Deixant enrere la plaça del Dubte, baixant pel carrer Cendra, s’entra en territori Taller de Músics. Un laberint d’espais dispersats en tres carrers, seguint la lògica del Raval, que acull més de 700 alumnes. Uns 200 més fan estudis superiors homologats a Can Fabra, al barri de Sant Andreu. Aquests alumnes es formen seguint la metodologia que fa 40 anys va revolucionar l’ensenyament del jazz i el flamenc, a partir d’un acostament artesanal i vivencial al fet musical. La pràctica totalitat dels professors de flamenc i el 90% dels de música moderna i jazz que exerceixen a Catalunya procedeixen del Taller. I no hi ha músic de jazz de l’estat espanyol que en algun moment no hagi passat per les seves classes o seminaris.

Un segell propi

“Haver sigut capaços de muntar un mètode pedagògic amb segell i ADN propis és el nostre principal orgull”, afirma Lluís Cabrera, fundador i ànima del Taller. L’objectiu es resumia en dues premisses: aprendre a parlar abans que a escriure i passar amb rapidesa de l’aula a l’escenari. És a dir, experimentar abans de saber (sense menystenir la teoria) i exposar-se aviat al públic, perquè és en el directe on un músic dona sentit a la seva feina. Per facilitar-ho, el Taller va desplegar un circuit de música en viu: encara duren el Festival Ciutat Flamenco o el concert diari que ofereix el JazzSí Club des de l’any 1992.

Un mètode transgressor que requereix professors motivats, creatius i entusiastes com Jordi Riera, guitarrista i director pedagògic de l’escola del Taller de Músics (el dels estudis superiors és el baixista Jordi Gaspar). Fa set anys Cabrera li va demanar que s’encarregués d’aquesta àrea i ell s’hi va tirar de cap. “Tenia ganes de ser dels que tenen les idees, no dels que les pateixen”, afirma. I, tot i descobrir que les idees pròpies també es poden arribar a patir, no s’ha penedit mai d’haver fet aquest pas: “Com a guitarrista i compositor he sigut molt feliç, però amb la feina que faig ara encara m’ho passo millor. Veure el resultat del teu esforç en altres emociona molt”.

És un aprenentatge basat en un canvi de paradigma: la consigna és “tirar milles”, tocar sense preocupar-te d’adequar-te a un estil. “No és important el que saps, sinó el que saps fer. I sempre arribem molt més enllà del que ens havíem proposat”, il·lustra Riera. L’Escola Jove disposa de 77 combos, conjunts instrumentals en què els alumnes aprenen a tocar en grup: “A partir d’aquí es vertebra tot: llenguatge musical, harmonia, per entendre el que fas i poder improvisar millor, cosa fonamental en el jazz i la música moderna”.

El COS (curs d’orientació al superior) centra bona part de la feina de l’equip pedagògic del Taller. “Per aquest programa hi passen el 60% dels alumnes que volen fer estudis superiors de música moderna i jazz”, diu Riera. Dona accés a qualsevol escola superior de Catalunya, però també ha obert les portes a alumnes que volien estudiar en altres ciutats europees o fins i tot a Berkeley, la mítica escola de jazz de Califòrnia. En aquest curs els continguts didàctics són tan importants com el contacte personal, el diàleg entre mestres, alumnes i fins i tot amb les famílies, si cal, perquè per accedir als estudis superiors s’ha de tenir el batxillerat: “Com que el batxillerat és de dedicació alta i el que fem aquí també, mirem de fer una adaptació, de facilitar un bon disseny per fer les dues coses compatibles”, afegeix.

El Taller ofereix també l’anomenat programa lliure, que s’adapta a les diferents necessitats o ambicions de l’alumne, des de professionals que necessiten un reforç en una disciplina concreta fins a l’anècdota. “Una dona ens va demanar preparar un repertori d’«Ani Winijaus» com a regal d’aniversari al seu marit”, relata Riera.

Arrelats al Raval

Nascut a Jaén i apassionat del flamenc des de sempre, Lluís Cabrera va ser un dels impulsors de la penya Enrique Morente, de Nou Barris, germen del Taller de Músics. “Allà vaig fer un amic que tenia una distribuïdora de llibres aquí, al carrer Cendra. Ens vam fer socis. La penya es va dissoldre el 1978, i el 1979 vam començar amb l’escola de música amb tres aules i una secretaria a la cantonada Recasens/Cendra”.

