Diana Vreeland –una de les personalitats més influents de la moda del segle XX– ho tenia claríssim: “Un vestit nou no et porta enlloc, és la vida que vius amb aquest vestit, i el tipus de vida que has viscut abans i la que viuràs després”. Aquestes paraules de la mítica editora del Harper’s Bazaar i de Vogue sonen a profecia després de dos anys d’una pandèmia que va canviar radicalment els nostres hàbits. Ningú estava preparat per a un confinament tan dur, tan llarg, tan incert. El món passava a dins de casa i l’únic contacte amb l’exterior era a través de la càmera de l’ordinador: primer les reunions de feina, després les trobades amb la família i els amics. La vida es virtualitzava a una velocitat de vertigen, l’accessori imprescindible per sortir puntualment a l’exterior era una mascareta quirúrgica i el vestit nou seguia penjat a l’armari sine die. 

Superficial, frívola, classista, excèntrica... A la moda se li solen penjar adjectius despectius, generalment proferits per aquells que només saben llegir-ne la primera capa. Però a sota d’aquesta capa n’hi ha moltes altres de significatives i significants per molt invisibles que siguin. Perquè la moda –o el simple acte de vestir-se– pot ser un bot salvavides, un crit d’esperança, un joc creatiu, un acte de reafirmació i, per què no, també un hashtag de diumenge per convidar les noies a pintar-se els llavis vermells o bé a lluir el seu conjunt favorit, fer-se una selfie i compartir-la a les xarxes socials. El #distancebutmakeitfashion de la periodista nord-americana Rachel Syme va marcar tendència en aquells dies negres i va ajudar a transformar la por i l’avorriment del confinament en diversió i autoconfiança. Aquest petit experiment virtual va corroborar, un cop més, la mirada visionària i audaç del duet de dissenyadors Viktor & Rolf: “La moda va molt més enllà de la roba, et proveeix d’aura i et fa escapar de la realitat. És una presència complexa en la qual es projecten somnis i fantasies”. I això, per cert, no hi entén de sexes, sinó de persones.

La pandèmia no només va sacsejar els nostres armaris. També va fer trontollar els pilars d’una indústria poderosa i extractiva però a la vegada voluble. Les desfilades presencials es van reinventar en format virtual i un gran nombre de botigues físiques –ja fossin de multinacionals o de creadors independents– van haver de tancar. Carrers buits, calaixos eixuts. Les marques de roba van haver de reaccionar ràpid al nou escenari i moltes van reinventar-se per superar aquell tràngol, a més de mostrar compromís i empatia.

Les sensacions que aquells dies es podien viure en un taller familiar de Manresa, a la Catalunya Central, o en un luxós atelier de Nova York, un dels epicentres de la moda mundial, no devien ser gaire diferents. Moltes Miriam Ponsa i molts Christian Siriano van deixar de confeccionar els seus propis dissenys per bolcar-se en la producció massiva de mascaretes. Tots per a un i un per a tots, més enllà de tenir deu mil seguidors a Instagram o gairebé dos milions.

Quan ja s’han complert dos anys de la primera gran pandèmia del segle XXI, sembla que tot comença a ressituar-se, en un exercici que convida a conjugar tres verbs: renéixer, nodrir-se i alliberar-se. De l’excepcionalitat n’hem fet costum i tots hem après a navegar en aquestes noves onades, a vegades gegantines a vegades quixotesques. Ja no portem màscares quirúrgiques: el ventall és tan ampli que fins i tot en podem portar a joc amb la vestimenta. Ja no obrim l’armari amb nostàlgia: aquella roba que va reposar durant mesos i mesos ha tornat a circular perquè la vida social ha ressuscitat. A més a més, ens hem reconciliat amb la roba d’estar per casa: el loungewear pot ser còmode, pot tenir estil i, fins i tot, ser tan versàtil que pot travessar el llindar de la porta i trepitjar l’asfalt. 

