El despatx d'Alan Rusbridger al Lady Margaret College, d’Oxford, del qual és director, no té res a veure amb el que ha ocupat durant dues dècades (1995-2015) al capdavant de la redacció del Guardian, un dels diaris de referència al món -no només a l’angloparlant- per la qualitat del seu periodisme i per algunes de les històries que ha publicat amb ell com a màxim responsable. Per exemple, la denúncia feta el 2013 per Edward Snowden del sistema de vigilància massiva posat en marxa per l’Agència Nacional de Seguretat dels Estats Units, o l’escàndol de les escoltes telefòniques del News of The World (2011), que va acabar amb la vida d’aquest popular i sensacionalista setmanari del grup Murdoch, i que va ensenyar les vergonyes del periodisme més deshonest del Regne Unit.

Al despatx de Rusbridger, de 61 anys, nascut a Lusaka, a Rhodèsia del Nord, s’hi respira ordre. Només la taula on treballa, papers per tot arreu més o menys desendreçats, recorda que ha tingut una vida anterior prou diferent, pendent de les notícies d’última hora. Un lleu tel de tardor entra per les finestres. És la llum del matí dels parcs de la universitat que envaeix el cau. El periodisme, potser ara més que mai, necessita repòs per pensar i repensar-se, especialment la premsa escrita. El problema és que, sovint, no té temps o no té prou recursos. Des de la seva nova vida, Rusbridger hi reflexiona: escriu un llibre sobre la feina: passat, present i futur de la informació.

Primer, però, una petita boutade sobre Oxford com a ciutat universitària extreta de la novel·la Todas las almas, de Javier Marías, que fa un quart de segle escrivia que era un dels llocs del món en què es treballava menys. Ell no hi està d’acord. “La gent a Oxford treballa moltíssim. Jo treballo molt”, conclou.

¿I la diferència entre Oxford i el 'Guardian'?

Home, m’aixeco cada matí sense la necessitat de pensar què he de fer en la pròxima hora ni com he d’organitzar la feina d’una redacció que ha de funcionar durant 24 hores. He de pensar en moltes coses, però no amb la sensació d’urgència que tens en la redacció d’un diari.

Troba a faltar la feina al 'Guardian'?

Realment, no. Només, potser, en aquells casos en què hi ha hagut, al llarg d’aquest any, algun gran esdeveniment. Aleshores sí que he pensat: “Uf, m’agradaria poder estar fent una d’aquestes històries”. Però he fet de director del diari durant una mica més de vint anys i ja n’he tingut prou.

Imagino que ara té més temps per tocar el piano i per plantejar-se altres reptes musicals com els que explica a 'Plait it again'.

Sí, però durant els trimestres aquesta feina encara és una feina molt absorbent. Però puc tocar una o dues vegades davant de públic, aquí, acompanyant-me d’alguna altra persona.

[Rusbridger va publicar el 2013 el llibre Play it again: an amateur against the impossible, el seu diari de l’any en què es va imposar el repte d’aprendre a tocar una de les peces més difícils del repertori, la Balada número 1 de Chopin. Una hora de pràctica diària que es va creuar amb noms com els de Julian Assange o amb fets com la crisi de Líbia o les escoltes telefòniques esmentades. La urgència no se’l va menjar, però, i va aconseguir tocar en públic la composició.]

¿Un dels problemes actuals del periodisme, o de la premsa escrita, és la sensació d’urgència que tenim per omplir webs, per competir en immediatesa amb altres mitjans, amb les xarxes socials?

És un repte, esclar. Ja no es pot pensar en una premsa escrita que treballa a poc a poc, al seu ritme. No pots deixar que les xarxes diguin què està passant arreu del món i tu dir: “Bé, tranquils, no us amoïneu per això, que nosaltres ja us ho explicarem demà”. Seria un comportament impossible, amb independència o no que, des del punt de vista financer, potser seria insostenible. Ara tot va molt de pressa i les redaccions s’hi han d’adaptar. No veig com poden operar d’una altra manera.

¿Els periodistes de premsa escrita patim una mena de nostàlgia pels vells temps?

