G aspar aparca la bicicleta contra un fanal i toca l’ase. S’ha perdut. Sense treure’s la motxilla groga de l’esquena, tan grossa que el fa sentir com un camell, s’acosta cap a la furgoneta que hi ha aturada més enllà, amb els intermitents posats. Es posa la mascareta i dona dos copets al vidre de la finestrella. Assegut al volant hi ha un home que es mira el mòbil. Aixeca el cap i, en veure que ell és repartidor de menjar, obre la porta:

-Ei -fa a tall de salutació. I es posa la mascareta per damunt de la barba blanca.

-Ets d’Amazon? -pregunta Gaspar. I sense ser-ne conscient es passa els dits per la barba rossa.

-Sí. Tu ets d’aquí?

-No, què va. Ni idea. Busco el carrer Betlem.

-Joder! I jo! Jo també vaig a aquest puto carrer! -esbufega el repartidor de la furgoneta-. Si és que està aquí al costat, eh? Però no comptava amb la puta superilla dels collons, i ara haig de fer la volta sencera.

-Puta superilla, joder amb la Colau -fa Gaspar-. I m’he esperat vint minuts a que em preparessin la comanda, a sobre. I l’app s’ha penjat, hòstia.

-Em dic Melcior, per cert -fa el de la furgoneta.

-Gaspar. Kansbar, en realitat. Encantat, tio.

Es freguen els colzes.

En contra direcció, i a molt poca velocitat, se’ls acosta una motocicleta. El conductor va vestit de vermell. A la maleta, blanca, on hi porta les pizzes, hi ha un text amb lletres negres que fa: “Vols treballar amb nosaltres?”.

-Aquest també s’ha liat -diu Melcior.

La moto s’atura.

- ¿La calle Betlem? -pregunta el conductor. És un noi jove, de pell fosca-. Betlem, veinticuatro.

En sentir-lo, els altres dos riuen.

-Tots anem al puto carrer Betlem, 24 -diu el de la furgoneta-. Deuen fer-hi un festival, avui!

- Te sigo, tío, si no te importa -diu el repartidor-. Soy Baltasar, encantado.

-Jo també et segueixo -diu el de la bicicleta.

-Sí, seguiu-me. El GPS ens guiarà...

S’asseu al seient del conductor. “ Gire ahora a la derecha... ” li diu la veu femenina i estrident del telèfon.

-“ A la derecha ” no es pot, hòstia! -crida ell. I dona un cop al volant.

S’està fent fosc. No hi ha ningú al carrer. Treu el cap per la finestrella.

-És allà! -I assenyala amb el dit-. Si ho portem a peu, arribarem abans.

Els altres dos fan que sí amb el cap.

-Puta superilla -diu el ros.

-Sí, puta -diu el negre.

Melcior agafa el paquet que ha de dur (és petit i no pesa), Gaspar, que no s’ha tret la motxilla de l’esquena, lliga la bicicleta a un fanal i Baltasar s’apuja el casc (com si portés un turbant) i arreplega la pizza familiar i les dues llaunes de cervesa de la maleta de la moto. L’un darrere l’altre caminen per la vorera estreta que els duu a Betlem.

-És allà! -crida Melcior-. Anem ràpid, que encara em fotran una multa.

Al fons del carrer hi ha una fàbrica que sembla abandonada. La porta metàl·lica és oberta i a dins hi ha llum.

-Són okupes? -pregunta Kansbar.

Baltasar s’encongeix d’espatlles. La comanda ja està pagada.

-Ala, tio! -fa Melcior.

Una noia, amb mocador al cap (però sense mascareta), dona el pit a un nadó acabat de néixer. Al seu costat, un vell, amb bastó, beu vi d’un tetrabric i se’ls mira aclaparat. En un matalàs hi ha un gos i, al fons, una cabra. Pel sostre voleia un colom, desorientat.

Melcior, Gaspar i Baltasar treuen els albarans. Val més marxar de pressa.

A fora se senten veus.

-Què passa? -pregunta Melcior espantat.

Dos homes amb carrets de supermercat plens fins dalt de ferralla esperen torn per veure el nadó. Com que mantenen la distància de seguretat, ni Melcior, ni Gaspar, ni Baltasar veuen que porten un manillar, una roda i un seient de bicicleta de color groc, i una maleta blanca de ciclomotor on hi posa: “Vols treballar amb nosaltres?”. Darrere d’ells, fa cua una dona amb un paquet de bolquers i gel hidroalcòholic.

Gaspar deixa a terra, com qui fes una ofrena, el pot de fideus i el sushi de la seva comanda. Baltasar fa el mateix amb la pizza. El gos, que ha sentit l’olor, s’acosta remenant la cua.

- Que aproveche -diu Baltasar. A l’empresa li remarquen sempre que digui això, quan fa l’entrega.

Llavors el vell del bastó treu dues monedes de vint cèntims d’un got de McDonald’s que té allà terra, i l’hi dona.

-Maria? -pregunta Melcior-. Ets tu? Maria?

La noia fa que sí amb el cap.

-Et porto una tira de llums led -i deixa el paquet a terra-. Si em fas una firmeta...

Li atansa el dispositiu tàctil i la noia hi fa un gargot amb el dit.

-No, no... T’has sortit del quadradet, s’ha de repetir.

La noia somriu i hi torna.