Reportatge
Diumenge 24/06/2018

Sant Joan, la porta de l’estiu

"Amb Sant Joan, passada la primavera, arriba el cicle de celebracions de l’estiu, l’altre gran cicle festiu a part de Nadal"

Bienve Moya
3 min
Sant joan La porta de l’estiu

L a festa popular és espectacular: impressiona, provoca sorpresa i admiració; s’ofereix a la mirada intel·lectual com una acció no ordinària. Des d’aquesta perspectiva convindrem que, com qualsevol altre espectacle, la festa posseeix la seva tramoia, el seu guió i els seus actuants. En definitiva, una dramatúrgia pròpia, la seva mise en scène. En la festa popular no hi falta cap d’aquests mecanismes: hi ha fogueres, cadafals, enramades, altars, etc., espais urbans o rurals on se celebra, i festers i comparses. Aquesta festa-espectacle evoca una edat d’or on la vida confluïa en un tot, sense divisions de treball ni de classe. Mikhaïl Bakhtin ( La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento ) emmarca la festa en el Carnaval medieval, que fa retrocedir al pensament antic, el clàssic i més remot. L’Edat Mitjana, a l’empara de la festa igualitarista i no civilitzada (no il·lustrada), sembla que va elaborar un Carnaval altament dramatitzat. D’aquella dramatització medieval prové el que queda a la festa popular després de passar pel Renaixement, el Barroc i la modernitat. La teoria de Bakhtin no sembla desencertada si coneixem la interioritat vital i l’entorn fratern dels participants-festers, que viuen la posada en escena del drama de la commemoració festiva durant tot l’any: quan acaba l’última funció comencen a preparar la pròxima, i per mesurar el temps no es fixen en el calendari formal, sinó en el dia en què comença i acaba la festa. Aquest ànim sostingut s’observa (a la Península) entre els festers de la Patum de Berga, els correbous a les Terres de l’Ebre, les festes de Moros i Cristians d’Alcoi, la celebració del Sant Joan a Ciutadella de Menorca, etc. Ara tenim l’ocasió d’advertir personalment, a partir d’aquest mes, si la teoria de Bakhtin és encertada o és senzillament una teoria.

Amb Sant Joan, passada la primavera, arriba el cicle de celebracions de l’estiu, l’altre gran cicle festiu a part de Nadal. L’església va situar Sant Joan i Jesús (a qui una traïció apòcrifa fa cosins) als dos caps de l’any, els dos solsticis, els dos començaments i finals d’any:

"De Sant Joan a Nadal, mig any igual".

La celebració d’aquesta festivitat, el dia més llarg i la nit més curta, es perd en la memòria dels temps. Els pobles germànics celebraven el Need-fire, una festa en què es recollia la llenya per al primer foc, el del futur solstici d’hivern. Un vell cançoner català testimonia que la festa de Sant Joan té un ressò universal:

"La festa de Sant Joan / és diada d’alegria.

"Fan festa els cristians / i els moros de moreria."

La nit de Sant Joan és la festa iniciàtica per excel·lència, i tots els poders màntics i màgics actuen durant aquesta nit. El misteri s’esdevé per efecte de la capacitat de la nit més curta: tot és possible si som capaços d’aprehendre l’inapreciable instant que transcorre entre l’últim segon de les dotze i el primer de la una. Durant aquest valuós instant les aigües són noves i les herbes com la falguera, l’espígol, la mandràgora, la valeriana o la berbena tenen tota la seva capacitat guaridora. També emergeix tot el poder de la màntica: es creia que aquesta nit era la indicada per conèixer l’avenir a través de sortilegis. Així, per saber com seria el futur aspirant a marit calia prendre tres faves, pelar-ne una, mig pelar-ne una altra i deixar la tercera amb pell; tirar-les sota el llit, i, a les fosques, agafar-ne una. La fava que la màgia t’havia posat a la mà indicava la fortuna del pretendent.

Amb el solstici d’estiu comença l’estació canicular: les fonts s’eixugaran i els corrents minvaran en espera de la renovació anual. Les festivitats posteriors a aquesta data tenen relació amb l’aigua: sant Joan (24 de juny), recordeu, és qui batejava amb l’aigua del Jordà; sant Pere (29 de juny) és el pescador; la marededeu del Carme (16 juliol) tenia el títol de Stella Maris ; Sant Cristòfol (10 de juliol) era el barquer de rius que passava el Nen Jesús a collibè; sant Jaume (25 de juliol) va arribar a la Península en una barca de pedra; santa Magdalena i la resta de família de Jesús (22 juliol) van arribar a les platges de la Camarga en una barca sense rems ni vela; sant Abdó i Senen (30 de juliol) són els patrons dels hortolans, els qui controlen l’aigua dels recs. Totes les festivitats d’aquest cicle tenen l’aigua com a motiu principal, i també el foc. El foc és el depurador de tota màcula en aquesta diada, i es fa l’última foguera en espera del pròxim cicle de Nadal, que l’encetarem amb el nou foc solsticial de la nit més llarga.

Bienve Moya és folklorista, escriptor i gestor cultural

stats