BerguedàCatalunya ha estat terra de llops des de temps immemorials. La seva empremta és present a la cultura i toponímia de tot el territori. Aquests animals eren abundants a moltes comarques fins a finals del segle XIX. Va ser llavors quan l'ús del verí i les armes de foc, en represàlia pels atacs al bestiar, els va portar a l'extinció. Això va coincidir amb la seva desaparició a molts països d'Europa occidental. Al primer quart del segle XX, el llop va ser exterminat a Catalunya, i durant pràcticament un segle ha estat absent del país. Però ara ha tornat.

L'any 2003 es va aconseguir identificar el primer llop en una zona del Pirineu català. Tenint en compte que els llops més propers estaven situats a La Rioja, Sòria i Aragó, semblava que havia de ser un llop procedent de la península Ibèrica. Però no va ser així. En fer-se les anàlisis genètiques, va sorgir la sorpresa: no era un llop ibèric (Canis lupus signatus), era un llop europeu. De fet, era un llop italià (italicus) originari del nord d'Itàlia. 

Aquests llops són fruit de l'expansió natural iniciada a la dècada de 1990 des de la serralada dels Apenins. Alguns exemplars van travessar els Alps francesos i, després, es van establir al sud de França. Alguns dels llops dispersants han travessat els Pirineus i han arribat a Catalunya.

Per registres i anàlisis de pells també se sap que el llop europeu habitava el Pirineu català fa segles. Les muntanyes dels Pirineus són una zona on sens dubte coincidien i es barrejaven llops ibèrics i europeus. De fet, és la mateixa espècie. Tots dos són Canis lupus. Durant segles la població de llops va estar connectada a tot Europa. Des de Galícia i Portugal fins als Carpats hi havia una presència contínua de llops.

Els primers llops que van arribar a Catalunya aquest segle es van assentar a les comarques del Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà, el Solsonès, l'Alt Urgell i el Moianès. Després, a la resta del Pirineu i Prepirineu. En els últims anys, també s'ha detectat presència de llops a l'Alt i el Baix Empordà, Garrotxa i Osona. En total, s'han pogut distingir genèticament més d'una vintena de llops diferents. Fins ara no s'ha detectat cap grup familiar ni evidències de reproducció.

Grans viatgers

Els llops són animals amb gran capacitat de dispersió, capaços de fer grans viatges. Els exemplars joves que es dispersen poden recórrer molts quilòmetres a la recerca d'un nou territori, una altra manada, parella o aliment. Els llops europeus s'estan estenent pel centre d'Europa gràcies a la protecció legal implementada a partir de finals dels anys setanta. Entre els països on es va extingir el llop i va tornar dècades després, destaquen Alemanya, França, els Països Baixos i Suïssa.

L’agent rural Gabriel Lampreave és el coordinador del programa de seguiment del llop a Catalunya. Lampreave assenyala: "A Catalunya no hi ha una població de llops establerta, sinó una sèrie d’individus aïllats i dispersants. D’aquests, hi ha llops que només estan de pas i potser només es detecten un cop o fins i tot cap, i d'altres que es poden més o menys fixar a una zona geogràfica força àmplia del territori".

Fins al 2023 tots els llops detectats a Catalunya eren d'origen italià, però aquell any va aparèixer un llop d'un origen diferent. El descobriment va ser possible gràcies al Grup Especial Caní del Cos d'Agents Rurals (GEK9), que treballa en el programa de seguiment del llop. L'anàlisi genètica d'un excrement de llop trobat al Pirineu de Lleida va revelar un llinatge diferent del dels llops italians. Això indicava que no era italicus ni tampoc era un llop ibèric. Es tractava d'un llop procedent de la població d'Europa central, concretament d'Alemanya. El llop havia recorregut 1.240 quilòmetres fins a arribar a Catalunya, en un dels moviments de dispersió més llargs documentats a tot el món. Les bases de dades genètiques compartides entre laboratoris de Catalunya, França i Alemanya van identificar amb un 100% de certesa l’exemplar en concret.