De vegades. Hi ha molts elements del vell món [de la premsa escrita] que eren molt bonics. Si tu eres periodista, esclar. Nosaltres teníem la informació que tu [la resta de la societat] no tenies; no hi havia res que tu poguessis fer per controlar-la, cap manera de respondre-hi, llevat d’escriure cartes al director. La gent ens pagava per rebre informació, els anunciants ens pagaven per arribar fins a tu… Queda clar per què ens agradava el vell ordre, oi?

Però ha desaparegut, vivim en l’era digital… ¿El director d’un diari ha de ser més un executiu financer que no pas un periodista de la vella escola?

Quan jo vaig començar com a director, el 1995, no havies d’estar tan pendent d’aspectes comercials o estratègics. No en podies estar del tot al marge, però no és com ara. Aleshores havies de fer una feina realment d’edició i direcció de la redacció. Però tot ha canviat molt i és impossible que un director no es vegi arrossegat per aquestes discussions o, fins i tot, que les lideri. S’han de tenir moltes més competències en la gestió. Com que tot el sistema financer de la difusió d’informació ha canviat, això implica enormes obligacions per als periodistes. Per tant, la veu representativa de la redacció, el director, ha de ser present allà on es prenen decisions estratègiques. Si no hi ets, poden passar coses prou dolentes que afectin la informació.

Per exemple?

Que el departament de publicitat imposi unes determinades condicions perquè té molta publicitat d’un anunciant concret; que es confongui publicitat i informació. Però hi ha diaris que tiren pel dret i que no tenen en compte el parer de la redacció.

El model de negoci canvia, diu. ¿Gosa apuntar quines han de ser les característiques principals d’un model que sigui rendible i que permeti el sosteniment dels mitjans?

No ho sé. I no he de pensar-hi més…

Alleujat?

Totalment. Estic molt content de no haver-hi de pensar més. Però crec que el model de negoci pot variar en funció de cada diari. Potser hi haurà mitjans que triomfaran amb el model de pagament per accedir als continguts digitals, d’altres que tindran un sistema mixt, o d’altres que es finançaran amb una fundació, amb un sistema que no busqui necessàriament tenir beneficis, un que no és ben bé com el del Guardian, que encara que no busca els beneficis, sí que és una organització comercial.

Però ¿qui ha d’invertir en un diari si no és per treure’n beneficis?

Molta gent ho fa, i per raons molt diverses. Jeff Bezos va comprar el Washington Post, que perdia diners; Rupert Murdoch ha sostingut durant molt de temps diaris que perden diners; Alexander Lebedev, el propietari de The Independent, no ha guanyat ni un duro des que el va comprar… Molta gent ho fa i hi ha molts models diferents de propietat. Després de deixar el New York Times el 2011, Bill Keller va fundar The Marshall Project, una organització periodística online, no partidista i sense ànim de lucre, centrada en qüestions relacionades amb la justícia criminal dels Estats Units, que està finançada per una fundació. Hi pot haver altres models, com ara el micropagament, el model de Spotify, en què un grup de diaris comparteixin informació i publicitat. Em penso que és improbable que només un sol model funcioni per a tots els diaris.

¿S’atreveix a posar data a la sentència de mort de la premsa impresa?

No ho faig mai, això. Però si passa, crec que podria ser per etapes. I primer hi haurà una premsa setmanal encara impresa, mentre que les notícies potser seran totes online.

Continua llegint premsa impresa?

Sí. Però també llegeixo premsa en diferents formats i grandàries de pantalla.

A més de Twitter, utilitza altres xarxes socials?

Utilitzo diàriament Instagram, Facebook i Twitter.

¿Fent-les servir sent que està més a prop de la veritat, seguint el plantejament de Katherine Viner, la seva substituta al capdavant del 'Guardian', que diu que la tecnologia ha desacreditat la veritat periodística?

[Somriu.] Això és com el món, oi? Hi ha moltes veritats allà fora; hi ha molta gent que no les coneix; molta gent que també està alimentant tota mena de mentides; una mica hi ha la sensació que hi ha una mena de mercat civil d’informació en què, de fet, pots comprar la veritat que més et convingui…

¿No hi ha, doncs, una veritat única que puguem explicar de manera solvent?

