25/03/2022

Tots som trans

3 min
Tots som trans

Anem, en taxi, a la celebració dels premis de narrativa i còmic de la llibreria Finestres, que, a més, fan coincidir amb la inauguració de la Finestres 250, el nou local dedicat a llibres d’arts i rodalies, que, juntament amb la llibreria originària, situada al davant mateix, han convertit el tram del carrer Diputació que va de Balmes a rambla Catalunya en un espai lluminós. Llàstima que l’acadèmia de ballet dels Corella s’hagi traslladat a un mas entre els Tremolencs i Cànoves i Samalús, sota mateix del poblat ibèric de Puig del Castell; i la Fundació Mapfre a l’avinguda Litoral, perquè, tot i que tant els uns com els altres hi han sortit guanyant, la cosa hauria quedat de pel·lícula de cine protagonitzada per Diane Keaton, és a dir, d’aquelles que retraten una societat benestant i civilitzada.

La meva lady in waiting em comenta que la teràpia l’està deixant, i cito textualment, “devastada”. Em temo, li dic, que hi ha un cert tipus de teràpies psicoanalítiques que només es poden permetre els pijos, que són, com se sap, els únics que tenen temps d’aprofundir en els seus traumes d’infantesa i llepar-se les ferides tantes hores al dia com faci falta. Si tens la dissort, com és el cas, de formar part de les classes operària i recol·lectora no pots atendre els teus traumes i, al mateix temps, sirgar diligentment, a partir de les sis del matí, per tal d’aconseguir un salari que cobreixi les teves necessitats i les necessitats de la teva progènie o similars (gossos, amants, amics i altra parentela) i també doni de si per pagar, amb estricta puntualitat, els impostos corresponents.

Arribats a aquest punt, el de la tristesa, ens agafen ganes de jugar, un cop més, a l’Un, dos, tres i, per vint-i-cinc de les desaparegudes pessetes, fem una llista de llibres en què les protagonistes, sempre dones, decideixen, una mica a la manera de la Gran Dimissió protagonitzada pels treballadors dels Estats Units, abandonar: deixar-se anar i deixar d’intentar-ho, apartar-se, desaparèixer, fugir de la mirada de l’altra, d’aquella pressió que obliga a fer i, sobretot a ser, allò que ni vols fer ni pots ser.

El meu any de repòs i relaxació d’Ottessa Moshfegh (Angle Editorial), Sola de Carlota Gurt (Proa), Reunió de Natasha Brown (L’Altra Editorial), La Loca de Cristina Fallarás (Ediciones B), Cauterio de Lucía Ljtmaer (Anagrama), Mamut d’Eva Baltasar (Club Editor)...

Com que, a la manera parisenca, hi ha manifestacions i protestes a cada cantonada, no en va som aquests dies més europeus que mai, la carrera va lenta, la qual cosa ens permet, tot i que segur que tornem a fer tard, seguir fent rodet.

Comentem la preocupació d’algunes persones amb responsabilitats acadèmiques davant la possibilitat que la jovenalla en massa demani, de sobte i com si fossin ionquis, hormones subvencionades (sic) per iniciar un transició de gènere. Tenim la sensació que aquestes companyes, tan i tan preocupades pel futur genèric de la nostra, segons elles, despistadíssima, adoctrinada i manipulable quitxalla, no han tingut encara l’oportunitat de parlar de debò amb persones trans per intercanviar experiències, perquè, si ho haguessin fet, no dirien el que s’atreveixen a dir. Des d’aquí les animem, de tot cor, a conèixer de primera mà, és a dir, a través de persones trans, què suposa ser una persona trans i quines són les seves autèntiques reivindicacions i necessitats, reivindicacions i necessitats, que, per cert, no interfereixen en cap punt amb les reivindicacions i necessitats feministes, ans al contrari.

També, i en la mateixa línia, ens sorprèn la quantitat de persones benestants i progressistes (benestants avui perquè van ser progressistes ahir) que troben que proclamar el “no a la guerra” és naïf, innocent, infantil, poc adequat donades les circumstàncies actuals i definitivament idiota. Diuen que proclamar la pau des del confort dels nostres salons és hipòcrita, tot i que a nosaltres ens sembla més greu -i de tenir-los quadriculats- proclamar la guerra des de salons igualment confortables. Eliminar del debat públic el pacifisme seria tan greu com prohibir parlar de la felicitat.

I mira, sis respostes encertades, a vint-i-cinc de les antigues pessetes cada una: cent cinquanta pessetes! Ja en tenim per pagar el taxi.