Sitges / El PapiolDavid Segarra es posa una careta de soldador i uns guants de protecció, treu les cendres del crematori i les diposita en un recipient amb una mena de rasclet. Després, quan s'ha assegurat que ja no queda res dins del forn, hi introdueix un altre taüt. Pocs segons després, el fèretre queda envoltat de flames. El jove està acostumat a les incineracions. Forma part de la seva rutina.

"És una feina com qualsevol altra i algú l’ha de fer", afirma com si fos la cosa més normal del món. Té 25 anys i en fa set que treballa per a la funerària Àltima. Va començar amb només 18. “Volia una feina amb estabilitat i continuïtat. Vaig provar aquí i em va agradar. A més, és una feina amb utilitat”, argumenta. Diu que no li importa que li diguin “enterramorts”, perquè això és el que és en part, tot i que assegura que sovint la gent té una visió equivocada de la seva feina.

Ell és un dels operaris de la brigada del cementiri de les Pruelles, a Sitges, un lloc privilegiat enmig de la natura, on el silenci sepulcral només el trenquen el piular dels ocells i el brunzit d'una desbrossadora amb què diversos treballadors poden els xiprers aquest matí. Però quines persones treballen exactament en un cementiri? Com hi van anar a parar? Els agrada la seva feina? Alguns se sinceren en aquest reportatge.

Enrique Soto té 47 anys, és guixer i tècnic especialista en adobs. Però, amb la crisi econòmica, es va quedar sense feina, va enviar un currículum a Àltima i el van trucar. Des del 2017 també treballa a Sitges. S'encarrega de mantenir el cementiri: pintura i jardineria. També fa enterraments, és a dir, ell és qui introdueix el taüt a la tomba i la segella després. I el més escabrós: fa exhumacions i el que ell anomena “condicionaments”, o sigui, treure les restes humanes del taüt i posar-les en un sudari perquè no ocupin tant d'espai i així poder enterrar diversos difunts en una mateixa tomba. "En un nínxol hi caben fins a set o vuit cossos", detalla.

Càrrega emocional

“El dia que vaig començar a treballar havia de fer-se un condicionament i em vaig oferir voluntari. Vaig pensar: «si valc, valc»”. I va valer, encara que reconeix que va haver de fer el cor fort. “Segons la llei, un nínxol no es pot obrir abans de dos anys i un dia. Normalment et trobes que només hi ha ossos i roba dins del taüt, però de vegades el cos no s'ha descompost i no el pots tocar”, explica. Això és el que ha passat, assegura, amb moltes de les persones que van morir de coronavirus durant la pandèmia. Els cossos es van sepultar dins de tres sudaris per evitar possibles contagis, cosa que ha dificultat després la seva transpiració i corrosió.

“La clau és prendre-s'ho tot com una pel·lícula perquè, si t'ho fas teu, psicològicament t'afecta molt ”, confessa l'Enrique. Amb tot, admet que en alguna ocasió és impossible no implicar-s’hi: “Vaig haver d'enterrar un noi jove que havia mort en un accident de moto. I jo tinc un fill que li agraden molt les motos”.

Antonio Medina, de 58 anys, també intenta posar-hi distància "per no acabar boig". Ell també va anar a parar al sector funerari per necessitat. “He sigut paleta tota la vida, però amb la crisi del 2012 em vaig quedar sense feina i vaig enviar currículums fins a sota de les pedres”, explica. I així és com va arribar a Àltima. Primer, durant tres anys, va ser vigilant nocturn del Cementiri Comarcal de Roques Blanques, que la funerària té al Papiol, en plena serra de Collserola. Ara forma part de la brigada del cementiri.

“Tinc amics que no treballarien de nit en un cementiri per res del món”, assegura l'Antonio. A ell, al principi, també li feia respecte. Al cementiri estava completament sol. La seva única companyia eren dos gossos. El primer que havia de fer era col·locar els pastors elèctrics, és a dir, recórrer tot el cementiri per instal·lar tanques electrificades als camins que impedissin l'entrada de senglars durant la nit.