Intentaria evitar continuar parlant de la veritat, que és un concepte massa gran, transcendental. Crec que hi ha fets, fets demostrables, i tu pots fer la teva feina tan bé com puguis per intentar donar als fets un relat que podria arribar a ser el que Carl Bernstein anomena “la millor versió disponible de la veritat”.

S’acusa les xarxes socials, sobretot Facebook, de tenir responsabilitat en l’elecció de Trump com a president dels EUA. En té, realment? O Twitter, potser?

Crec que Facebook i Twitter són diferents. Crec que la manera com els algoritmes de Facebook funcionen fa que siguis proveït d’aquella informació que aparentment et pot agradar més. La meva experiència a Twitter és que puc obtenir més varietat d’informació sobre coses que m’agraden i que no m’agraden. Per tant, puc arribar a sentir-me prou ben informat a través de Twitter. No sé, realment, si és el que molta gent diu: que només és una cambra que fa d’eco d’aquelles coses en què sembla que estiguis interessat. Quan era jove, els meus pares compraven només un diari, el Telegraph, i teníem, a més, la BBC, és a dir, teníem només dues fonts d’informació. La BBC semblava imparcial i, per tant, l’única versió que tenia des d’una posició concreta era la del The Telegraph. Si volia tenir-ne d’altres, havia d’anar al quiosc i, amb els meus diners, que no en tenia gaires, comprar el Guardian. Dues versions, doncs, com a molt. Però ara, amb Twitter, en tens un munt: des d’Amèrica o França, des de l’esquerra o la dreta... Per tant, no m’acontento amb la senzilla resposta que vivim en una bombolla que arriba a través de les xarxes socials. Les xarxes han obert i eixamplat el món, un món al qual no es podia arribar fa quaranta anys. Fins i tot en el cas que et sembli que només segueixes la gent amb qui estàs d’acord, algú sempre et diu: “Fixa’t què diu el Daily Mail!”

Què en pensa, precisament, de la portada del ‘Daily Mail’ que titllava els jutges d’enemics del poble per haver dit que el Parlament havia de decidir sobre el Brexit? ¿És un tipus de periodisme desitjable, aquest?

Bé, òbviament, no em va agradar gens aquesta portada, que, de fet, vaig veure molt a través de Twitter, repiulada per gent molt diferent. Em va semblar una lectura incorrecta del que van dir els jutges sobre el procés del Brexit i sobre com funciona el sistema constitucional britànic.

Però més enllà de la lectura incorrecta, ¿no és un exemple de periodisme partidista que hauríem de tendir a evitar?

Penso que el que acabes de dir es pot discutir de manera immediata. Ho sento! He treballat durant molt de temps al Guardian i he vist sovint aquesta mena de manifestacions de suposada imparcialitat. Em sap greu, no em deixo enxampar en aquestes discussions sobre un periodisme completament imparcial. M’agrada la BBC, no m’agradaria que desaparegués, però…

¿I li va semblar imparcial la BBC en el tema de l’emigració durant la campanya del Brexit?

No vaig escoltar ni mirar prou la BBC per fer un judici just ara. Però, en tot cas, m’agrada tenir una organització que aspiri a ser al màxim d’imparcial possible, encara que no sempre ho aconsegueixi. Durant la segona guerra de l’Iraq, quan la premsa americana, tot i dir-se imparcial, va comprar majoritàriament la versió de les armes de destrucció massiva que provenia de la intel·ligència, la premsa britànica, que en principi va ser molt criticada perquè, aparentment, no era tan imparcial, va aconseguir arribar a la veritat més ràpidament, tot i que no refusava tenir punts de vista ben concrets. El que m’agrada, per tant, és la combinació de les dues coses. Crec que no pots dir que el sistema perfecte per fer periodisme és un o altre.

L’endemà de la victòria de Trump, el 'Guardian' deia a l’editorial que el nou president electe “no va ser pres seriosament [per la premsa], que esperava que guanyés Clinton durant una campanya llarga i amarga”… Per què ni la premsa americana ni la britànica se’l van prendre seriosament?

