El primer cop que vaig entrevistar Teresa Pàmies va ser per a Treball, l’òrgan del PSUC. M’admirava com Gregorio López Raimundo, secretari general del partit en crida i cerca i amb DNI fals, i Teresa Pàmies, novel·lista reconsagrada, mantenien una bellíssima relació d’anys de complicacions legals i logístiques, que ella va retratar amb la seva traça de gran escriptora al llibre Amor clandestí, un d’aquells textos que romanen incòlumes amb el pas dels anys, com la cançó de Raimon que evoca la clandestinitat a partir d’un episodi amb López Raimundo: “Alerta vius, jo sé que si caiguesses, / tants anys, molts anys, massa anys et demanaven”. 

Em va dir Teresa Pàmies en una entrevista posterior a l’Avui que Amor clandestí (1976) és un bolero i l’obre amb aquesta cita del seu admirat García Márquez: “Me encantaría escribir boleros”. Els recrearia als seus programes de ràdio i els dedicaria un llibre. Encara més posteriorment, ara mateix, mentre escric envoltat dels seus llibres, penso que donaria per a una sèrie de Netflix; quan res d’això de les sèries era imaginable, ella deia que l’antiga novel·la per entregues es modernitzaria “amb temes i lèxic actuals”. La Pàmies reivindicava –amb lucidesa profètica aleshores– el fulletó ben construït, l’antiga novel·la per fascicles i la fotonovel·la, que serien la prehistòria de les “pel·lícules multiepisòdiques”, del gènere ara de moda que estén la roba interior de la monarquia britànica, assassina com només assassinen a Islàndia i demostra que hi ha detectius que, com el comissari Montalbano, poden competir amb Poirot. Va començar explicant a quatre mans amb el seu pare, Tomàs Pàmies, l’exili i la militància: Testament a Praga va guanyar el Josep Pla 1970 i, amb cinquanta anys, la va projectar a una carrera periodística i literària que va excel·lir en plenitud fins al final de la vida. 

Parlava de la seva obra com a “testimoniatge d’una experiència que va més enllà de la meva persona, que és la meva generació, la meva època”. Sempre, sempre, amb aquell català tan bonic dels anys 30, de paraules que ens hem deixat perdre i girs gramaticals que ja ni s’ensenyen a estudi... que deien aleshores.

Al costat dels temes que la vida li subministrava amb tant escreix com risc, “uns quants principis sòlids que fan que quan parla no trontolli”, així vaig arrencar l’entrevista de l’Avui, un “sentit crític exagerat” que es reconeixia i era tan alt que, mig en broma mig seriosament, deia que per això no passaria mai de militant de base... La dona del big boss del partit! La veia en aquell pis petit, a tocar del Mercat del Ninot, i ella era tan gran que l’ocupava, quan encara no s’okupava amb K... Aquell despatxet modest d’on va sortir tanta literatura i tan bona i que, tanmateix, donava el que donava: “No penso que s’hagi fet mai literatura catalana per guanyar diners! És que no hi hauria hagut literatura catalana!” Miro aquell Avui i caram, la literatura catalana: Monzó, Roig i Torrent als llibres més venuts, articles de Calders i Martí Pol al costat de l’entrevista... 

Un altre gran escriptor posterior, en aquell moment “només” era poeta: el seu fill Sergi Pàmies, que no sé si va debutar precisament amb una cita que li fa la mare a Amor clandestí, uns versos dedicats al pare: “El teu combat sense fi / mossegat per tortures, / segueix encara avui...” Publicat tot just havia fet setze anys, però apuntant maneres. Deia la Teresa al Gregorio: “No podràs dir res, no podràs fer res sense córrer el risc que un dia, la teva dona o el teu fill, ho expliquin en un llibre”.

Molt poc després que López Raimundo sortís de la clandestinitat i que l’amor també deixés de ser clandestí, anant a escoltar l’estrena del disc Bac de Roda de Rafael Subirachs a l’església romànica de Santa Maria de l’Estany, a l’últim tram més pista forestal que carretera vaig veure de lluny una parella de cabells blancs passejant donant-se la mà. Era el clatell que havia retratat en Jordi Socías quan a López Raimundo només se’l podia retratar d’esquena, i eren els cabells rebels tant com ella que havia retratat jo de cara. Una imatge insòlita perquè els havia tractat prou, sempre separadament, i ara me’ls trobava romànticament enmig del camp o del no res, que es diu ara. Què feia? ¿Passava de llarg i els deixava en la intimitat o no em perdia la imatge encara més insòlita de sorprendre’ls com si els cacés in fraganti un romanticisme que m’havia perdut entre política i literatura?

Vaig triar un final de bolero, fet i fet, allò era el “camino verde, camino verde que va a la ermita”. “Què, escampant la boira?”