AntananarivoA l'illa de Madagascar, la més gran de l'Àfrica, que està situada davant les costes de Moçambic, un tren antic uneix les zones més altes amb la costa en un viatge que travessa la selva coneguda com el Corredor de l'Est, plantacions de te i paisatges tropicals.

El vell comboi inicia el trajecte a les terres altes de Madagascar, a 1.100 m d'altitud, als peus de les valls sembrades d'arrossars, al costat de la ciutat de Fianarantsoa, i continua el seu viatge cap a l'est, a través de les plantacions de te de Sahambavy, les úniques del país, per endinsar-se més tard en l'espessa vegetació de la selva tropical i acabar baixant fins als 400 m d'altitud d'Andrambovato i Tolongoina, la meca del plàtan. D'allà es baixa en paral·lel al curs del riu Faronny fins a arribar a Sahasinaka, a només 100 m per sobre del nivell del mar. Aquí, la carretera asfaltada discorre en paral·lel a la via fèrria fins a arribar a la ciutat de Manakara, a la vora de l'oceà Índic, que és l'última estació d'aquest viatge inoblidable.

Els atrotinats vagons del tren són d'un color verd oliva amb una ratlla groga. Encara són visibles la sigla BAM sota la pintura corroïda pel pas del temps. Es veu que aquests vagons van prestar servei fa més de 80 anys als Alps suïssos, a la vora del llac Ginebra, a la línia de Bière-Apples-Morges. A l'interior, dues fotos en blanc i negre d'una vaca pasturant a les muntanyes alpines i un cartell advertint que qui no tingui bitllet haurà de pagar una multa de 3 francs corroboren la història.

Des de Fianarantsoa fins a Manakara, el tren funciona tots els dissabtes i dimarts de l'any, exceptuant quan hi ha avaries i contratemps, que són habituals. En sentit invers, surt els dimecres i els diumenges. La locomotora és una antiga Alstom BB246 que consumeix més de 300 litres de gasoil en cada viatge. Només hi ha una locomotora, per això els viatges són en dies alterns en les diferents direccions. Quan el tren s'espatlla, els mecànics han de ser molt creatius, ja que pràcticament no hi ha recanvis. Al Corredor de l'Est es calcula que hi viuen més de 200.000 persones, que estarien completament aïllades de la resta de l'illa de Madagascar si no fos pel pas del ferrocarril. En els últims anys, el Tren de la Selva s'ha convertit en tot un reclam turístic, i cada cop són més els viatgers que s'interessen per aquest trajecte en un exercici de convivència amb la població local.

Terres d’arròs, vi i fe

El tren surt de Fianarantsoa a les 7 h del matí. Aquesta ciutat, de 200.000 habitants, és la capital de la província homònima i de la regió de l'Alta Matsiatra. La part alta és la més antiga i atractiva. És una zona de vianants i és famosa per la seva arquitectura de cases de maó amb sostres esglaonats i balcons de fusta en voladís, que es remunten a finals del segle XIX i principis del XX. Des dels seus carrers empedrats s'obtenen unes vistes excel·lents del nucli urbà i del paisatge. La integració entre el cristianisme i la cultura malgaixa nativa és total, prova d'això són les sis esglésies, inclosa la impressionant catedral d'Ambozontany. Fianarantsoa també és terra de vins. Els monjos del monestir de Maromby, fan des de fa segles excel·lents vins blancs i negres, a més d'un saborós licor per a l'aperitiu, herència de la presència francesa a l'illa.

Sahambavy, als peus del llac

El fet que la ciutat de Fianarantsoa no compti encara amb les infraestructures necessàries per al turisme fa que la majoria de viatgers occidentals esperem el tren a la següent parada, Sahambavy, a 45 minuts de la primera. El cap d'estació, impecablement uniformat amb pantalons negres i camisa blanca, s'encarrega d'informar-nos de si el tren ha sortit o no puntualment i a quina hora arribarà. Una creu penjant del seu pit ens recorda que cal tenir fe: l'hora d'arribada sempre és una incògnita.

Entre boires matineres, el tren fa la seva aparició a Sahambavy a les 7.45 h. L'estació de tren és a tocar dels jardins tropicals del Lac Hotel, l'únic allotjament entre Fianarantsoa i Manakara.

A partir d'aquí, entrem al punt de “no retorn”, és a dir, no hi ha carretera ni cap altra manera de sortir de la selva fins a arribar a Antemoro de Antsaka, a quatre parades del final de trajecte. Si, per alguna casualitat, el tren tingués una avaria greu, l'única solució seria caminar durant diversos dies per la via fèrria.

