PalmaAcabava de comprar un pis de 50 m² al Coll de Gràcia, a Barcelona. Després de l’adquisició, li havien quedat molt poc més de 10.000 euros per assumir la reforma que volia, perquè ell, un dissenyador molt jove, no desitjava viure en un apartament convencional, compartimentat en habitacions i passadissos que no necessita i que sentia que el duien a una vida també tradicional. És més, estava interessat en els models d’ús més actuals, amb la consciència mediambiental sempre ben present. 

El cas és que aquest jove havia vist la publicació d’un projecte que l’equip d’arquitectes de TAKK, Mireia Luzárraga i Alejandro Muiño, professors a la Universitat de Colúmbia (Nova York) i amb estudi a l’Hospitalet de Llobregat, havia fet a Madrid: La casa del día después. El pas de la convencionalitat a la singularitat, el treball amb capes tèrmiques, la manera de resoldre les característiques climàtiques sense necessitat de sistemes de calefacció ni d’aire condicionat, i especialment la introducció d’una visió hedonista i lúdica de la vida domèstica. Tot això el va engrescar. Va contactar amb els de TAKK, els va preguntar si ho podrien fer amb els poc més de 10.000 euros que tenia i varen acordar que pensarien com començar i acabar una reforma integral amb aquesta quantitat, de la qual només seria per als arquitectes el poc que passava dels 10.000.

No fa gaire que l’habita el nou propietari, però assegura que n’està encantat. Amb aquest pressupost mínim té un apartament diferent, d’un sol dormitori –és el que necessita– i amb un espai polivalent i obert que fins i tot, en un edifici tan convencional i bàsic com el del pis on viu, li permet cuinar mirant al carrer, però també banyar-se mirant al carrer. Ell és vegetarià, menja poc i no necessita gaire nevera, però, en canvi, li agrada tenir dutxa i banyera, així com un ampli vestidor.

Els 10K que donen nom al projecte es van dedicar a treure envans, a fer desaparèixer els dormitoris, l’espai tancat de la cuina i el passadís. Es van dedicar també a la neteja necessària després d’una obra en la qual les ferides quedaran vistes i el que s’ha arrabassat es veurà. Però sobretot es van dedicar a construir uns espais que, com les capes d’una ceba, s’abracen els uns als altres, niant cap endins, des del lloc més fred –el que està aferrat a la façana del carrer– fins al més càlid. Una caixa dins una altra, l’entrada i especialment la caixa que conté el dormitori –amb ventilació creuada– són construccions en DM –la versió més barata de la fusta– que s’ha deixat del color natural, i s’han creat gradients tèrmics per a la millor resposta climàtica de cada espai. Amb les noves construccions aixecades damunt potes, es permet el pas de les instal·lacions elèctriques i conductes d’aigua. Al cap i a la fi, a la casa 10K tot són conquestes i renúncies. Es renuncia a allò a què no s’arriba i es conquereixen noves formes de construcció i de vida.