Hi ha una escena a l’episodi pilot de Succession que posa els fonaments de tot el que està per arribar: la família Roy celebra el vuitantè aniversari de Logan, multimilionari i propietari de Waystar, un imperi mediàtic nord-americà conservador amb capçaleres repartides per tot el món. La cirereta de la festa és que la família al complet es desplaça en helicòpter als afores de Nova York per jugar un partit de beisbol. Un cop allà, un dels fills del magnat ofereix un xec d’1 milió de dòlars a un nen migrant que s’ho mira de lluny. Li regalarà si el nano fa un home run. No l’aconsegueix i el paper acaba esmicolat en bocins.

A Succession els diners no valen res i a la vegada ho valen tot, perquè el motor que mou els seus protagonistes és una ambició tan desmesurada i deshumanitzant que cap xifra és suficient. Demà acaba la sèrie que probablement millor ha maridat prestigi, bones crítiques i adhesió popular de l’últim lustre, una de les ficcions clau del que portem de segle. Després de quatre temporades i una quarantena d’episodis, d’una vegada per totes sabrem qui serà el successor a l’imperi de Logan Roy, un títol que no només converteix el seu posseïdor en una de les persones més influents i poderoses del planeta, implícitament el corona com el més hàbil en una carrera d’obstacles salvatge que ha inclòs traïcions, infidelitats, males arts i caigudes als pous més profunds. La sèrie de HBO Max marxa per la porta gran, havent-se endut 13 premis Emmy i 48 nominacions en tres anys, entre les quals la de millor sèrie dramàtica.

L’epíleg més esperat

With open eyes, el capítol final, que s’estrena dilluns a la matinada a Catalunya, serà l’epíleg d’una tragèdia shakespeariana que ha aprofundit amb brillantor en un dels temes preferits d’aquesta era: els rics també ploren, i de quina manera. La conclusió a la qual un arriba després de veure Succession és que viure en aquests ambients en els quals no pots fiar-te ni de la teva ombra no és tan bonic com sembla. Per arribar aquí, la sèrie ha passat per totes les branques del poder –el polític, el mediàtic i el financer–, i a totes hi troba tones de brossa moral. I deslleialtats, oportunistes i arribistes a cada cantonada. Un ecosistema de gent que manipularia, extorsionaria i conspiraria contra qui fos per tenir un bocinet més. Matar el pare, matar el germà, matar el fill, matar qui es posi en el teu camí.

La clau de l’èxit de Succession ha estat un guió que, tot i pecar de repetir-se, ha sabut trobar ganxos perfectes cada final de temporada, i un càsting extraordinari, amb allò tan preuat per a l’audiovisual: una coralitat de protagonistes i secundaris en què mai acabes de saber si et cauen bé o només són una colla de cretins rics i sense escrúpols que odies. La muntanya russa emocional del Kendall, les excentricitats del Roman, l’habilitat de la Siobhan per reivindicar-se, les bretolades del Connor o l’oportunisme impertinent del Tom i el Gregg. I, per sobre de tot, la crueltat i mesquinesa de Logan Roy, que han mantingut l’espectador enganxat durant quatre anys a una sèrie a la qual va beneficiar estar en boca de tothom en època pandèmica: quan el televident tenia temps de veure sèries, aquesta era la millor que podien trobar.

Acabi com acabi, Succession haurà establert un nou cànon sobre com explicar les relacions de classe alta en la ficció audiovisual. I ens haurà ensenyat coses importants, com que pot ser que les formes del CEO d’un gegant tecnològic, suec, jove i guapo, i les d’un antiquat magnat amb actituds feixistes siguin diferents, però els milionaris d’aquesta envergadura parlen en un llenguatge propi, un que a la resta de mortals ens fa posar les mans al cap. Un que volem com més lluny de nosaltres millor.

Si veus petita la infografia, clica aquí per obrir la imatge en una altra pestanya

Infografia al paper de l'ARA Diumenge