Les ganes de consumir han disparat la compra online fins a límits insospitats, però també han impulsat les aplicacions especialitzades en roba de segona mà (sempre cal tenir present que el millor residu és el que no es genera). També és cert que moltes marques i moltes botigues han plegat definitivament perquè el terrabastall pandèmic ha sigut massa terrible. Però, en contrapartida, han sorgit nous emprenedors –molts com a abanderats de la sostenibilitat i d’una nova manera de fer– disposats a trobar el seu lloc en un món que no para mai de transformar-se. “Saoko, papi, saoko”, cantem joiosos avui mateix. Però Diana Vreeland –primera comissària de The Costume Institute, dependent del Met Museum de Nova York– encara va anar una miqueta més lluny: “La moda ha de ser un alliberament contagiós entre tota la banalitat del món”. I si hi posem una mica de color i diversió, encara millor.

'Think pink!'

Think pink! Think pink!

When you shop for summer clothes 

Think pink! Think pink! 

If you want that quelque chose 

Amb el nom de Think pink! es coneix un dels números més emblemàtics de Funny Face (1957), una comèdia musical protagonitzada per Audrey Hepburn i Fred Astaire, dirigida per Stanley Donen i ambientada en el món de la moda. ¿Algú té curiositat per saber com es creen les tendències? Doncs aquest escena ho explica la mar de bé: la Maggie Presscott, la hilarant directora de la revista Quality, té una epifania i decreta que el rosa és el color de la temporada abans d’assegurar que “el vermell està mort, el blau està passat, el verd és obscè i el marró és tabú”. Acte seguit, la maquinària editorial es posa en marxa de la mà de les seves devotes redactores i tot s’amara de color rosa: vestits, sabates, bosses, guants, barrets... fins i tot la pasta de dents! 

El deliri del Think pink! rebrota també aquesta primavera-estiu amb tota la gamma possible: des de tons tan vius i rabiosos com el fúcsia –una ocasió d’or per retre homenatge al shocking pink d’Elsa Schiaparelli, com ha fet Custo Barcelona amb les seves granotes d’escot trepidant– fins a tons més dolços com el rosa xiclet que ha triat Lebor Gabala per pintar tops, faldilles i rebeques de punt del seu particular somni californià. Punt i a part mereix la combinació de roses contrastats que proposa Dominnico amb minivestits confeccionats en pell –el seu teixit fetitx– i inspirats en l’estètica del manga japonès. Una altra lectura del rosa és la que fa Joplin, la marca de dues germanes del Penedès amb molt d’estil que aposten en un sol look pels serrells, pel rosa pastel i pel tall mini, un còctel imbatible.

'Upcycling', una segona oportunitat

“Abans de venir aquí vaig mirar les setmanes de la moda de Milà, Londres, París i Nova York. No hi vaig veure cap col·lecció que parlés sobre el drama dels refugiats d’Europa. Vaig sentir vergonya aliena. La moda no està connectada amb la realitat. S’ha convertit en un negoci perquè la gent compri roba que no necessita. Si la moda s’ornamenta tant es perquè darrere no hi ha missatge. A més, crec que la roba hauria d’ésser sostenible per llei i que s’ha d’investigar més sobre reciclatge. Això, o ens carregarem el planeta”. 

La primavera del 2016, el dissenyador Miguel Adrover va participar en unes jornades de moda celebrades a Barcelona. Aquesta reflexió del mallorquí –que va triomfar a Nova York en el canvi de segle i anys després va tornar a un petit poble de la seva illa natal desenganyat per la indústria– no perd vigència. Al contrari. També és premonitòria d’un fenomen que fuig de l’etiqueta de tendència per arrelar-se a la d’estil de vida. Parlem de l’upcycling, o el que és el mateix, de donar una segona oportunitat a peces de roba sumant-los el valor de la creativitat. D’aquest procés en sorgeixen peces úniques, personalitzades i amb voluntat d’atemporalitat. 

Les noves fornades de dissenyadors abandonen les aules amb una gran consciència mediambiental, per això busquen maneres de produir alternatives. És el cas de la barcelonina Júlia Lago, impulsora de The Local Dreamer, que acaba de presentar una col·lecció càpsula de jerseis de tricot en col·laboració amb Clo, una petita marca catalana que fa de la sostenibilitat el seu pal de paller. En aquesta línia també transita BeKarme, el projecte de l’ebrenca Karme Martínez, que recupera roba que estava destinada a contaminar i la transforma en peces úniques i plenes de color. 

