Aquesta setmana ha mort Richard Donner, a qui molts cinèfils devem un bocí fonamental del nostre imaginari. És bèstia haver sigut el director de Superman, Els Goonies, La profecia, Lady falcó i Arma letal. Donner és un creador fonamental dels fonamentals anys vuitanta i principis noranta, aquells anys que avui estan tan revisats i mitificats i que expliquen tan bé com som i com sentim les persones que els vam viure, que vam créixer amb ells. Pensant en ell i en la seva fabulosa trajectòria, voldria destacar un detall especial: va dirigir les quatre entregues d’Arma letal. No és un fet gaire habitual que un mateix director signi tota una saga de pel·lícules i menys quan són films de gènere, d’acció o de terror. La primera i la segona d’Arma letal són dos clàssics, dues pel·lícules robustes i trepidants, dos paradigmes de bon cinema d’entreteniment i evasió, sense que això els resti ni un gram de qualitat fílmica. Les altres dues són més senzilles, més autoparòdiques, divertides però inferiors.

Voldria fer un elogi de les sagues cinematogràfiques. N’hi ha moltes d’intranscendents, fabricades en sèrie, sense personalitat de cap mena, només enfocades a la comercialitat. N’hi ha d’altres, en canvi, que a més a més d’explicar una història amb principi i final, contenen intangibles que els injecten sentit temporal, transcendència al llarg dels anys. Veure envellir en pantalla Mel Gibson i Danny Glover -els protagonistes d’Arma letal -és un afegit que va adherit a les pel·lícules i que proposa significats nous molt estimulants. Deien que potser hi ha una cinquena part. Veure’ls amb seixanta-cinc i setanta-quatre anys en la pell dels policies que van interpretar per primer cop quan tenien trenta i quaranta pot ser una experiència interessant. Igual que veure Harrison Ford, amb setanta-vuit anys, per cinquena vegada en la pell d’Indiana Jones. Arriscat? Sí. El temps sempre és un bon protagonista.