La casa de luxe Louis Vuitton ens ha sorprès amb el rellançament de la històrica bossa de 2003 feta en col·laboració amb l’artista japonès Takashi Murakami. Una col·laboració que, a més de reposicionar la marca a primera línia i llançar Murakami a l’estrellat internacional, va canviar per sempre l’aspecte, la vivència i l’aura que havia tingut el luxe fins llavors.
El 1997 va ser un any molt mogudet, l’anomenat “Big Bang de la moda”, entre altres coses per unes col·leccions revulsives que van posar fi al minimalisme estètic que havia segrestat els noranta. Marc Jacobs, un dels protagonistes del moment al capdavant de Louis Vuitton, va tenir la difícil missió de revifar i modernitzar una marca en estat de coma. Entre les accions urgents, calia repensar la lona monogram massa sobreexposada i falsificada, fins a devaluar-se la seva categoria d’estatus. Així va ser com Jacobs va apostar per aliar-se amb el món de l’art, iniciant una estratègia, la de les col·laboracions, que ara mateix defineix la moda actual. El 2001 va deixar la lona monogram en mans de Stephen Sprouse, que va reinterpretar-la amb aires grafiters, i el 2003 va entrar en joc Takashi Murakami.
Batejat com l’“Andy Warhol japonès”, Murakami proposa amb el seu art una reflexió crítica sobre la neurosi consumista, a través de recursos com la repetició i la difuminació dels límits entre alta i baixa cultura. Una postura que, com Warhol, no deixa de ser ambivalent, en participar activament d’allò que sembla criticar. Continuant amb la planimetria de les serigrafies pop i la pintura tradicional japonesa, Murakami encunya el concepte superflat, per la falta de profunditat de les seves il·lustracions, amb una manca de jerarquia en les referències visuals, que permeten ser llegides des de diferents punts de vista. Un univers delirant, psicodèlic i colorista de personatges infantilitzats inspirats en el manga i l’anime, que inclouen flors rialleres, bolets, iconografia budista i elements sexuals de la cultura otaku, tensionats entre dos pols: el que és cuqui (kaway en japonès) i el que és inquietant i amenaçador.
En la seva relectura del monogram, Murakami va afegir dos elements clau del seu estil: el contrast dels colors sobre fons blanc, com a clara connexió amb el Neo-Pop, i l’ull, en al·lusió als ulls grans i vibrants característics del manga, que van donar peu al nom del nou monogram: Eye Love Monogram. A la següent temporada ja va aparèixer amb fons negre, amb una campanya publicitària protagonitzada per Jennifer Lopez i un joveníssim Andrés Velencoso, que, a partir de llavors, va fer el seu salt professional definitiu. Louis Vuitton va continuar explotant aquesta bossa amb gran èxit fins al 2015, quan, amb un total esgotament del disseny, va retirar-la per donar-li un descans.
Però... per què l’han recuperat deu anys després? La primera explicació pot venir de mans de la generació Z, àvida d’apropiar-se de la moda del tombant de mil·lenni, amb la tendència Y2K. Però, més enllà d’una simple moda, hem de comprendre el moment de profunda crisi que viu el sector del luxe, amb un descens més que significatiu en vendes, que pot forçar les marques a no arriscar-se amb noves propostes i caminar sobre segur amb fórmules que van ser exitoses en el passat. I, finalment, entendre que Murakami forma part d’un grup més ampli d’artistes, amb Yayoi Kusama, KAWS o el mateix Jeff Koons, caracteritzats per una sobredosi d’infantilisme amb dibuixos animats —des de Mickey Mouse, Snoopy, Doraemon, Hello Kitty a The Simpsons—, amb textures de peluix i superfícies de globus. Una tendència demandada per una societat que, ja sigui amb l’exclusivitat de la bossa de Murakami o amb les joguines de col·leccionisme com la recent sobresaturació dels bebès Sonny Angels als mòbils, prefereix viure anestesiada per una regressió a un infantilisme idíl·lic, segur i simple, abans d’enfrontar-se a la complexitat d’una realitat massa crua i impossible de canviar.
