Capcot, entotsolat i melancòlic, la mirada perduda, aguantant-se el cap amb la mà esquerra i amb l’altra mà a punt d’escriure. Així va representar Heràclit, enmig del tràfec i l’activitat dels filòsofs del seu temps, el pintor Rafael, a principis del segle XVI, en la seva coneguda obra L’escola d’Atenes. Donava així forma visual a un estereotip: el filòsof que havia sentenciat que “tot es mou i res no roman”, que tot canvia seguint la inexorable marxa del temps. El mateix que, amb una metàfora que faria fortuna, va encertar a formular que, “comparant les coses amb el corrent d’un riu, dos cops, al mateix riu, no podries ficar-t’hi” (segons la traducció de Joan Ferrer Gràcia a De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimonis ). Amb justícia s’ha considerat aquesta formulació com la primera, en la cultura europea, a verbalitzar el pas del temps i el seu efecte en nosaltres, d’acord amb una lúcida consciència que les coses mai no són les mateixes perquè el temps les transforma inevitablement en unes altres.

Després de Rafael, molts altres, com Rubens i Ribera, convertiran Heràclit gairebé en un motiu iconogràfic: la tristesa, des de la malenconia fins al plor, davant la constatació objectiva que les coses esdevenen passat un cop han accedit a la fulgurant plenitud del seu present. Com mantenir la serenitat davant la consciència que tot marxa i s’escapa, fugint cap al passat, fins i tot allò que nosaltres som? En el seu llibre La vida en comú (Editorial 3 i 4), Tzvetan Todorov, que ha mort aquesta setmana, recordava una escena de Romain Gary en què dos personatges tenien en la foscor aquest diàleg: “−Aline. −Digues? −De què, per què tenim por, tothom? −Perquè això no dura” (la traducció és d’Ester Xargay i Carles Hac Mor). Todorov recordava, així, que “aquesta és la contradicció específica de la condició humana: la nostra consciència i els nostres desigs habiten en el present perpetu i es mouen en l’infinit, la nostra existència es desenvolupa en el temps”. Per això, “tan bon punt entrevist, l’equilibri inestable del reconeixement d’un en un es trenca; tan bon punt assolit, l’acompliment de si mateix ens demana de recomençar la seva conquesta”.

I aquesta inexorabilitat del pas del temps, que tot ho capgira i tot s’ho emporta, afecta, esclar, la totalitat dels afers humans. Heròdot, el pare de la Història, va inaugurar el primer dels seus nou llibres confessant que exposava el fruit de les seves recerques “perquè no s’esvaeixin amb el temps els fets dels homes”. La paraula contra el temps, que és sempre la mesura del canvi i les transformacions. Segles després, Walter Benjamin, comentant un quadre de Paul Klee, Angelus novus, que va batejar com “l’àngel de la Història”, en el fragment més colpidor de la filosofia del segle XX, va escriure que “allà on nosaltres veiem una cadena d’esdeveniments, l’àngel hi veu una catàstrofe única que amuntega incansablement ruïna sobre ruïna”. La imatge del passat feta miques, en uns anys tràgics en què semblava, efectivament, que el temps s’havia acabat i que només deixava, darrere seu, un camp devastat.

Durant segles vam pensar que el temps era la mesura objectiva de les coses. Avui potser endevinem que el temps és també o sobretot interior. Però, en qualsevol cas, habitem entre aquestes temporalitats diverses, que no sempre van al mateix pas i que sovint ens estripen. I tanmateix els rellotges, de mà o digitals, a sobre la paret o dins del mòbil, continuen sent el metrònom de la música de les nostres vides. És difícil no sentir simpatia per la tristesa malenconiosa d’Heràclit, oi?