella a baixa temperatura de rostit i parmentier trufada que es desfà a la boca, i l’Ivan creu que endrapar-se un tàrtar de tonyina amb salsa agredolça i crema de cacauets el farà feliç, i l’encerta de ple.

A les postres la majoria cauen en la temptació de demanar un pastís de formatge al forn amb gelat de fruits del bosc, encara que la clientela fidel prefereix la torrada de Santa Teresa amb toffee i gelat de mascarpone i figues. Nosaltres en demanem un de cada i tots contents.

Tot regat amb un Saó blanc del 2019, costers del Segre amb varietat de macabeu i garnatxa blanca.

El Joan diu que la cuina és el seu territori. Des d’allà prepara el menú de migdia de cada dia (13 euros) i els plats de carta a la nit. Ens confessa que, perquè tot rutlli com cal, entra cap a les vuit del matí i no marxa del local fins a les onze de la nit. “És l’única manera que funcioni. I no ho canvio per res. Jo aquí és on gaudeixo, he trobat el meu lloc”.

El Joan arquitecte ha deixat pas al Joan cuiner que ha sabut construir el seu particular somni al carrer Balmes.