Les cicatrius del temps i les ferides de la història són dolorosament visibles en la immensa mola de formigó armat que és l’antiga base de submarins nazis de Saint-Nazaire, urbs de la costa atlàntica francesa a l’estuari del riu Loira, 440 quilòmetres al sud-est de París. Passar-hi la mà i sentir a les puntes dels dits la rugositat grisa dels enormes panys de paret suposa també, a la manera de W.G. Sebald, la possibilitat de percebre els embats i les marques d’una de les dues grans tragèdies europees i mundials del segle XX. 

¿El passavolant, el visitant local o el turista del 2023 pot arribar a imaginar els sentiments i les vivències dels soldats, mariners, botxins i víctimes del període 1939-1945 que van viure i morir en aquest espai? Els nazis hi van destinar, al pic, 24.000 homes.

L’edifici es pot palpar -i és aconsellable- com ho faria un invident que volgués conèixer els trets més característics de qui té al davant. Quan s’ensopega amb l’empremta de la fusta de l’encofrat o l’ànima de ferro d’aquest megàlit contemporani, varetes al descobert pel deteriorament o l’evolució lògica de l’edifici, com si fos un element més de la natura, que canvia d’aspecte i que entoma i s’adapta a la climatologia i al medi, fa que sigui inevitable preguntar-se el perquè de l’abandonament durant tantes dècades: des del final de la Segona Guerra Mundial fins als anys 90, la base de submarins nazis va quedar desplaçada cap “als marges de la vida quotidiana” de Saint-Nazaire, segons l’expressió de l’arquitecte i urbanista Manuel de Solà-Morales (1939-2012). És comprensible aquest desplaçament quan es té en compte la història. Va ser una estratègia de supervivència de la població local? Oblit conscient i necessari? Calia girar full, oi? 

En tant que part de la França ocupada i una de les poblacions de la balconada atlàntica on els nazis van aixecar les defenses continentals –ho van fer al llarg de tota la costa europea–, la ciutat va patir contínuament el càstig de les bombes aliades. Al final de la guerra, el 85% havia quedat arrasada. Però no la base, si fa no fa intacta. Fins i tot va ser defensada fins al final de la Segona Guerra Mundial a Europa. El port de Saint-Nazaire va ser l'últim cau nazi de la façana marítima que es va rendir, l’11 de maig del 1945, nou dies després de la conquesta de Berlín per l’Exèrcit Roig. Aquest búnquer va quedar com a mut testimoni de la barbàrie, una construcció de l’home que el temps li ha atorgat l’estranya categoria d’obra de la naturalesa, d’una naturalesa creada per l’home i modificada pel temps, però que llavors no es veia així. 

D’acord amb el pla de reconstrucció de la ciutat, de l’any 1946 i obra de l’arquitecte Noël Lemaresquier, es va crear una mena de cordó sanitari entre el centre devastat i, en última instància, la causa a l’origen de tanta destrucció. La vida de Saint-Nazaire va posar el focus en l’eix de les platges est-oest. L’eix nord-sud, amb el port i la zona industrial, va ser “completament ignorat”, també en paraules de Manuel de Solà-Morales.

La doble referència a l’arquitecte i urbanista, un dels grans noms de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona des dels anys 80, en tant que catedràtic, no és sobrera ni gratuïta. Perquè De Solà-Morales va ser l’autor de la reforma i reordenació de l’entorn marítim del port i la base els anys noranta del segle XX. 

Passat industrial

Fins aleshores, com s’ha dit, havia quedat oblidada. L’edifici hi era, el seu horitzó i la seva immensitat resultaven impossibles d’amagar, però els habitants de Saint-Nazaire no només no la veien, sinó que ni tan sols la volien mirar. També així es girava l’esquena a la història; al que havia estat el passat industrial i econòmic més important de la regió –Saint-Nazaire és el centre més antic de la construcció naval francesa– juntament amb la vila de Nantes, un altre port i un altre nucli naval molt destacat, a 50 quilòmetres Loira amunt.

Encara avui, passejant per la façana marítima de Saint-Nazaire, és possible veure com a les drassanes pròximes s’aixequen més moles immenses, en aquest cas creuers, hotels flotants en construcció per encabir i turistificar milers de persones. Hi ha, doncs, una línia de continuïtat entre la construcció de vaixells dedicats al comerç del XVIII, XIX i primers anys del XX i l’actual, dedicada en bona part a l’oci. La base va ser un parèntesi, però ara compleix una funció d'unió entre el mar i el centre urbà.