Entre plantacions de te

Acompanyats per xiulets i botzines d'altres temps, anem avançant entre plantacions de te i poblats de l'ètnia betsileo fins a arribar a la localitat d'Ampitabe, on ens aturem més de 30 minuts per carregar i descarregar tota mena de mercaderies, mentre els passatgers aprofiten per comprar fruites tropicals, mandioca bullida o crancs de riu cuinats amb salsa de tomàquet i cúrcuma. Els nens són majoritàriament els encarregats de vendre-les, i les transaccions es fan des de les mateixes finestretes del tren.

El procés de càrrega de mercaderies és força curiós. A cada estació, la locomotora es desenganxa del comboi i es canvien els vagons buits, ja carregats i plens de mercaderies. D'aquesta manera s'estalvia temps, ja que els agricultors tenen com a mínim un parell de dies per tornar a reposar noves mercaderies als vagons buits.

L'única cosa que no es mou són els vagons de passatgers, dos de primera classe i dos de segona. Als vagons de segona, els passatgers viatgen amuntegats, sense pràcticament espai per passar. Els sacs plens d'aliments i els animals vius redueixen encara més el lloc. Alguns passatgers fins i tot opten per viatjar entre vagó i vagó, i els més agosarats es pengen de les portes laterals del tren. Aquí els seients són de fusta folrada amb escuma i escai de color verd, desballestats i esquinçats pel pas del temps. A primera classe viatgen gairebé de manera exclusiva els turistes occidentals. Els seients estan numerats, i l'espai és molt més gran, encara que no és un tren luxós.

En ple descens

A partir del punt quilomètric 38, el descens resulta implacable: es baixa des del túnel d'Ankarapotsy, a 1.070 m d'altitud, fins al túnel de Rakoto Zafy a 400 m, i tot això en tan sols 20 km, cosa que ens porta més d'una hora de temps, entre les frenades i la fina pluja que cau. Entrem en una nova successió de túnels foscos on anem penetrant per sorpresa i dels quals cada cop anem emergint amb una paleta de colors nous i intensos, de verds diferents per l'exuberant vegetació. Viatgem a càmera lenta, a una velocitat que poques vegades supera els 20 km/h.

La locomotora avança entre la mala herba. Hi viatgen el maquinista i tres mecànics que esperen no haver de demostrar els seus dots en l'ofici. El punt àlgid del trajecte arriba a les cascades de Manampotsy, una caiguda d'aigua de més de 20 m en un paratge de bellesa sorprenent. El maquinista no té cap problema per aturar completament el tren perquè puguem baixar i fotografiar-la; a ningú no li preocupen alguns minuts més de retard. A dreta i esquerra, i al llarg de nombrosos quilòmetres, preval una espessa selva tropical, dominada per imponents arbres de troncs blancs, les copes dels quals resulten fantasmagòriques al veure's envoltades per la boira. Al punt quilomètric 55, just abans de l'estació de Madiorano, s'arriba a la inclinació màxima, un 3,5%. Aquí els problemes de tracció són evidents, sobretot quan les vies estan mullades per la pluja.

“Mora mora”

El nostre viatge continua endavant, lent, al suau vaivé del “mora mora” malgaix, passant per cases desendreçades i pobles de diferents ètnies, fins a arribar a la meitat del trajecte, la població de Manapatrana, important encreuament de camins. La parada aquí s'allarga gairebé dues hores. És el moment adequat per tastar les diferents especialitats gastronòmiques de la regió: galetes d'arròs, salsitxes de porc, cecina de zebú, pastís de plàtan, crestes de carn picada o boletes de patata picants. Sense oblidar les diferents fruites tropicals i un bol de cafè. Com a colofó al nostre improvisat dinar malgaix, un gotet de rom local amb aroma de vainilla.

Arribem al mar

Travessem boscos de bambú i grans extensions d'arbres de litxi, així com cafetars i arbres de canyella. A partir de l'estació de Lonilahy, els raïls transcorren paral·lels al riu Farony, important curs fluvial ple de cocodrils i ponts impressionants que van ser construïts en època colonial. Mahabako, Fenomby, Sahasinaka… són nuclis de cases de fusta amb l'esplendor dels paisatges del bosc humit tropical. Al sortir del llarg túnel d'Ambodimanga desemboquem al llogaret Antemoro de Antsaka, on la carretera asfaltada fa per fi la seva aparició i les parades es fan menys freqüents.

Després de passar davant el poblat fantasma de Mizilo, ja s'ensuma el salnitre del mar a la bulliciosa estació d'Ambila, abans de travessar el mig de la pista de l'aeroport, en un altre exercici de surrealisme ferroviari, per topar amb la darrera estació a Manakara, el final del viatge. Les cares dels nens, l'olor de te, canyella i vainilla i el verd de la selva al costat del suau sotragueig del vell tren s'aturen finalment i quedaran ja per sempre gravats a la memòria dels viatgers.