Allò que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona passa quan tanquen un cinema, tot i que fa anys que no anem a veure pel·lícules, i ha passat aquests dies a causa de l’agressió a una sèrie d’obres d’art per part d’activistes contra el canvi climàtic. Moltes persones a qui l’art els importa un rave (res en contra, aquí som apocalíptics), però també molts d’aquells que, tot i que avantguardistes en un passat no gaire llunyà, avui s’erigeixen en defensors del cànon i del museu com a nova catedral on anar a orar, ara s’esquincen les vestidures perquè han atacat amb suc de tomàquet una obra de Van Gogh i amb puré de patates una altra de Monet sense, diguem-ho tot, que ningú hagi pres mal, excepte, segurament, la persona que estava vigilant la sala del museu de torn (la National Gallery i el Barberini de Postdam, respectivament) en el moment de l’acció reivindicativa, persona a la qual, per cert, és més que probable que hagin amonestat, si no acomiadat, per no haver estat prou atenta. Sé per experiència pròpia, perquè quan estudiava vaig ser vigilant de sala al CCCB i al Macba, que el sou que cobren els guardians de les essències de la nostra civilització és una misèria si tenim en compte que s’hi han d’estar, vigilant les essències, i dempeus!, una quantitat d’hores infinites, de manera que, al final de la jornada, les cames et fan figa i no saps ni qui són aquelles ombres que et passen per davant com si fossis invisible, motiu pel qual acabes odiant tots i cadascuns dels artistes ressenyats en el totxo aquell del Gombrich. Pel poc que cobren els vigilants, creguin-me, poques coses passen.

Aquesta nova ecoiconoclàstia instagramejable (que riu-te’n tu de la bizantina) va a la baixa perquè hem passat d’esbordellar simbòlicament un Van Gogh o un Monet a tirar-li un pastís de nata a la cara al Carles III de Madame Tussauds, que és una cosa que al Regne Unit no té cap mèrit i queda jocós (segur que al Windsor li ha fet gràcia i tot) però que al Regne d’Espanya hauria comportat penes de presó o extradició. Recordin, si no, la incomoditat que va suposar, anys enrere, l’exposició a Arco d’un ninot de Felip VI que podies comprar per 200.000 euros sempre que firmessis un contracte comprometent-te a cremar l’obra al cap d’un any, de manera que només et quedava el crani reial que apareixeria, suposem que perquè estava fet d’un material ignífug, després que cremés la resta del Borbó. L’artefacte que va fer desviar la comitiva reial a la fira d’art va ser idea de dos artistes: Santiago Sierra, a qui ja van retirar aquella altra obra titulada Presos políticos (una sèrie de retrats pixelats en què s’endevinava la cara de Junqueras o les dels xavals d’Alsasua, entre altres), i Eugenio Merino, que, també a Arco, va ser denunciat per aquesta anormalitat democràtica i estètica que és la Fundación Francisco Franco per haver construït una escultura hiperrealista del sanguinari dictador espanyol ficat dins una nevera i titulada Always Franco.

La manipulació irada d’artefactes sagrats i dels espais simbòlics ha estat, històricament, i no només en el camp de l’art sinó també en el científic, el polític o en el de les emocions, una font constant d’afortunada evolució social.

Ai Weiwei va esmicolar contra terra un gerro de la dinastia Ha. Els germans Champan pinten polles i nassos vermells de pallasso (les polles no sabem si eren de pallasso o eren polles estàndards) sobre una sèrie de gravats dels Horrors de la guerra de Goya; Duchamp pinta un bigoti a la Gioconda, i encara que fos una Gioconda de postal l’impacte que va causar va ser antològic; la retirada, a Barcelona, de l’estàtua d’Antonio López per esclavista; els grafitis sobre l’escultura de Chillida de la plaça del Rey (que ell va demanar que no esborressin, tot i que no li van fer cas); Mary Richardson, la sufragista, l’emprèn a destralades contra la Venus del mirall de Velázquez, som al 1914, per reivindicar que les dones puguin votar al Regne Unit.

Alguns analistes amants de l’art autèntic, ofesos, han comparat tirar suc de tomàquet a un Van Gogh protegit darrere d’un vidre infranquejable (les activistes sabien el que es feien) amb aquells atacs dels talibans que van destruir els Budes de Bamian o amb els bombardejos de les tropes russes contra el museu d’Ivànkiv que acollia el gruix de l’obra de la pintora ucraïnesa Mari Primatxenco. Fins i tot ens han recordat com el nazisme va arrasar l’anomenat art degenerat. I miri, ens sap greu, però no, demagògia d’estar per casa, no, per aquí si que no hi passarem.

També hem sentit que algú s’exclamava perquè resulta que ara “els col·leccionistes tindran por i no deixaran les seves obres als museus per fer-hi exposicions”, la qual cosa ens recorda que això de l’art pot acabar convertint-se en una de les característiques que defineixen el privilegi (en una pijada ) i, per tant, en un atribut del poder que com a tal corre el perill, ai las, de ser vandalitzat per les dissidències. La contundència amb què exigim que es conservi això que anomenem patrimoni artístic hauria de ser la mateixa que exigim en la conservació del planeta Terra. Van Gogh, Monet i Carles III inclosos.

He recordat, arran de tot plegat, aquell matí en què la nostra tia Mimí, que Déu guardi, ens va portar a les meves germanes i a mi a veure el Guernica al Caserón del Buen Retiro. En aquella època aquesta obra estava dins una urna immensa flanquejada per dos guàrdies civils amb metralleta, que és una cosa que ens va impressionar molt més que el quadre, perquè, de metralletes, no n’havíem vist mai cap de tan a prop. L’urna que ens separava del quadre es veu que hi era per protegir-lo dels possibles atacs dels que trobaven a faltar la dictadura, esclar que sí, Always Franco.