El cementiri de Roques Blanques és especialment extens. Les tombes se succeeixen una al costat de l'altra en terrenys situats a diferents nivells enmig d'un bosc. “Entre els sorolls, els conills, els porcs senglars i les ombres, pensava «qui hi ha aquí?»”, continua explicant l’Antonio. Mai no va veure cap lladre, però ha sentit casos de persones que han intentat robar les tapes de les clavegueres del cementiri per vendre-les com a ferralla. “Si pogués, preferiria continuar treballant com a paleta –confessa–, però a la meva edat ja no em compensa”.

Juan Oliet té 54 anys i ell també ve del sector de la construcció, però no hi tornaria. "La construcció és molt més cansada i tinc artrosi al genoll i a l'esquena", argumenta. Treballa braç a braç amb l’Antonio a la brigada del cementiri de Roques Blanques. Avui, per exemple, han hagut de donar sepultura a les cendres d'un difunt en una zona reservada per a això, on hi ha petits cubicles de ciment al terra, cadascun amb la seva corresponent làpida. Segons diuen, ells són els que van construir tot allò i van acondicionar la zona.

El Juan també va acabar a Àltima perquè la crisi del 2012 el va deixar a l'atur. “A l'oferta de treball demanaven coneixements de paleta, pintura i jardineria, però a l'entrevista em van dir que també hauria de fer enterraments i em van preguntar si em feia cosa veure els morts. Jo feia tres anys que estava a l'atur i vaig contestar que m'era igual, encara que l'únic mort que havia vist fins aleshores era la meva mare”, explica. Admet que la primera exhumació que va fer el va impressionar i que, quan li pregunten on treballa, contesta que és operari en “una empresa de manteniment”. Només si li tornen a insistir en què consisteix exactament la seva feina, confessa que treballa en un cementiri. “Em fa respecte dir-ho perquè la gent em mira estrany”.

En canvi, Esther Fernández, de 52 anys, no té cap inconvenient de predicar als quatre vents que és “assessora funerària”. Segons diu, se sent “molt orgullosa” de la seva feina. Ella és qui s'encarrega d'atendre les famílies al tanatori just després de la defunció, els exposa les opcions disponibles per al funeral, a més de tramitar tota la documentació. Per exemple, els explica quin tipus de cerimònia es pot fer, els taüts que hi ha, les corones de flors, els recordatoris… O sigui, és qui, com es pensa popularment, t'intenta vendre tota mena de productes en un moment de flaquesa, quan no tens el cap per a res. L’Esther, en canvi, ho viu d'una altra manera i assegura que aquesta no és gens la seva intenció. De fet, parlant-hi es nota la seva bona voluntat: “Soc empàtica amb les famílies. Arriben amb molts neguits i intento transmetre'ls tranquil·litat. Algunes em pregunten: Què és el correcte? Jo els contesto que no hi ha res correcte. Cadascú pot fer el que vulgui”.

L’Esther també és de les que van anar a parar al sector funerari perquè es va quedar sense feina. D'això fa vuit anys. Abans era auxiliar de clínica i treballava en un hospital i una residència de gent gran. “Aquí pateixo menys que abans, encara que no ho sembli. Ajudo a passar el dol de la millor manera possible. Comunicar una defunció és molt més dur. A mi m'agraden els temes socials i aquí em sento útil”, afirma.

Segons diu, abans les famílies demanaven un taüt bo, de qualitat. “Ara el que volen és que la cerimònia sigui maca, amb música, una foto del difunt, recordatoris més personalitzats…” I en general es gasten menys diners. “Entre 4.000 i 6.000 euros. És difícil que superin aquesta xifra”.

Al tanatori on l'Esther treballa, que és al mateix cementiri de les Pruelles, a Sitges, hi ha un gran aparador a l'entrada on s'exposen quatre rams funeraris de roses vermelles, cadascun amb el seu preu corresponent. El més barat costa 72 euros. El més car (i més gran), 224. També hi ha una vitrina amb urnes de tota mena de dimensions i materials, i infinitat de reliquiaris. El sector funerari és tot un món.

