La samarreta en si és un dels grans dissenys del segle XX, la qual va néixer com a peça interior que, a més d’abrigar, protegís la camisa de la suor del cos. A mitjans de segle i amb la cultura juvenil, va iniciar el seu viratge cap a la superfície i, gràcies a figures com James Dean i Marlon Brando, a més dels soldats de la Segona Guerra Mundial, va erigir-se en un símbol de masculinitat. Però si la samarreta blanca va marcar l’arrencada del segle XX, aquest mateix segle va concloure amb una de les seves variants més populars i omnipresents en la nostra estètica: la samarreta gràfica.
Si bé la samarreta blanca integrava els uniformes dels militars, durant la guerra també va iniciar-se la pràctica espontània d’ornamentar-les amb els noms de les diferents unitats. Una pràctica manufacturada pels mateixos soldats, tot seguint el costum de marcar les seves pertinences. El 1942 la revista Life va donar a conèixer i difondre aquesta moda, en mostrar en portada un soldat que definia pectorals amb una samarreta estampada on es llegia “Air Corps Gunnery School”.
Als anys 60 es milloren les tècniques perquè l’element gràfic no es destenyeixi ni s’esborri i la samarreta passa a ser el vehicle ideal per a una joventut delida d’individualitat i diferenciació. Una joventut que també va descobrir aquesta peça com a suport reivindicatiu del gran nombre de lluites del moment, per una major justícia social, en termes de classe, raça, sexe o gènere.
Però si bé la samarreta ha recollit bona part de les lluites en contra del sistema, aquest també va beneficiar-se d’aquest vehicle comunicatiu. De fet, diversos candidats a la presidència dels Estats Units van dissenyar samarretes per a la campanya electoral, com Eisenhower o Kennedy. El 1977 el dissenyador Milton Glaser va estampar en una samarreta el seu famós logo “I ❤ NY”, de les primeres vegades que la paraula estimar se substituïa per un cor. Aquesta samarreta va ser part d’una emblemàtica campanya per promoure el turisme, quan Nova York es trobava en uns baixos índexs de popularitat i el logotip de Glaser i la seva samarreta van esdevenir un símbol universal.
La cultura rock va apropiar-se com ningú de les samarretes gràfiques i va evidenciar que el rock, més enllà d’un gènere musical, suposa la pertinença a una comunitat. Entre les infinites samarretes generades pel rock, possiblement la de la boca amb la llengua dels Rolling Stones, com a clar signe de la irreverència que sempre els ha acompanyat, podria ser una de les més emblemàtiques de la història, rivalitzant amb les que Malcolm McLaren i Vivienne Westwood van dissenyar sota l’òrbita antisistema del punk.
La dissenyadora Katherine Hamnet va popularitzar durant els 80 unes maxisamarretes amb grans missatges polítics. Peces d’una gran senzillesa, ja que la seva principal motivació no era la de fer diners, sinó que fossin fàcils de copiar perquè el missatge s’estengués al màxim possible. Com ella mateixa va afirmar, “[la samarreta] té a veure amb la democràcia i encara va d’això”.
Actualment, la samarreta gràfica és essencial per a la nostra estètica, supera els límits generacionals, de classe, de raça i de gènere. Una peça al servei de grans lluites, però que també ha estat fagocitada pel fast fashion i per un bon nombre de marques emergents. Per la seva senzillesa, és una eina fàcil per posicionar-se en el mercat sense grans esforços de disseny i donar resposta a les ànsies bulímiques de novetat que s’han generat en els consumidors. Ja convertides en peça d'un sol ús, finalment totes acaben amuntegades en grans muntanyes de deixalles tèxtils, i engruixeixen l’alarmant problema que el consum de moda està causant en el planeta.