Entre 8 i 10 llops diferents i una femella

El 2024 la presència de llops a Catalunya ha assolit el seu màxim nombre en un mateix any. Segons Gabriel Lampreave, "durant aquest any tenim evidències de la presència d’entre 8 i 10 llops diferents". "Ara com ara, hi ha confirmació genètica de 5 llops i, per les dades de camp, hi ha entre 3-5 llops més que s’haurien d’afegir als anteriors. Per tant, tenim un mínim de 8 animals diferents que s’haurien detectat i un màxim possible de 10", assegura. A aquests, cal afegir-hi els llops indetectables, que amb molta probabilitat també hi ha al llarg del territori. 

Un altre de les novetats d’aquest any és que s’ha confirmat que hi ha una femella, quan fins ara tots els llops havien estat mascles. “Per les evidències ecològiques i genètiques, un dels animals detectats aquest any és una femella”, comenta Lampreave. Aquest fet és molt significatiu perquè obre la possibilitat de reproducció de l'espècie, cosa que no ha passat en més d'un segle. Si es produeix, suposaria un desafiament per a alguns ramaders i caldria prendre mesures de protecció i gestió adequades per evitar conflictes. També és important assenyalar que no hi ha cap risc per a les persones, ja que un atac de llops és pràcticament impossible.

'Territori llop'

Aquestes fotografies formen part de 'Territori llop', llibre que reuneix el treball d’Andoni Canela realitzat amb el llop als Pirineus i la resta de la península Ibèrica. Compartim el text del fotoperiodista en primera persona en el qual explica el projecte. 

Camino per un paisatge d’alta muntanya del Pirineu oriental, entre pins negres i roques granítiques cobertes de líquens. Durant el final de l’era Quaternària, aquestes valls estaven cobertes per glaceres i s’estenien durant desenes de quilòmetres. Al voltant dels tres mil metres d’altitud, aquests cims delimiten la frontera amb França. He vingut fins aquí a la recerca de llops.

Veig un grup de voltors que sobrevolen el meu cap volant en cercle. Deuen haver vist res? Els xiscles de les marmotes s’alternen amb els cants de les gralles de bec groc. Sento el xiulet del vent. De sobte, un xiscle de dolor. No ho he vist en l’instant precís, però sé què acaba de passar: un llop ha caçat. La seva presa és un isard, que encara està viu entre les dents del llop. Uns minuts després, el jove isard mor asfixiat i el llop decideix allunyar-se del lloc amb la presa. En la llei de la naturalesa salvatge, el llop compleix el seu paper de caçador. No és cruel, sinó necessari per mantenir l’equilibri en els ecosistemes naturals.

El llop camina muntanya amunt, en direcció a un coll que li permetrà arribar a una altra vall. El pes de l’isard l’obliga a aturar-se a descansar cada cert temps. Veig com creua un rierol i torna a descansar. Després, el llop s’endinsa en un barranc estret i puja muntanya amunt, fins que el perdo de vista. 

En aquestes zones altes del Pirineu, els isards són una de les preses principals del llop. A l’estiu, els isards pugen per sobre dels dos mil metres d’altitud i els llops no dubten a anar a buscar-los. Un llop solitari és capaç de caçar sense l’ajuda d’altres llops, com he pogut comprovar amb els meus propis ulls; però en grup, les tàctiques són més eficaces i aconsegueixen caçar preses més grosses. Col·laborant entre els membres de la manada poden acorralar qualsevol presa. Així, a les planes i muntanyes americanes o les zones de tundra del Canadà, els llops cacen bisons, ants i bous mesquers.

Al primer quart del segle XX, tots els llops del Pirineu es van extingir, tant al vessant sud com al nord. A Catalunya, Aragó, Navarra i a tot el Pirineu francès no va quedar ni un sol llop. Tots van desaparèixer. Va haver de passar un segle perquè un llop tornés a aparèixer en aquestes muntanyes.

