Aviat farà mig segle que el restaurant Cafè de París va rebre els primers clients a l’emblemàtic local del carrer Mestre Nicolau de Barcelona. Des de l’any 1972, el Jesús oferia una cuina clàssica de tradició francesa en un restaurant que mantenia una bona clientela però necessitava un nou impuls. Li convenia un rentat de cara i sobretot algú al capdavant amb energia, ganes i il·lusió per fer-ho, mantenint, això sí, l’essència de la cuina i la seva història. Mentre el Jesús valorava jubilar-se, el Jordi Cunill, amb només 25 anys, destinava tot el seu temps i esforç a tirar endavant el restaurant que havia obert a Sant Feliu de Codines després de treballar al Coure amb l’Albert Ventura. Però al veure el local del Cafè de París i imaginar-se el que hi podria fer, la seva vida va tornar a canviar. Va negociar amb el Jesús, van arribar a un acord i, després d’una reforma íntegra de la sala i la cuina, el 17 de desembre del 2021 el nou Cafè de París va tornar a funcionar.

El Jordi ara té vint-i-nou anys i és el responsable d’un restaurant que gairebé li dobla l’edat. El local és nou però manté una imatge clàssica: conserva dos cambrers i un cuiner de l’etapa anterior, que van degudament uniformats, la decoració també evoca èpoques passades, i la carta conserva alguns plats dels inicis, tot i que canvia en funció del producte i de la temporada i la gran majoria de plats són de nova creació, amb el segell del Jordi Cunill.

La carta és curta i senzilla: es divideix entre la part dels entrées (entrants) i la dels principaux (plats principals). Dels entrants escollim per compartir les ostres Gillardeau amb ponzu, carnoses i molt gustoses; els mítics cigrons d’en Lluís, cruixents però que al mateix temps es desfan a la boca, i els ous remenats amb bolets, patates suflé i cansalada. Hem arribat tard per afegir-hi un plat que ens feia il·lusió tastar, donada la seva fama: la flor de carxofa confitada amb foie a la planxa i formatge payoyo, però ja no n’és temporada. I ens quedarà pendent també el gaspatxo de cireres i el ceviche, que ens ofereixen fora de carta. Els segons els tenim clars: bistec tàrtar de vedella picat a ganivet, linguini amb cua de bou i pecorino trufat i la milanesa estil Cafè de París, que també porta tòfona d’estiu i un ou ferrat a sobre. Hi afegim un plat de formatges com a postres i ens acabem tranquil·lament l’ampolla de Negre de Negres 2019 (DO Priorat) que ens ha acompanyat al llarg d’un dinar fantàstic.

Mentre acabem de dinar a l’interior del restaurant, el Jordi fa el mateix a la terrassa amb la seva mare. El gintònic el fem a fora, amb ell, i ens queda clara la seva visió empresarial però també la part romàntica. No amaga que el que el va portar a embarcar-se en aquest projecte per fer renéixer el Cafè de París va ser el negoci, però a la vegada reconeix que el motivava fer-se càrrec d’un restaurant de renom i amb unes característiques que calia conservar. “La carta és bàsica, però aquí no pots cometre errors”, diu el Jordi amb la seva imatge de jove surfista, que contrasta radicalment amb la del restaurant. És precisament el que necessitava el Cafè de París, aire fresc i energia per afrontar una segona joventut que promet ser apassionant.