Un dissabte de finals de primavera, quan aquest cronista va tenir l’oportunitat de recórrer l’espai, a la teulada de la base naval hi havia tota mena d’activitats populars: concerts de rap, de chanson, de pop, actuacions de mims, pallassos, bars on apaivagar l’aspror d’una gola seca. Només vuitanta anys enrere, la teulada entomava tones i tones de bombes. Amb enorme resistència.

S’hi arriba per una gran passarel·la que salva la diferència entre l’altitud zero del nivell del mar i els 18 metres de la construcció. A mesura que el visitant avança i supera el 7,8% de desnivell és quan es percep la immensitat brutal –la construcció és d’un exagerat brutalisme avant la lettre– de la base. Unes poques dades ajuden a fer-se’n la idea. La planta té 39.000 metres quadrats: això és, 5,4 vegades la superfície del terreny de joc del Camp Nou, ara desballestat. Fa 300 metres de llarg per 150 d’amplada. L’altura, ja s'ha dit, és de 18 metres. En total, pràcticament hi ha mig milió de metres cúbics de ciment armat, que pesen un milió de tones. Els murs tenen entre 1,2 i 3,5 metres d’amplada. I el gruix de l’estructura de la coberta, que havia d’entomar i de resistir les bombes enemigues, és de nou metres, quatre dels quals corresponen a llosa rematada i cinc a bigues encreuades. L’edifici allotjava 17 dàrsenes per als submarins, amb una dimensió de 30 x 130 metres. Boques immenses vistes des del mar.

La sensació que s’experimenta caminant entre aquestes parets és d’esglai, d’un aclaparament infinit; la mateixa que sovint es pot sentir davant de grans espais oberts, obres de la natura sense intervenció humana.

Però des de la teulada, on s’han bastit passarel·les per recórrer-la, el que s’obre a la vista del visitant és un mirador amb uns altres infinits: el de l’estuari del Loira, el pont que el travessa, l’Atlàntic al sud, la ciutat a l’oest, l’àrea industrial al nord, amb les esmentades drassanes de creuers, la refineria de Total…

Una de les intencionalitats de Manuel de Solà-Morales quan va reordenar tot aquest espai, i un dels riscos en què la seva intervenció hauria pogut caure, era l’ocultació del problemàtic passat de l’edificació. Res més lluny de la realitat. “En la seva integritat, el projecte havia de neutralitzar la vella història de la guerra, evitar un enfrontament amb el búnquer, revestint-lo de vida quotidiana i esquivant les trampes del camuflatge cosmètic o banal”, escrivia. 

El jardí del tercer paisatge

A més del de Manuel de Solà-Morales, un altre nom clau per entendre l’ús i l’estat actual de la base és la del paisatgista francès Gilles Clément, teòric del concepte del tercer paisatge, que ha desenvolupat en un breu Manifest publicat en castellà per Gustavo Gili. 

Quan el 1998 es va obrir al públic la teulada de la base, després de dissenyar el seu primer Jardin du Tiers-Paysage, Gilles Clément va fer seva la idea que la base era un espai que havia estat abandonat per l’home, però que el temps va acabar integrant a la naturalesa i ha esdevingut naturalesa. A la pràctica, doncs, no hi veu gaire diferència entre una pedrera, una formació rocosa o l’antiga fortificació per als submarins. La base de Saint-Nazaire és “un lloc de resistència” capaç d’acollir la diversitat ecològica de l’estuari. Hi va crear un espai tríptic que aprofita les tres estructures arquitectòniques existents. El 2009, les cambres d’explosió de bombes van acollir Le bois de trembles: 107 àlbers sorgeixen poèticament del formigó, després d’haver aprofitat la disposició de la teulada per instal·lar a sota uns grans testos on neixen els arbres. 

El 2012 va deixar al descobert Le jardin des orpins et des graminées, travessat per un canal ple de cues de cavall. És perfectament visible des de les passarel·les de la coberta. Els cultius de pedra i herbes, plantes robustes emblemàtiques de l’ecosistema de l’estuari, aporten vida vegetal en un entorn mineral. El tercer element del tríptic és Le jardin des étiquettes, que ocupa una fossa rectangular. Un substrat prim cobreix la superfície. Les plantes que hi creixen arriben espontàniament, portades pel vent o pels ocells. A mesura que sorgeixen, s’identifiquen i s’etiqueten. 

La base es va començar a construir el febrer del 1941. El 18 de febrer del 1944, quatre mesos abans del desembarcament de Normandia, Rommel encara va arribar a inspeccionar-la. Gairebé vuitanta anys després, ha esdevingut un monument, una atracció turística, també. El projecte de Manuel de Solà-Morales i la intervenció de Gilles Clément han fet possible crear bellesa, o possibilitats de bellesa, en la lletjor. Sense amagar-la.