Sempre ens falta alguna cosa, i quan vaig descobrir l’Elena, a mi em faltava quasi tot. Jo només existia.

Era un dia de primavera esquerp, d’aquells de finals de març, quan a Barcelona venteja i fa fresca, però cap allà a migdia has de córrer a treure’t roba perquè la calor ha penetrat els cossos despitats. No acostumo a dur americana, soc dels qui prefereixen la flexibilitat del punt, i a més la Remei els últims temps s’entretenia teixint jaquetes de mitja. En tinc quatre, de colors diferents. No va morir de càncer, no. Cap llarga malaltia. Una tarda, tot just encetada la que hauria estat la cinquena peça, ella m’havia avisat dient que jo encara no tenia cap jaqueta de color verd, va dir-me em fa mal a la closca, així mateix, i s’hi va posar la mà com un nen petit. Al cap de res va estirar els peus i va expirar, les agulles amb unes quantes passades teixides havien relliscat ja per damunt de la seva faldilla i jo vaig córrer a trucar a emergències, desorientat i confós. Era la primera vegada que veia morir algú, però justament va recaure en la Remei, la persona de qui m’havia enamorat feia massa temps.

Per introduir la trobada amb l’Elena he escrit sobre la primavera i he recalat en la Remei. No era la meva intenció. Ben lluny n’estava. Tornaré a començar.

Per raó del mal d’esquena i perquè vaig dir-li que dormia malament, el metge m’havia recomanat practicar ioga, i jo m’havia apuntat a un grup d’iniciació al Centre Cívic de Cotxeres, al barri de Sants, on visc. Quan vaig entrar a la primera sessió, em vaig adonar que era l’únic home entre una dotzena o més de dones. No era confortable, però, a certa edat, una situació que anys abans se m’hauria fet incòmoda no em feia gaire efecte i fins m’hi anava trobant bé. Quan, un matí, l’Elena em va preguntar si havia estat pare de l’escola Estrella, on havia anat el seu fill els primers anys, jo quasi no em recordava que un temps llunyà havia estat pare. Aclareixo que el meu fill és viu, això tinc entès, però fa anys que viu a la Gran Bretanya i des de l’enterrament de la Remei no l’he tornat a veure ni m’ha escrit. L’Elena em va dir que es recordava d’una nena, de nom Sílvia, amb qui el seu fill Marc sempre volia anar, però ella era més petita, d’un curs o dos menys. Vaig entendre que em recordava com el pare de la Sílvia. Segons ella, un dia havíem estat amb altres pares i mares al zoològic amb les criatures. Mentre em parlava veia una cara plena de llum i uns ulls bonics que defugien el cara a cara.

Jo no acostumo a mentir, però l’instint em va xiular que si li deia que no era el pare de cap Sílvia, bona nit i bona hora. Ara m’adono que vaig iniciar així una mena de camí en fals que podia haver portat conseqüències, però ja ho he dit en començar, jo estava molt necessitat. Penso que la mentida poc o molt em va afavorir, perquè, tal com em veig, per força havia de resultar-li ben poc atractiu físicament sense ser d’alguna manera algú conegut per a ella. Val a dir que jo ja m’havia fixat en l’Elena perquè entre les dones del grup no era de les més grans i el seu cos, una mica ple i ben proporcionat, em resultava atractiu. D’una forma ben natural, semblava bastant més jove del que en realitat era.

A la sortida vaig seguir-la a distància sense cap propòsit concret, potser esperant que l’atzar fos benèvol i em tornés a posar en contacte amb ella. Al cap d’un tros de caminar juntes, l’Elena va separar-se d’una altra dona del grup i va entrar en una cafeteria. Jo, espantat per la segona xamba, vaig passar de llarg i vaig caminar un bon tros carrer de Sants direcció plaça Espanya mirant els aparadors com si necessités res de material. De sobte em vaig recriminar, em vaig insultar. Era un carcamal i res no tindria perquè no feia ni un pas per obtenir-ho. Quan vaig estar ben indignat vaig girar cua i vaig tornar al bar. Allí estava, prenent cafè, i em va semblar que quan m’hi apropava, ella, tota absorta, acabava de dir un mot en veu alta.

Sempre m’han atret les dones que prenen cafè en comptes de cafè amb llet. L’Elena no va demostrar sorprendre’s de la meva presència i vam continuar enraonant del seu Marc i jo vaig inventar-me la vida d’una Sílvia que, vaig pensar, seria filla meva per una estona i, tot seguit, l’esborraria del mapa.

De fet, l’Elena em va parlar del seu fill. Llavors era mestre, com ho havia estat ella, i vivia sol, es veien poc. L’Antoni fa vora deu anys que viu a fora. En porta tres a Bournemouth, una ciutat a la costa sud davant l’illa de Wight, i no sembla tenir intenció de retornar.

-La Sílvia viu a Alemanya.

Havia de viure en un altre país, no sé per què vaig pensar-ho així, però ja estava dit. Vaig triar Alemanya, en concret Colònia, perquè hi havia estat. Quan ella va respondre amb una altra pregunta i jo no sabia què dir, vaig notar el silenci, però em va semblar un buit de so tolerable, fins i tot bonic, i hi vaig restar un moment com encantat. No va repetir la pregunta, semblava que també s’hi trobava bé, sense dir res. Llavors ja m’havia fet una idea de quina persona era l’Elena i em sentia una mica badoc.

El més curiós és que a la cafeteria tothom semblava haver-se posat d’acord per fer una pausa a les converses. Després de girar-me a veure si passava alguna cosa extraordinària, li vaig etzibar:

-Si tens un fill que val tant, com és que estàs tan trista?

Els seus ulls entre verd i torrat clar es van ennuvolar. Llavors no n’estava segur, els veia verds, i a l’instant següent, mentre s’alçava, del color d’algunes fulles torrades de tardor.