De tots són conegudes les profundes llacunes de coneixement que tenim les meves tres germanes i jo per culpa de les monges de l’internat suís al qual els papàs ens van enviar de petites a, suposadament, estudiar. Per contra, això sí, som les quatre unes amazones experimentades i intrèpides. L’equitació, com tothom sap, és una habilitat molt útil per escapolir-se del Setè de Cavalleria del general Custer que apareix, tal com llegim als diaris, dia sí i dia també, per fer-nos combregar amb rodes de molí, constantment. Des d’aquesta perspectiva, la de salvar la pell, la inversió suïssa dels papàs no ha estat en va. Parlant les quatre per telèfon constatem que, tot i acabar llicenciades en badoqueria i posturetes, ho hem tingut infinitament millor que alguns pobres que van anar a La Salle o als Agustins de València. Tot i això descobrim, perquè és un no parar, que les nostres bonnes soeurs també ens van escatimar, en la seva línia, tota la informació referent a Unica Zürn, l’escriptora i artista que ara la senyora Elisabet Riera, editora de WunderKammer, ha tingut a bé de fer traduir al català i al castellà.

Aquella nuvolosa -en paraules de la mateixa Riera- que es veu que tots arrosseguem des de petits, perquè ningú és capaç d’explicar-te absolutament res sobre aquest imponderable que és el desig (desig que, per cert, i si no recordo malament, apareix ben aviat), és el tema natural, traumàtic i dolorós de la Zürn.

El garbuix sobre el desig resulta que és un garbuix que va passant, de forma sistemàtica, de pares a fills, és com un tigre assegut al sofà del saló de casa, però del qual, tot i la tensió que genera, mai ningú parla.

L’amor com a eina de domini infal·lible per retorçar sàdicament les dones -en el cas de la Zürn, literalment per part de l’artista surrealista Hans Bellmer, l’obra del qual, sigui dit de passada, ens repugna-és un altre dels camins al qual et porta la berlinesa.

Una de les meves tres germanes, ignorant, com la resta de nosaltres, per culpa de les monges suïsses, pregunta quina seria l’eina equivalent de domini que retorça, fent-los infeliços, els mascles: la valentia.

L’endemà al matí, com que som monàrquics de paper couché, que és una manera de ser monàrquic com qualsevol altra, amb la meva lady in waiting ens connectem a Sky News per veure en directe el servei religiós d’homenatge i comiat al duc d’Edimburg que se celebra a l’abadia de Westminster. Comentem la paleta de colors que conforma l’alleujament del dol en les senyores (verd escocès, gris, morat...); que la reina té un ull de vellut i que porta un bastó de pastora similar, per bé que més auster, a aquell que ens vam comprar, anys enrere, a la Fira del Cavall de Puigcerdà, que és una de les nostres fires favorites i una cita, cada novembre, inexcusable (llàstima que el senyor Boix de la Torre del Remei es jubilés, perquè llavors la jugada ens sortia rodona). També ens entretenim a desxifrar a quin regiment pertany la corbata que llueixen molts dels parents del difunt: Kings Royal Hussars, Royal Welch Fusiliers, Royal Army Ordnance Corps, Royal Marines, The Rifles... per acabar amb la lògica conclusió que la corbata que porten és la del Duke of Edimburgh Royal Regiment, naturalment.

Molta gent, probablement amb raó, s’ha escandalitzat perquè la reina anava, bastó de pastora a banda, de bracet del seu fill Andreu, que reapareixia de les tenebres després del seu acord extrajudicial (podríem parlar de justa, tot i que segurament insuficient, reparació) amb Virginia Guiffre, la dona que va acusar-lo d’abusos sexuals quan ella era menor i formava part de la xarxa d’esclaves sexuals de l’amic del duc de York, el pedòfil Jeffrey Epstein.

A nosaltres, que som gent viatjada, no ens estranya gens perquè tenim coll avall que, els reis, desvergonyidament, fan sempre, i des de sempre, el que els dona exactament la gana. La cerimònia, si ho mirem bé, va servir, encara que al Palau de Buckingham no en fossin ben bé conscients, per a tres coses: acomiadar-se amb honors del duc d’Edimburg, començar a visualitzar l’acomiadament de la reina i enterrar en vida, definitivament, el duc de York. I tot pel mateix preu.