BarcelonaLa nord-americana Eve Fairbanks (Washington, 40 anys) signa Els Hereus (Periscopi / Península), un retrat gens ensucrat de la Sud-àfrica post apartheid. A través de les històries reals de la Dipou i la seva filla Malaika i de Christo, fa un retrat d’una societat que busca l’encaix entre vells oprimits i opressors. Fairbanks coneix bé el país on viu des del 2009 i confessa sentir-se enamorada de la vitalitat de Johannesburg, la ciutat triada després d’una petita estada a Ciutat del Cap.

Fractura racial, desigualtat econòmica més gran que a l’apartheid, violència, pobresa. Sud-àfrica ha deixat de ser una història d’èxit?

— Crec que molta gent ha oblidat el perill en què es trobava el país als anys 80 sota el domini blanc, i principis dels 90, quan era com una guerra. No puc dir que sigui un èxit i oblidar tot el patiment que encara existeix, però crec que sí que hi ha una sèrie de resultats. Del 0 entenent-lo com a terrible al 100 entenent-lo com l'excel·lència, crec que està al 65. 

Trenta anys no són tant, potser?

— Sincerament, crec que és molt poc. Hi ha qui es pregunta per què estem parlant de l’apartheid, però la majoria de la població va viure sota el règim i és poc temps per desfer-se de costums i de maneres de fer. He de dir que els canvis socials es noten més al camp que a les ciutats. Menys del 50% de les llars tenien electricitat l’any 1992 i ara ja en són el 90%. Als townships [guetos tradicionalment per a negres] no ha estat tant així i, en canvi, els veïns han vist com els que tenen connexions polítiques són extremadament rics. La desigualtat econòmica és veritat que és un problema més gran del que la majoria imaginava.

El somni de Mandela i Desmond Tutu del país de l'arc de Sant Martí és mort?

— No crec que estigui mort, no. Però ni tan sols crec que Mandela es pensés que això seria ràpid, que hi hagués canvis immediatament. Hi ha una famosa frase d'Abraham Lincoln en la qual de vegades penso, que diu que aquests somnis són com fars, focus llunyans per a un vaixell. I sempre estem intentant avançar cap a ells a través de les onades. I en realitat no hi arribes necessàriament.

Cap dels tres personatges sembla satisfet perquè no tenen el país que s’imaginaven. 

— No, no n'estan contents, perquè també hi havia una sensació d'eufòria que ha acabat sent un llast col·lectiu. L’any 1994 [quan Mandela arriba al poder] tothom estava molt emocionat i esperançat perquè estaven convençuts que la seva, era una història excepcional: tenien Mandela, i eren el primer país de la història que no es venjava dels opressors, sinó que els incorporaven a la societat. De vegades comparo Sud-àfrica amb un nen prodigi, que creix deformat perquè carrega el pes de les grans expectatives i molts nens acaben fracassant per les expectatives massa altes. Els sud-africans van creure en un miracle, un fet que no s'ha vist mai a la Terra. De fet, per això existeixen les religions, oi?

Una vegada una sud-africana negra em va dir que Mandela era un producte per al consum occidental.

— Mandela, en realitat, estava aterrit que els blancs marxessin amb els seus diners i expertesa, i per això els va deixar que se sortissin amb la seva, sense forçar-los. Evitava canviar-ho tot per fer-los sentir bé i va demanar als negres ser amables. I ara molta gent negra qüestiona aquestes maneres. 

Anem al llibre. La Dipou va donar la seva joventut a la lluita contra l’apartheid i ara als 50 sent que potser no va valdre la pena tant sacrifici. La població negra se sent traïda?

