Seré la teva gossa
De forma sistemàtica i persistent, cíclicament –cada dos per tres, vaja–, apareixen als diaris –en qualsevol diari– articles entre irònics i alliçonadors en què els seus autors, sovint persones acadèmicament solvents (sociòlegs, advocats, politicòlegs i etcètera) expressen el seu desconcert per la gran quantitat de gossos que hi ha, per exemple, a Barcelona. Tots aquests articles s’encapçalen amb la mateixa dada, presumptament científica, intrigant: “A Barcelona ja hi ha més gossos que criatures més petites de 12 anys”.
Aquests savis astorats també asseguren que en “les antigues societats rurals”, vulgui dir això el que vulgui dir, aquests animals eren utilitaris, és a dir, que havien de servir per a alguna cosa: caçar o eliminar rates dels estables, fonamentalment... Resulta que si no complien amb el seu deure se’ls exterminava sense miraments. Segons aquests analistes, avui, els animals han quedat “per al gaudi i la companyia” dels urbanites, són un luxe, inútils. Suposem que, en una estrambòtica derivada de la misantropia, són gent que deuen estar en contra tant del “gaudi” com de la “companyia” perquè, d’altra manera, l’argumentació resulta incomprensible.
Tot aquest enfilall d’opinadors també estan molt preocupats per les finances dels que tenim cura d’aquest nou tipus de gos, a qui, segons la seva visió de l’assumpte, hauríem de ficar dins un sac d’arpillera i ofegar al safareig sense miraments perquè a més d’improductiu és un dispensi onerós. Diuen, amb claríssim esglai neoliberal, que per culpa dels quissos gastem moltíssims diners en sanitat, alimentació equilibrada, educació i neteja i que “el negoci que mouen les mascotes esdevé extraordinari” i ho diuen en un to enervat que mai hem sentit que facin servir quan es parla, per exemple, de despesa militar.
Arribats a aquest punt, ho aprofito per dir a totes aquestes persones, tan i tan preocupades per la nostra economia, que es posin en contacte amb mi, els ho prego, com més aviat millor. Els passaré el meu compte corrent perquè puguin fer una generosa donació que apaivagui el neguit que els genera que m’estigui descapitalitzant a marxes forçades per culpa dels maleïts gossos. Pensin, a més a més, que en tinc dos. Dos!
Però les preocupacions sinceres d’aquests articulistes no s’acaben aquí. També apunten que els dediquem molt de temps, als gossos, massa. Es veu que això abans no passava perquè en aquest passat mític i rural que invoquen, el temps el dedicàvem, com tothom sap, a la nostra “família extensa”, en la qual nets, avis, tiets i tietes compartíem casa i ens explicàvem, respectant el torn de paraula i calmadament, històries (rondalles, devien ser, no?) al voltant de la llar de foc... Ai, sí!, quina enyorança, aquelles famílies extenses que es feien retratar per Nadal: cada membre al seu lloc, sense dissidències, ordenadament, arraulits al voltant del pessebre, entre olor de molsa, mentre a fora els àngels cantaven nadales (en perfecte català, naturalment) i els flocs de neu queien suaument sobre l’era de la masia centenària, centenària i neta de ratolins perquè els gossos i els gats, diligents, els havien eliminat, no com ara, que hi ha rates per tot arreu.
(Un apunt: els recomano fervorosament el llibre Por qué volvías cada verano, Las Afueras, en el qual la seva autora, la Belén López Peiró, explica en primera persona i en poc més de cent pàgines els abusos que va patir durant la seva adolescència del seu oncle policia i les conseqüències de denunciar-lo. Quan acabes de llegir-te’l et venen unes ganes de celebrar el Nadal i menjar neules en família que flipes!)
Els articulistes sardònics que troben ridícul tenir mascota també es queixen de coses més prosaiques, com per exemple de les tifes de gos que tot ho cobreixen, i si te’ls escoltes bé tens la sensació que morirem tots ofegats no tant per culpa de la pujada del nivell del mar a causa del galopant canvi climàtic sinó per culpa d’una descontrolada riuada d’orins canins. Sense ànim de polemitzar, trobo que en aquest punt el seu discurs trontolla una mica. A mi no em surten els números, perquè l’horda de gossos que es veu que hi ha (recordin, més que persones de menys de 12 anys...) no és proporcional, ni de bon tros, a les tifes accidentals que et pots anar trobant pel carrer. Si fos veritat que a les ciutats hi ha tants i tants gossos i que ningú no els recull la merda del terra, no podríem fer ni un pas.
El problema fonamental, per a tots aquests savis, és que correm el perill d’humanitzar els gossos, i ja sabem que quan et poses a humanitzar a la babalà acabes per humanitzar-ho tot, sense criteri, fins i tot els mateixos humans, i miri, això sí que no.
He comentat aquest tema amb els senyors Terry i Leo i em diuen que els articulistes en qüestió no van tan desencaminats. Quedo perplex. No m’ho volien dir perquè com que soc un bocamoll segur que no els guardava el secret, em tenen apamat. Resulta que, efectivament, a Barcelona, i possiblement a la resta de tot Catalunya, hi ha més gossos que criatures de menys de 12 anys, i més que n’hi haurà, a causa del “gran reemplaçament”, un moviment internacional que els gossos estan duent a terme globalment i sigil·losament i que pretén acabar amb “les persones blanques d’origen europeu” d’una vegada per totes. Vagin-se preparant, en menys de deu anys, quin descans, totes gosses.