Patricia Olivar s’hi dedica per convicció. Només té 21 anys i arriba al cementiri de les Pruelles conduint una furgoneta d'Àltima on transporta dos fèretres. Ella mateixa ajuda a treure'ls del vehicle i els fica en unes cambres frigorífiques. Els ha portat per incinerar. Se la veu resolutiva, amb ganes i disposada a tot: tant pot conduir una furgoneta com un cotxe funerari, o maquillar un mort. De fet, ha estudiat tanatopràxia i tanatoestètica. És la seva passió. “Quan vaig dir a la meva mare que em volia dedicar a això, va pensar que potser ho havia vist en una sèrie i que aviat em passaria la ximpleria. Però ha vist que no”, explica riallera.

La Patricia ha fet un curs online de tanatopràxia d'un any i mig de durada, en què, segons diu, totes les classes eren amb vídeos o pdf. El primer difunt de veritat que va veure va ser el cos sense vida de la seva pròpia àvia, i llavors va decidir centrar el seu treball de final de curs en el dol. L'estiu de l'any passat va fer pràctiques a Àltima i la van contractar pocs mesos després, al desembre. Explica que el que li agrada més són “les defuncions judicials”, és a dir les morts que no són naturals, perquè, argumenta, “suposen tot un repte”. Les seves amistats, lògicament, la crivellen sempre a preguntes sobre la seva feina. “No és morbo, sinó curiositat”, assegura.

Pere Flores, de 48 anys, és l’encarregat de marbristeria d’Àltima. La funerària és una de les poques de Catalunya que fa làpides: té un taller a Vilanova i la Geltrú, i un altre de més gran al cementiri de Roques Blanques. És allà on el Pere treballa. Al taller és difícil parlar: el soroll de les màquines és ensordidor. Ara les làpides no se solen gravar amb martell i cisell. El procés està mecanitzat. Amb tot, fer una làpida porta temps: unes tres hores, detalla el Pere.

Ell es dedica a treballar el marbre i el granit des que era molt jove. Va començar amb 23 anys. Abans era autònom, i tant podia fer una làpida com el taulell d'una cuina. Però ara es dedica exclusivament al sector funerari i li encanta: “És molt més creatiu”. “El client ens diu què vol i nosaltres intentem plasmar-ho amb disseny gràfic”, explica. Ha gravat de tot a les làpides: des d'una ampolla de vi fins a simbologia de futbol.

Filla, neta i besneta de funerari

Isabel Mercadé, de 52 anys, és filla, neta i besneta de funerari. Per a ella, dedicar-se a això ve de família. El seu avi i el seu besavi eren els fusters del poble, a Vilanova i la Geltrú, i s'encarregaven de fer els taüts. Tenien el taller a la planta baixa de l’habitatge, així que ella es va acostumar des de petita a veure els fèretres a casa. El seu pare va obrir una petita oficina per encarregar-se de la part administrativa dels enterraments, i va ser ell qui li va ensenyar l'ofici. Tenien un negoci familiar, fins que van entrar a formar part del grup Àltima.

La Isabel ha estat durant molt de temps assessora funerària. “Em dedicava a les corones de flors, els taüts, les sales de vetlla, les targetes de recordatori… Muntava un enterrament com qui munta un casament”, resumeix en poques paraules. Ara, en canvi, és “assessora de cementiri”. I ho prefereix: “La gent venia enfadada, perquè pensava que la volia fotre. En canvi, ser assessora de cementiri no és tan tens. Per sort, és una feina més administrativa”. Es dedica a tramitar els canvis de nom dels nínxols, el trasllat de fèretres, el cobrament de sepultures, l'encàrrec de làpides… Tot pura paperassa. Li agrada. No es planteja canviar de professió. El seu germà, com ella, també treballa en el sector. Ara bé, ni els seus fills ni els d'ell estan disposats a seguir la tradició. Es neguen en rodó a treballar en una funerària.