En aquests 40 anys l’engranatge s’ha desbordat i el Raval ha canviat radicalment. “Hem ajudat a regenerar i revitalitzar el barri. El projecte social més rellevant del Taller de Músics ha sigut néixer i créixer al Raval”, afirma un implicat Cabrera. La narració de com el veïnat va fer front comú a la llei Boyer o de com es van modernitzar les canalitzacions d’aigua mereixeria un reportatge a part. Aquí és on el Lluís Cabrera músic, escriptor i dinamitzador cultural es troba amb el Lluís Cabrera activista.

El Taller deu el seu nom a Petri Palou, professora de tècnica pianística de Tete Montoliu, que va proposar el terme francès atelier. És a dir, el component artesanal va ser-hi des del principi. Durant els dos primers anys va ser el Taller de Músicos, en castellà, fins que Lluís Cabrera el va catalanitzar perquè quedava “més internacional”.

I així com internacionalitzar les carreres dels músics del planter és un dels objectius del Taller per als pròxims anys, ho és també mantenir la visió pròxima i arrelada a l’entorn. L’eix social del Taller continua sent una prioritat amb el naixement de Cabal Musical i Taller Obert, dos projectes adreçats als joves, amb la música com a eina per tirar endavant.

Chicuelo:“Ensenyo com m’hauria agradat aprendre”

És un dels noms més rellevants del flamenc actual i una icona de l’escola del Raval des que Lluís Cabrera el va reclutar, ja fa més de 30 anys, perquè acompanyés Mayte Martin, un altre dels símbols del Taller primerenc. “Una època molt bonica”, recorda.

Tothom el saluda, és de la casa: “El Taller és com una família que va canviant, com a la vida real. Cada vegada hi ha gent més jove”. Ell també ha crescut i la seva carrera internacional l’ha dut a absentar-se de Barcelona durant llargues temporades. Però no s’ha desvinculat mai del Taller, on continua donant classes. “Jo ensenyo de manera personalitzada. No tinc un mètode. Parlo amb els alumnes, els faig tocar: intento descobrir carències i virtuts, què volen de mi, què volen aprendre del flamenc, quines inquietuds tenen... Faig una mica de psicòleg. Crec que és important per ensenyar i motivar. Intento ensenyar com m’hauria agradat aprendre”.

Chicuelo no és nom artístic, sinó familiar. Juan Gómez és el penúltim dels set fills d’una família procedent de Badajoz. Va néixer a Cornellà, en una llar on la banda sonora era el flamenc i la cobla. “I jo, per la meva banda, vaig descobrir el jazz, la música brasilera... Estils que em van anar influint”, explica. Es declara “inquiet i camaleònic” i la seva trajectòria així ho certifica: ho ha tocat tot i amb quasi tothom en el flamenc, però també amb noms i mons aparentment allunyats, com la música clàssica (col·laborant amb la pianista Maria João Pires o el violoncel·lista Yo-Yo Ma) o la banda sonora ( Don Quijote d’Orson Welles o Blancanieves de Pablo Berger, amb Goya inclòs). Li queden poques coses per experimentar, però ens avança que potser en el futur es llança a fer un disc cantant les seves pròpies composicions.

Ell canta des de sempre i de ben petit ja va incorporar les principals nocions del flamenc: ritmes, formes, cantes. Als 12 anys va agafar la guitarra, per jugar i per estar amb els amics, i ja no l’ha deixada mai més. “Em vaig adonar de seguida que allò m’agradava més del que és normal i avançava molt de pressa. Quan la guitarra t’enverina acabes canviant fins i tot d’amics. Només vols fer música”, recorda.

Ha viatjat prou per afirmar que el flamenc “té una màgia indescriptible, a nivell mundial”. En destaca la varietat i uns registres que no té cap altra música: “Abasta totes les emocions humanes, des del crit de ràbia de la pobresa, la fatiga i la necessitat fins a la dolçor i la carícia. Sense entrar en la tremenda aportació del ball”.

