La primera vegada que vaig sentir parlar de l’arxipèlag d’Okinawa em vaig imaginar unes illes llunyanes, perdudes en la immensitat de l’oceà Pacífic. Un viatge recent m’ha fet adonar que són llunyanes fins i tot des del Japó, el país al qual pertanyen. De Tòquio a Naha, la capital de les illes, trigues dues hores i mitja en avió. Si prefereixes anar-hi en vaixell des de la ciutat de Kagoshima són vint-i-cinc hores. I és que aquestes illes de clima subtropical estan molt més a prop de Taiwan que de les illes principals del Japó.

Diuen que hi ha en total unes cent seixanta illes a l’arxipèlag d’Okinawa: són moltes, però algunes són tan sols illots deserts. Altres, en canvi, són mons idíl·lics amb una vegetació tropical on viu la població més longeva del món. No és estrany, per tant, que diguin que a Okinawa hi ha el secret de la longevitat.

El verd de l’illa d‘Ishigaki

Començo el viatge a Ishigaki, una illa d’uns sis-cents quilòmetres quadrats poblada per unes cinquanta mil persones. Venint de Tòquio, em sorprèn la verdor de l’illa i que un dels conreus principals sigui la canya de sucre. La calma que hi regna, per altra banda, no té res a veure amb l’estrès de la capital. Tret d’algunes platges on han construït hotels, Ishigaki es manté, sobretot a la part nord, com una illa tranquil·la amb una naturalesa desbordant, tal com es pot veure a la badia de Kabira, amb una aigua d’un meravellós color blau turquesa, i als manglars del parc natural de Nagura Amparu.

El Kenji, un arqueòleg local, em porta a les platges del nord, les més solitàries de l’illa. Pel camí veiem, al poble de Hirakubo, uns cavalls més petits del normal (els ponis Yonaguni) i un far blanc que desafia un mar esvalotat, amb una línia blanca marcada per les onades que baten la barrera de corall. 

El Kenji aparca el cotxe en un marge de la pista i caminem per la selva cap a unes roques voltades de verd on els antics habitants enterraven els morts. “Aquí eren animistes i les famílies venien a dinar al costat de la tomba, a fer companyia als avantpassats –m’explica–. Tot això queda enrere, però encara hi ha xamans a l’illa”.  

Seguim cap a unes platges desertes d’una bellesa que corprèn. La vegetació de la selva que arriba arran de platja amaga una sorpresa: les ruïnes d’un antic poblat que va ser destruït per un tsunami el 1771. “Les onades van arribar als quaranta metres i van matar unes dotze mil persones –em diu el Kenji–. L’illa d’Ishigaki i les del voltant van canviar per culpa d’aquest tsunami”.

La platja de sorra daurada, plena de trossos de corall, és verge i preciosa, tot i que en alguns trossos s’acumula la brutícia. “Hem fet analitzar les deixalles i les porten els corrents marins des de la Xina –apunta el Kenji–. Estem molt a prop, tant de la Xina com de Taiwan, i molt lluny de Tòquio”.

Els habitants de l’illa parlen un idioma propi, però amb els anys es va perdent i ara és el japonès el que domina, tal com m’explica l’Eric, un holandès que fa vuit anys que viu a Ishigaki. “Vaig venir a aquesta illa buscant la calma i no em vaig equivocar”, em diu amb un somriure a casa seva, al poblet de Kuura. 

El gat salvatge d’Iriomote

En menys d’una hora el ferry em duu a la veïna Iriomote, una illa poc poblada coberta en un 90% de verd. Hi viuen tan sols uns 2.400 habitants i hi domina la sensació que aquí la naturalesa és la que mana, en forma de manglars, selves, cascades i rius de muntanya. L’illa és ideal per fer-hi excursions i compta amb unes platges precioses, com la d’Hoshinosuna, i amb onsens, les fonts termals en què es pot prendre un bany relaxant al vespre.

Quan circules per l’illa, on només hi ha un semàfor, criden l’atenció els molts cartells que demanen que vagis amb compte de no atropellar un felí salvatge, molt semblant als gats domèstics, que viu als boscos de l’illa. “El gat d’Iriomote es va descobrir el 1965 i en queden tan sols un centenar d’exemplars”, em diu Harumi Tokuoka, directora de la Fundació Iriomote.

La fundació s’ocupa de protegir la naturalesa de l’illa i aposta per un futur sostenible i perquè no augmenti el nombre de turistes. Al centre de conservació es poden veure gats dissecats i altres animals de l’illa, com ara tortugues o escarbats.  

És tanta la devoció que senten els habitants d’Iriomote pel seu gat salvatge que en un parc de la ciutat hi ha una escultura d’un gat gegant, de la boca del qual surt un gran tobogan. A prop es troba la casa del músic Osamu Ohama, que té una bona col·lecció de sanxins, un instrument relacionat amb el shamisen, una mena de llaüt de tres cordes, originari d’Okinawa, amb la caixa folrada amb pell de serp pitó. 

L’Osamu no només ens convida a casa seva per parlar de música, sinó que després de sopar ens ofereix un concert de sanxin, acompanyat de les seves alumnes. Segons ell, la pràctica del sanxin es manté molt viva a Iriomote. “La música que toquem ens fa sentir millor”, diu amb una expressió beatífica.

Okinawa i el record de la batalla

Quan salto de l’illa d’Iriomote a la d’Okinawa m’assalta d’entrada el neguit, ja que aquesta és una illa molt més poblada, amb una capital, Naha, on viuen més de tres-cents mil habitants. Allà s’aixeca el castell de Shiju, on vivien des del segle XV els senyors que governaven l’antic regne de Ryukyu fins al 1879, quan les illes van ser annexionades pel Japó. El castell va ser destruït en part durant la Segona Guerra Mundial, i es va cremar després, però encara avui impressionen les muralles. 

