A partir de certa edat de sobte algú més jove et diu “senyora”. És un moment estrany, perquè no et veus com algú gran i venerable, que és el que hem associat al nom “senyor” i “senyora”. I és així, ens fem grans. Però la diferència entre homes i dones és abismal. Perquè el terme senyor és una mostra de respecte. Era tot un senyor, diuen per explicar que era algú amb elegància vital, algú a qui admirar. Senyora va associat a conceptes més avorrits, més tradicionals, gens encisadors. Parlem d’una senyora i ens imaginem una dona antiga, amb pentinat dels anys vuitanta del segle passat, a casa, mirant-se el món amb desconfiança. I ho sento, però no.

I no soc l’única que ho penso. L’Ajuntament de Sòria l’any 2023 va encarregar a l’artista visual Yolanda Domínguez que ideés una campanya per reivindicar el terme. A la campanya “Perdón, call me señora”, també hi van participar les artistes Flavita Banana, Silvia Goetz, María Herreros, Ana Cubas i María Hesse. El resultat és meravellós i encara que no ho sembli, revolucionari. Perquè es tracta de donar un nou significat que s’ajusti al que ara som les dones madures. Dones amb vida al darrere, amb experiència, amb molt per aportar. Dones amb valor. Dones dignes de ser respectades i admirades. Senyores.

Tal com diu la campanya, les senyores som dones que exercim el poder personal per dir, per exemple, que no. Dones que volem inspirar a les generacions més joves perquè no vegin el fet de fer-se gran com un horror. Dones que ens sentim lliures de decidir com volem viure. Que gaudim. Dones que ens agradem. Que celebrem la vida. Que collim els fruits sembrats al llarg dels anys en forma de premis, reconeixements i regals materials i immaterials. Dones reconciliades amb l’edat i que lluny de viure-la com un estigma la vivim com un guany. Que sabem que l’experiència és un grau i que quan diuen “senyores i senyors”, no ens identifiquem com a simples acompanyants del protagonista.

Quan en parlo amb altres dones de la meva edat no totes estan conformes amb el terme. Els canvis no són fàcils. I no som un bloc uniforme. I l’edatisme que ens envolta no ho fa gens fàcil. Fer-se gran no és mainstream... per ara. Però amb el que sí que estem d’acord és amb el fet que ara mateix ens estem inventant una nova manera de ser dones madures. Ja no té res a veure amb la imatge que en teníem. Per això de vegades costa identificar-se en positiu amb la paraula “senyora”. Però la revolució hi és i ja no la pot parar ningú. Tenim la mania d’associar la vitalitat i la passió per la vida a la joventut i com a societat ens equivoquem. Perquè ens condemna a no voler avançar. A viure el fet de complir anys com un autèntic problema.

És evident que la biologia marca. I alhora no ens atura. Jo mateixa sé que no puc fer el mateix que quan tenia vint anys (ni ganes), però sento la curiositat i les ganes de ser-hi intactes. Hi ha una part de mi, del que soc, que no té edat. Però he viscut i he après i vull que em diguin “senyora” com a mostra de respecte. Sí, senyora, i amb orgull.