El llistat de col·laboracions de Chicuelo va des d’Enrique Morente fins a Sílvia Pérez Cruz, passant per les dues més longeves: Miguel Poveda (més de 20 anys) i Duquende (més de 30). El seu còmplice més recent és el pianista de jazz mallorquí Marco Mezquida. El seu segon disc conjunt es diu No hay dos sin tres, afirmació que no deixa cap dubte sobre la vocació de continuïtat d’aquesta associació. “És una formació única, històrica en tot el món: piano, guitarra flamenca i percussió. I la connexió amb el Marco va dels cabells fins al dit petit del peu, i no només en el terreny musical. Mai m’havia sentit tan compenetrat amb ningú”, declara. Aquest diàleg inspirador és, alhora, una fusió perfecta entre flamenc i jazz, les dues potes en què se sustenta el Taller de Músics.

Carla Ferrer: “Aquest curs hem desmuntat un piano”

Carla Ferrer: La seva fesomia nòrdica crida l’atenció. I també la singularitza el fet de ser l’única alumna del Taller que toca l’acordió. El va escollir lliurement, parlant amb una amiga, no per tradició familiar ni per recomanació de ningú. Té 13 anys i en porta tres al Taller, on ha descobert una nova manera d’aprendre música. “És molt divertit i dinàmic. Parlem i fem jocs. Primer ens pregunten què ens ve de gust aprendre”, afirma.

A l’assignatura de projectes experimenta una manera diferent, viscuda, d’aproximar-se al llenguatge musical i a l’harmonia. “Aquest curs hem desmuntat un piano i l’hem tocat tot menys les tecles. Vam fer una petita melodia i la vam interpretar amb l’arc del violí sobre les cordes”, explica. Ara n’estan fent un altre que consisteix en construir vuit acords seguint les regles apreses amb la teoria: “A l’escola tenim uns tubs que sonen diferents. Tocant tres tubs alhora gravem els acords. Amb el pedal de loop d’una companya, els anem repetint. Toquem una melodia a sobre i improvisem”.

Reconeix que al principi improvisar li feia “molta vergonya”, però ara menys perquè ja té més recursos: “D’improvisar també se n’aprèn”. Ho fa amb el seu combo, format per dos pianos, un baix, una bateria i el seu acordió.

Interpreta repertori especialitzat del seu instrument, però també temes que escull ella per estar més motivada. “Ara estic tocant Bohemian Rhapsody. M’agrada molt tocar música que conec, per exemple Com una lluna a l’aigua de Txarango o La vall del riu vermell ”, diu.

Intentarà compatibilitzar el batxillerat amb l’acordió, però, si en el futur no pogués fer classes de música, té clar que no se’n desfaria mai: “M’imagino sempre amb el meu acordió a prop”.

Sara Terraza: “No penso rendir-me, vull aportar alguna cosa a nivell conceptual”

Sara Terraza: Té una determinació i una claredat de pensament sorprenents per als seus 23 anys. És una de les promeses més sòlides del Taller i ja s’ha fet un nom en l’anomenat circuit independent, amb el seu particular neo soul. “Considero que encara tinc pocs seguidors, però són molt receptius i es mobilitzen”, diu prudent. Estudia a l’Escola Superior i està convençuda que les hores fan més que el talent en la creació d’un artista. “Amb la facilitat i la intuïció arribes a un lloc, tens un límit. Si vols anar més enllà, tenir recursos per realment dir el que vols dir, hauràs de sacrificar coses. Si no et tanques en una habitació tot el dia, deixant d’anar a festes o a la platja, no et sortirà. No pots separar la vida de la música”.

És perseverant, tossuda i independent, des de petita. “Pel que em diuen els meus pares, tenia les coses molt clares, tipus: «Jo vull jugar a això». I si algú venia, bé, i si no jugava sola. Quan no volia menjar més, tancava la boca i ja està”, explica. Parenta llunyana del pianista Ignasi Terraza, va créixer en un entorn musical però no va descobrir la seva veu fins a 1r d’ESO, quan va fer guitarra com a assignatura optativa.

D’adolescent ja li agradava la música afrodescendent. “Tot és música negra. Ara ho entenc perquè ho he estudiat: la música moderna ve del jazz, el jazz del gòspel... Però jo no ho sabia en aquell moment, de manera inconscient em vaig anar conduint cap aquí”. Ràpidament va veure que al seu color de veu li anava millor el soul que el pop: “No era tan innocent, era més fosc i em portava a identificar-me amb la música d’arrels”.