— Aquest és un punt. He sentit discursos dels grans dirigents de l’ANC [el gran moviment d’alliberament dels negres, en el poder des del 1994] en què, si tanco els ulls, puc pensar que estic escoltant [els líders de l’apartheid] De Klerk o Botha, per la manera en què parlen dels negres pobres, que és culpa seva i que no és un deure del govern ajudar-los. Aquest ha estat un dels grans xocs a Sud-àfrica. Sobretot per als sud-africans negres, que han vist que quan tenen el poder, després de tants anys d’opressió i de lluita, continuen sense poder avançar socialment. Crec que és dolorós per a molts sud-africans negres acceptar com alguns dels seus herois han deixat de preocupar-se per ells i els han venut completament.

La filla de Dipou, la Malaika, és de la generació nascuda en democràcia i també manté la ràbia per les desigualtats.

— Els joves nascuts a partir del 1990 potser han perdut el somni dels pares, però no l’esperança. La Malaika viu a Alemanya, però sé que tornarà al seu país, on a diferència del meu país, els Estats Units, els joves més intel·ligents i ben preparats creuen que poden canviar les coses des de dins del govern. I això és meravellós, crec.

El Christo té l’edat de la Dipou, sobre els 50, i reflecteix bé els trets dels afrikàners, descol·locat perquè es pensava que els farien fora del país i allà estan amb les mateixes feines i vivint als barris més bons.

— No vull ser injusta, en general, amb els sud-africans blancs. Estic casada amb un. Però haig de dir que veig entre els blancs i, sobretot els afrikàners, cert desconcert per haver estat perdonats d’actes que saben que van ser injustos. El Christo volia continuar sentint-se odiat i atacat pels negres, a qui havia reprimit quan era un soldat jove al servei de l’exèrcit de l’apartheid. Quina és realment la realitat? Qui en té la culpa? En realitat Sud-àfrica és un país molt incòmode per als sud-africans blancs per viure. No se'ls ha ofert l’alleujament perquè se’ls digui que són persones decents. S’estan desmuntant les estàtues dels seus avantpassats, els carrers estan canviant de nom. Soc jueva i sé que tots els pobles tenen la seva història. Dels jueus s’expliquen històries molt dolentes, però alhora tenim molts premis Nobel, genis a Hollywood, com dels alemanys, que sabem que són bons fabricants de cotxes. Però els sud-africans blancs no apareixen enlloc més que als llibres d’història de Sud-àfrica.

Ara els blancs se senten víctimes de lleis discriminatòries, diuen, a favor dels negres.

— Hi ha un grup que representa els drets dels sud-africans, bàsicament afrikàners, l’Afriforum que van treure tots els mobles d’una habitació i els van enganxar al sostre. Van dir que allò no era Sud-àfrica, que era el món al revés. Els blancs són les víctimes, són els oprimits. Està clar que era una idea ximple, però és la que han trobat per sentir un sentiment d’honor. Ara estem patint, així que sentim simpatia. És una posició estranya per a ells com a comunitat. Però jo no crec que a cap país tots els fundadors i herois hagin estat completament eliminats, com ha passat a Sud-àfrica. No sabem com reaccionaríem. Crec que els blancs se senten culpables, i aquesta és una emoció real.

La raça continua separant per barris i escoles i fins i tot l'esport. Significa alguna cosa que en el recent mundial de rugbi a França l'afició negra hagi celebrat la victòria dels Springboks, la selecció nacional tradicionalment reserva de blancs?

— El rugbi és un exemple interessant. El capità [Siya Kolisi] és negre, per primer cop. Crec que estàvem buscant la meitat, almenys que la meitat de l'equip sigui negra. La meva parella augura que d'aquí a 10 anys tot l'equip de rugbi serà negre, que potser quedarà un blanc, perquè, al cap i a la fi, així és el país, amb un 85% de població negra. I diu que està convençut que molts dels seus amics de la infància, educats com a boers, continuaran donant suport a l'equip. Ara bé, això no vol dir tenir un gran país per viure, només tenir un bon equip esportiu. Un exemple en seria l'URSS, tenien molt bons equips esportius, però va acabar enfonsant-se.