N i una arruga. Ni un pèl de menys. Els anys sembla que no passin per a Tintín. El personatge de còmic creat pel dibuixant belga Hergé va néixer a les pàgines del suplement juvenil d’un diari catòlic de Brussel·les un 10 de gener de 1929. I 90 anys després Tintín és com si fos al país de la vida eterna. El miracle és possible gràcies als 230 milions d’àlbums venuts de Les aventures de Tintín des de la creació del personatge. A gairebé totes les cases és fàcil trobar-ne un. L’obra ha estat traduïda a un centenar de llengües i dialectes. I entre àlbums, una sèrie de televisió, una pel·lícula de Steven Spielberg, un museu a Bèlgica i un extens catàleg de marxandatge, constantment renovat, la flama de Tintín es manté viva.

També hi contribueixen decisivament els lectors i les lectores que, quan eren criatures, van quedar fascinats pel personatge i encara avui el reivindiquen. Un estol de tintinaires es manifesten cada vegada que es pronuncia el seu nom. Per a ells és un ésser estimat, un record inesborrable de la seva infància i adolescència. “Tintín és un homenatge a la memòria de quan érem petits, jo mateix tinc una gossa que es diu Milú. Visc en un homenatge permanent, Tintín és una emoció que et queda per sempre”, s’expressa Enric Reverté, propietari de la botiga Can Tonet, un referent de Tintín a Barcelona.

“Ni el mateix Hergé no va ser conscient que aquells primers traços de Tintín que va dibuixar ara fa 90 anys el marcarien per sempre”, relata Joan Manuel Soldevilla, un dels grans experts catalans sobre Tintín. El mateix Hergé explicava que al principi no es va prendre seriosament Les aventures de Tintín i que van passar anys fins que es va adonar que la seva criatura s’havia convertit en alguna cosa més que un personatge de còmic. Va ser aleshores quan, com explica el mateix Hergé, va decidir entregar-li la seva vida: “Tintín soc jo quan volia ser un heroi, quan volia ser perfecte. Tintín soc jo, són els meus ulls, els meus sentits, els meus pulmons, les meves entranyes. Crec que soc l’únic que el pot animar, en el sentit de donar-li una ànima”.

Les raons de l’èxit

Que 90 anys després encara parlem de Tintín té diferents explicacions. “Tintín està basat en valors universals que no tenen caducitat. Entre ells hi ha la tolerància, l’amistat, la comprensió o el pactisme. Són els valors boy scout,que el mateix Hergé tenia molt interioritzats perquè els havia viscut i els va projectar en el personatge”, resumeix Enric Reverté. “Tot això emmarca-ho en un ambient d’aventura exòtica, amb grans dosis de realisme gràcies a l’immens treball de documentació que Hergé feia abans de dibuixar”, afegeix David Baker, apassionat també de Tintín i que acaba de publicar 111 personajes que inspiraron a Hergé.

Un altre dels ingredients clau en l’èxit del personatge d’Hergé és el ritme trepidant de les aventures, gairebé imparable. “Els àlbums de Tintín són pur llenguatge cinematogràfic, són story boards que combinen a la perfecció plans generals amb plans curts, plans detall, plans seqüència... Una vinyeta et porta a l’altra i el suspens es manté en tota l’aventura”, resumeix un altre destacat tintinaire, el director de cinema Manuel Huerga. Ell va ser un dels responsables, amb Joan Bufill i Pere Torrent, Peret,de l’exposició Tintín a Barcelona, que l’any 1984 va recordar el personatge d’Hergé a la Fundació Miró. “L’exposició va generar certa polèmica perquè un col·lectiu d’artistes van demanar que no es fes a la Fundació Miró; consideraven que un personatge de còmic per a nens no tenia cabuda en un espai així”, recorda Peret, que va dissenyar un cartell amb un pictograma que recorda la cara de Tintín en un fons groc.

La vellesa de Tintín

90 anys després, està desfasat, Tintín? “90 anys són un niu d’anys -alerta Joan Manuel Soldevilla-. L’obra té un hàndicap, i és que l’últim àlbum publicat és del 1976, i això és fa molt de temps. Això li dona un punt d’obsolet. Però és curiós com Les aventures de Tintín, que daten dels anys 30, resisteixen molt millor el pas del temps que pel·lícules com King Kong, que són del mateix moment i fan riure de tant desfasades que estan”, reflexiona Soldevilla.

“Totes les disciplines artístiques evolucionen. El que és cert és que la mitjana d’edat de la majoria de tintinaires és alta. No hi ha gaires joves que vinguin darrere nostre -lamenta David Baker-. Tampoc hi ajuda que els titulars dels drets de l’obra d’Hergé no facin campanyes per al gran públic. Miren més cap a l’aficionat madur, amb cert poder adquisitiu, i editen llibres i fan figures de semiluxe que no estan a l’abast de tothom”, conclou. “Tintín sempre quedarà com un clàssic. A les noves generacions costa molt d’entrar-hi perquè tenen un ventall de producte que nosaltres de joves no teníem”, resumeix Enric Reverté. “Un clàssic amb els seus errors”, afegeix Soldevilla, que recorda les crítiques a l’obra per l’apologia que fa del colonialisme. Però hi ha més polèmiques: Tintín es va publicar, durant l’ocupació alemanya de Bèlgica, en un diari sota influència nazi, i és notòria en tota l’obra l’absència de personatges femenins. “Són qüestions que no s’han d’amagar, formen part d’una obra que retrata mitjans del segle XX. No podem mirar amb els ulls d’ara el que passava aleshores”, reflexiona Soldevilla.

La flama tintinaire catalana s’aplega sota la denominació de 1001.cat, una associació sense afany de lucre que acull més de 400 aficionats. Entre moltes altres activitats, cada any es troben en una població catalana per recordar la seva passió, i aquest 2019 no serà una excepció. La cita serà aquest cop a Begur. Per a molts, és com si Tintín continués viu.