En primer lloc, podia guanyar. Poc després que se’n confirmés la victòria, vaig parlar amb Martin Baron, del Washington Post [abans, al Boston Globe, l’editor de l’etapa recollida a l’oscaritzada Spotlight ], i em deia: “Mira, Alan, hem posat periodistes d’investigació que han estat sis mesos darrere d’ell [de Trump]; David Fahrenthold ha escrit reportatges increïbles sobre l’activitat filantròpica de Trump [presumptament fraudulenta, segons els especialistes en lleis fiscals]; hem fet tot el que el periodisme pot fer; ens l’hem pres seriosament; no ens culpeu a nosaltres. Hem ofert aquesta informació al públic…”

I doncs?

En tot cas, hem d’acceptar dues coses. La primera és que l’interès en la veu dels mitjans tradicionals, en comparació amb les moltes opcions que ara hi ha, potser és inferior que abans. És possible que els mitjans tradicionalment més rellevants hagin estat esborrats del mapa fa uns anys pel tsunami de les xarxes; o potser és que ara ja no mereixin la confiança de la gent com la mereixien, per moltes raons diferents; o potser és que la gent no pot distingir entre premsa bona i premsa dolenta perquè tot s’ho troben al corrent principal que és Facebook; o, encara, perquè si poses una tarifa [per veure els continguts online del teu diari] i, per tant, t’allunyes tu mateix de la democràcia, el 98% de la gent no llegirà l’excel·lent periodisme que fas i només ho farà una petita elit… Però, en segon lloc, has de tenir en compte que potser la gent no és estúpida. Potser el públic pensa. I, en realitat, el que passa és que l’últim capitalisme nord-americà és molt brutal i no ha respost a les necessitats de molta gent, i és molt destructiu amb moltes comunitats. “No ens agrada, no estem tenint cap resposta dels polítics principals”, diuen. Molt bé, d’acord! Ho comparteixo. Però, esclar, d’aquí a pensar que Donald Trump als Estats Units, o el Brexit al Regne Unit, pot ser la resposta, hi ha tot un món. El que és estúpid és pensar que Trump resoldrà els teus problemes. En tot cas, has de començar per prendre’t seriosament aquests arguments, que han estat molt exposats a través de les xarxes. El que no pots fer és ignorar les xarxes socials, com bona part del periodisme encara fa.

Deixi’m que li expliqui una petita anècdota. Dies abans de les eleccions, el meu fill gran em va enviar un mail en què em deia que cap dels ‘youtubers’ americans que segueix demanava el vot per cap dels candidats. Tota la premsa ho havia fet per Clinton, però els ‘youtubers’, que és el que miren els joves, no. I vaig pensar: atenció, que potser ens estem perdent alguna cosa.

Aquí imparteixo un curs a gent jove, i ells són molt més diversos a l’hora d’informar-se que no ho érem nosaltres. En tot cas, em penso que és perfectament legítima l’anàlisi política que fa Chomsky quan diu que la premsa és part del problema, i que apuntalem un sistema que no és sostenible.

¿Però ho creu, realment, que la premsa és part del problema?

Això no és el que jo crec, és com ens veuen. I llevat que tinguis molta certesa en les teves creences, potser el 5% o el 10% del teu cervell pot arribar a pensar que aquest sistema no pot durar. De fet, l’any 2008 gairebé s’enfonsa… Però totes les veus de l’establishment hi continuen creient. I el que diuen és: “Això no ens interessa. Ho sento, no hi creiem”.

¿I la solució són els populistes tipus Trump, o el Brexit al Regne Unit, o potser Marine Le Pen a França l’any vinent?

No ho són, i per aquesta raó això és tan potencialment preocupant. Sobretot vist des de la perspectiva d’una persona liberal, que en general aprova els guanys socials que s’han fet en els últims quaranta anys. Des de la Il·lustració que s’havia anat produint un progrés social, les coses anaven millor, les nostres societats esdevenien més cultes, més multiculturals… I ara tot això es pot posar en dubte o fins i tot molts dels avenços aconseguits es podrien arribar a revertir.

En tot aquest nou món que es dibuixa, ¿quin pot ser el paper de la premsa, si en té algun, per defensar conquestes que creiem irrenunciables?

El que no pots fer és impedir que el Daily Mail digui el que creu que és millor. El que més ens hauria de preocupar és si hi ha o no un model de negoci per fer un tipus periodisme que arribi a molta gent i que defensi un seguit de valors.