Des que als anys 90 vaig començar a dedicar-me professionalment a la fotografia de natura, el llop ha estat l’espècie que més m’ha fascinat. Vaig dedicar molts anys a seguir-lo per tota la península Ibèrica, a Galícia, a la serralada Cantàbrica i també a la serra de La Culebra, a Zamora, un dels refugis del llop a Europa occidental. 

Així que, quan vaig saber que alguns llops es tornaven a veure a Catalunya i s’establien al territori pirinenc on visc, la història estava escrita. Vaig decidir sortir a buscar-los, i així va començar el meu nou projecte: el retorn del llop.

Com buscar una agulla en un paller

Vaig començar aquesta travessia a la recerca del llop des de casa meva, en un punt on s’ajunten les comarques del Ripollès, el Berguedà i la Cerdanya. A dues hores a peu des de la porta de casa, ja hi havia dades confirmades de la presència d’alguns llops. Els meus primers intents d’observar-lo van ser infructuosos. Vaig passar gran part del primer estiu i la tardor següent recorrent la muntanya, però no vaig aconseguir trobar res. Era com buscar una agulla en un paller. Va arribar l’hivern i, amb ell, els primers indicis de l’animal. Allà, sobre la neu fresca, vaig trobar les primeres empremtes. Eren d’un llop gran, ben marcades. Però, tot i això, no vaig aconseguir veure’n cap durant tot aquest hivern.

Va passar una altra primavera, i va arribar el següent estiu. Va ser llavors, en una tarda assolellada, amb el cel blau intens i una suau brisa, quan el vaig veure per primer cop. Era un exemplar adult, un que havia rondat aquestes muntanyes durant anys. El seu pelatge era tan espès que semblava que estiguéssim al ple de l’hivern. Va travessar un prat alpí per sobre dels 2.400 metres d’altura, sense cap arbre a l’horitzó. 

El llop és un caçador nat. És considerat un depredador apical, la qual cosa significa que es troba al cim de la piràmide ecològica. El seu paper a l’ecosistema és primordial, no només per l’equilibri que produeix a les preses, sinó també per a la resta d’espècies amb què comparteix entorn. La seva dieta és gairebé exclusivament carnívora, encara que ocasionalment la complementa amb fruits. A Europa, cacen cérvols, cabirols, senglars, isards, cabres munteses i mamífers més petits, com llebres, conills i talpons. També mengen carronya quan la troben.

I el llop, com tothom sap, també de vegades ataca el bestiar domèstic. Ovelles, cabres, poltres i vedells són preses del llop. Per aquest motiu, des del Neolític, hi ha una guerra entre l’ésser humà i el llop. Amb els avenços i la tecnologia del segle XXI, sembla increïble que aquest conflicte segueixi estancat al mateix punt. A Catalunya, aquests darrers anys ja hi ha hagut desenes de baixes causades pel llop. Esperem que el sentit comú i la gestió assossegada eviti el que va passar fa cent anys. 

La despoblació del món rural, al costat de l’abandó del camp i de les activitats tradicionals, també hi juguen un paper important. A moltes zones, les àrees de boscos o matolls estan augmentant, i això suposa que hi hagi un major nombre d’espècies com cabirols, cérvols i porcs senglars. Si augmenten aquestes preses potencials, els llops tenen aliment assegurat.

La majoria de les ocasions que he pogut observar llops a Catalunya han estat breus i a les hores de l’alba i l’ocàs, amb només uns segons per poder fotografiar-lo o veure fugaçment la seva silueta retallada contra el cel. Els llops són esquius, els hi va la vida. Que una espècie extingida pugui renéixer com l’au Fènix, em fa pensar que l’esperit salvatge del llop encara és present al nostre planeta. La tornada d’aquest predador històric de la fauna catalana al seu hàbitat natural aporta un valor afegit a la biodiversitat del país.