Nits de glamur

En un article publicat fa uns mesos a la revista The New Yorker, la periodista Rachel Syme sintetitzava magistralment un sentiment universal: “Enyoro la ciutat on visc, i trobo a faltar la roba que ja tinc”. És impossible calcular quants sopars, festes, festivals i celebracions ens va robar la pandèmia, però segurament molts, moltíssims. I això va fer que a les nostres ciutats –ja sigui Barcelona, Londres o Hong Kong– s’apaguessin els llums. Aquesta foscor metafòrica també va entrar als armaris. ¿Qui tenia ganes de posar-se una brusa esquitxada de lluentons o una elegant camisa de seda amb una llaçada per a una trobada via Zoom? Potser algú, però la majoria no s’hi veien. Per això moltes de les propostes que arriben aquesta primavera-estiu fan gala de joie de vivre i volen recuperar aquells moments de glamur extraviats. Tot això es materialitza amb teixits setinats i lluentons de diferents colors i mides, a més de la pervivència dels teixits metal·litzats. 

Els afavoridors vestits de Joplin, amb tot el seu encant vintage, i les peces versàtils, empoderadores i performàtiques de Kimôh reflecteixen aquest esperit que difumina la frontera entre el dia i la nit. A més a més, aquestes dues marques d’autor practiquen una moda responsable i de km 0: treballen per encàrrec i estan obertes a personalitzacions. Potser per això les seves peces us acompanyaran tota la vida, perquè el primer que faran és escoltar-vos. D’altra banda, el reflex del metall conquereix alguns dels looks que proposa Dominnico, un creador alacantí que té el quarter general a Barcelona. I aquests reflexos centellejants també arriben a la roba infantil de la mà de Little Creative Factory, amb una capacitat sorprenent per portar els més petits a una altra dimensió. 

El color és vida

“De la mateixa manera que una paraula adquireix el seu significat complet en relació amb les altres paraules, també els colors aïllats adquireixen la seva pròpia expressió i el seu sentit exacte en relació amb els altres colors”. El 1967, quan l’artista i teòric del color Johannes Itten va deixar escrites aquestes paraules al seu diari personal, segurament no pensava en el món de la moda. Però el color ha acompanyat els humans des de temps atàvics, fins al punt que els hem fet servir per decorar-nos la cara, el cos i els cabells. També han conquerit la nostra indumentària amb significats que varien en funció de l’època i del sistema sociocultural. 

Vermells, blaus, taronges, mostasses... Cada color té la seva pròpia energia i, combinats, es multiplica. La reivindicació del color com a font d’optimisme continua aquesta primavera postpandèmica amb looks monocromàtics, alegres i vibrants. Aquí n’hi ha un tastet amb les propostes de marques tan diverses com els vestits maxi de Lebor Gabala i els mini de Custo, els gustosos jerseis de The Avant, les camises i bermudes de Brava... Aquesta dèria també abraça el color block, és a dir, l’art de combinar colors plans, com fa Little Creative Factory amb aquest preciós vestit vermell i rosa, i també en altres peces de la col·lecció Game On. Aquest bon ull també el demostra Mietis a l’hora de compondre les seves originals bosses de pell, tot un luxe produït al taller familiar d’Igualada. Les opcions són infinites perquè el color és vida. Paraula d’Itten. 

Caos i diversió

La simplicitat és la clau de la veritable elegància, repetia Coco Chanel. I a ella aquest dogma li va funcionar la mar de bé. Però a vegades cal passar-lo de llarg i, senzillament, deixar-se anar. Aquest alliberament postpandèmic ha fet que molts dissenyadors es bolquessin en tot tipus d’estampats: de quadres, gràfics, florals, de ratlles, patchwork... I els han visualitzat en solitari, barrejats entre ells o bé combinats amb colors plans. Només cal donar un cop d’ull a les originals propostes de creadores independents com Colmillo de Morsa i Malahierba, a l’eclèctica col·laboració de Desigual amb Johnson Hartig, als refrescants i a la vegada elegants dissenys masculins de Mans i a la innocència gamberra que destil·la Bobo Choses, tant en les seves col·leccions infantils com en les seves càpsules per a adults. La qüestió és divertir-se i fer del caos estilístic un mitjà de creació personal i intransferible.