És impossible circular per l’illa sense recordar la Batalla d’Okinawa (1945), en la qual van morir cent setanta mil japonesos, una bona part civils, i trenta mil nord-americans. Al sud de l’illa hi ha un Memorial per la Pau que recorda la batalla i en un turó de Naha, la capital, es poden visitar els túnels en què les tropes de l’almirall Minoru Ota van resistir la invasió nord-americana. En veure’s encerclat, Ota es va suicidar amb uns quatre-cents oficials i soldats. Encara avui es pot veure a les parets del soterrani el rastre de la metralla de les granades que van llançar per posar fi a la seva vida.

Acabada la guerra, els Estats Units es van quedar l’illa fins al 1972, i encara avui hi mantenen unes bases on viuen uns 25.000 nord-americans. Amb aquests referents, és comprensible que a Okinawa es noti la influència dels EUA, amb restuarants de fast food i amb souvenirs que fan referència a productes que van portar els americans, com la carn enllaunada SPAM o els gelats Blue Seal. Un passeig per Kokusai Dori, el carrer principal de Naha, permet veure moltes botigues japoneses, com les famoses Don Quijote, donky, on es pot trobar de tot, i les bosses que porten els turistes amb publicitat de SPAM, Blue Seal o Orion, la cervesa local. El menjar japonès, per descomptat, també és present als restaurants del centre, tant a les izakayas com als yakitori o als locals de sushi, sashimi, ramen o el que sigui.

A Yochimun, l’antic barri dels ceramistes, per altra banda, es pot veure com era l’Okinawa d’abans, amb carrerons empedrats, cases amb jardins ben cuidats i figures dels déus protectors a la porta.  

Una de les coses que donen prestigi a Okinawa és el fet que allà va néixer, diuen que al segle XV, el karate. Una visita al Okinawa Karate Kaikan permet veure els dojos on es fan competicions i un museu dedicat a aquesta disciplina en què insisteixen en el fet que era sobretot “defensiva”. Des de l’illa, el karate es va expandir al Japó i, anys més tard, els nord-americans van popularitzar aquesta disciplina. Per cert, si es dina al restaurant del centre es pot demanar Karate Soba, una sopa de fideus amb una alga amb un nus que flota al plat imitant un cinturó negre.

Per altra banda, a Okinawa hi ha una interessant escola tradicional de tenyidors de seda. Una visita als tallers permet veure la complexitat d’aquest mètode artesanal, amb el qual es fan uns luxosos kimonos que s’arriben a vendre per més de 30.000 euros.

Un altre dels orgulls d’Okinawa és el teatre tradicional Kumiodori, en què es barregen la música, la dansa i el text. Al Teatre Nacional d’Okinawa es pot assistir a una classe en la qual s'ensenyen les normes bàsiques d’aquestes obres en què la música del shamizen, un intrument de tres cordes, sempre té un protagonisme. 

Una costa tropical

Quedar-se molts dies a Naha seria un error. Val la pena sortir de la ciutat per anar a les costes del sud i del nord d’Okinawa, on la vegetació tropical i les platges justifiquen que molts japonesos del nord vagin a aquestes illes a la recerca del tròpic.

A la costa sudest és gairebé obligat anar a Sefa Utaki, un lloc sagrat de l’antic regne de Ryukyu. La religió antiga dona molta importància a la naturalesa i els reis pelegrinaven en el passat a aquesta zona boscosa de l’illa on es pot visitar roques i coves sagrades que s’obren enmig d’una vegetació exuberant. Just davant de Sefa Utaki hi ha l’illa plana de Kudaka, on diuen que els deus de les illes van baixar del cel.

A prop del lloc sagrat hi ha platges de sorra i bons restaurants, com el Hyakuna Garan, on es pot menjar cuina japonesa amb vistes al mar i amb tocs propis de l’illa d’Okinawa. L’àpat s’acostuma a rematar amb uns vasos de sake, encara que a l’illa prefereixen l’awamori, un aiguardent que es fa destil·lant l’arròs i no fermentant-lo, com es fa amb el sake. Una variant és el habushu, que es fa posant herbes a l’awamori i afegint-hi una serp que es cargola dins de l’ampolla.

Al nord de l’illa hi ha també bones platges, sobretot a la part de Nago i de la península de Motobu, en la qual es troben les restes d’un castell i un parc oceanogràfic, a més de la bonica illa de Kouri, unida a la gran illa amb un pont.

La població més vella del món

No gaire lluny de la costa oest hi ha la zona de Yanbaru, amb un conjunt de pobles que tenen fama de tenir la població més vella del món. Això passa, en part, perquè mantenen una dieta molt equilibrada i també perquè practiquen l’ikigai, “una raó per existir” que els ajuda a trobar la felicitat i que els fa estar en bona forma.

El poble, entre el mar i el bosc sagrat, desprèn una calma d’un altre món, però no revela el secret de la longevitat. Veig passar uns avis centenaris, però el Teito, un guia local, em diu que és millor no molestar-los i deixar que facin la seva vida. Veig, doncs, com el secret de la longevitat passa de llarg a poc a poc. De tota manera, instal·lats en una casa del poble, el Teito ens cuina una barbacoa amb productes locals que serveix d’exemple d’una alimentació sana que, si funciona, ens portarà a viure molts anys.

L’endemà fem una volta pel mar amb un sabaní, una embarcació tradicional de vela que recorda els sampan xinesos. Un tomb per aigües tranquil·les permet respirar una calma que es troba molt lluny de la febra urbana de Naha o de Tòquio i que, d’alguna manera, també deu contribuir a la longevitat.