Beyoncé la va impactar moltíssim, però el punt d’inflexió va arribar amb Amy Winehouse: “El llenguatge era nou per a mi. Se sortia dels acords típics i de l’estructura repetitiva. I no anava ensenyant el cul amb 400 ballarines darrere. Era tot més orgànic”. A partir d’aquí va començar a mirar cap a un altre lloc i els seus referents van passar a ser Aretha Franklin, Etta James o Stevie Wonder i artistes actuals com D’Angelo.

Un altre moment decisiu en la seva trajectòria va ser la participació al programa Oh happy day, de TV3, com a solista del cor Geriona quan tenia 17 anys. “Vaig experimentar una satisfacció a tots els nivell tan gran que em veia capaç d’assumir-ne els sacrificis”, declara.

Sembla forta, però assegura que “abans no ho era tant”. El primer any d’ensenyament a la seu del Taller de Sant Andreu va ser duríssim: “Em vaig endur una hòstia descomunal. Vaig entendre que ho havia de deixar tot i dedicar-m’hi completament. Si no, no avances. És com un mur enorme que has de començar a escalar des de baix de tot. Hi ha gent que porta fent música des dels 3 anys, jo des que en tinc 20: vaig més a poc a poc”. Prèviament va estudiar pedagogia i va arribar a exercir, fins que va veure clarament que volia dedicar-se a la música. “Ara soc molt més feliç: estudio, treballo de mestra de música a Girona i faig bolos”, afirma.

No li importaria tenir un èxit massiu, com el de Rosalía (antiga estudiant del Taller), sempre que pugui mantenir el seu estil: “Si em passa com a ella, que té un àlbum molt atrevit amb un so que no existia, perfecte! Soc molt fan de la Rosalía del principi. El mal querer per a mi és una obra d’art, tot hi va de bracet: estètica, discurs, so...”

Comparteix amb el seu grup, The Black Sheep, la recerca d’un so “fresc, càlid i imperfecte”. I per damunt de tot, vol trobar una veu i un discurs propis: “No penso rendir-me. Vull aportar alguna cosa a nivell conceptual. Vull equivocar-me, saber fins on puc arribar. Encara estic buscant i no pararé fins que ho trobi”. Ens ho creiem.

Laia Porta: “Duc el Taller allà on vaig”

Laia Porta: Per qüestions de logística familiar, ha hagut de deixar momentàniament d’ensenyar al Taller de Músics, però espera recuperar el vincle l’any que ve. “L’enyoro perquè m’hi sento molt còmoda. La meva feina actual m’agrada, però trobo a faltar el contacte amb altres professors de música”, declara.

Formada com a ballarina de dansa contemporània, amb els anys es va anar decantant cap al jazz i el teatre musical. I finalment va tornar a la música, disciplina a la qual sempre havia estat propera: “De petita vaig cantar amb el Grup de Folk del doctor Eduard Estivill, que era veí i amic dels meus pares”. Després van venir el blues i el soul, per tornar a recalar en el jazz, lligam que es va consolidar quan va conèixer el Dan, la seva parella, un trompetista canadenc de música clàssica i moderna.

Al Taller ensenya veu, l’instrument més demandat per damunt de la guitarra, el piano i la bateria. “És, juntament amb la percussió, l’instrument més primitiu. I a més, la veu és un mitjà de comunicació constant, és normal que la gent vulgui explorar-la”. L’únic requisit imprescindible és l’afinació, és a dir, tenir connectada la laringe amb l’orella, cosa que “també es pot treballar”. A partir d’aquí és una combinació de color, timbre, sentiment i esforç: “El talent és persistir”.

No li agrada el terme professor, prefereix coach. “La persona que guia, la que fa trobar allò que inconscientment estem buscant. La que dona els codis, les claus, perquè després cadascú construeixi a la seva manera”, explica. Una filosofia que s’adiu del tot amb l’esperit del Taller de Músics.

Com a estudiant recorda especialment el primer seminari a què va assistir, a Zarautz, i professores com la mítica cantant de bebop Sheila Jordan o Judy Niemack, de qui va aprendre coses que ara ensenya. “M’emporto el Taller allà on vaig”, conclou.