Fa unes setmanes el Barça mostrava unes imatges de l’entrenament dels jugadors del primer equip fent un passadís a Ilias Akhomach. Era la manera de celebrar que el noi, de només 17 anys, havia debutat al Camp Nou. El bateig de benvinguda consistia en fer circular Akhomach entre els companys, que l’honoraven amb calbots. És una tradició del vestidor. Una renovació de contracte, l’aniversari, la paternitat, un debut o haver passat massa estona al mig del rondo justifiquen el túnel de calbots. Tots hi passen en un moment o altre. Messi va tenir el seu túnel de calbots en el seu dia per celebrar la Pilota d’Or del 2019.

En una enquesta sense cap mena de rigor ja es troben indicis d’aquesta pràctica en l’àmbit escolar, a principis dels vuitanta, d’una manera poc habitual i per escarnir algun company. No sempre era el mateix qui rebia l’agressió, però sempre eren els mateixos qui fotien els calbots. A finals dels 80 i principis dels 90, el túnel ja estava plenament institucionalitzat com a pràctica per relacionar-se entre els nois en hores d’esbarjo. Inicialment era un joc. La gràcia era que la víctima havia de circular pel passadís i intentar detectar qui li clavava el calbot, mentre que els integrants dels murs del túnel havien de procurar fotre el mastegot sense ser vistos. Es convertia en una mena de ritual a càmera lenta. Quan l’interfecte que patia els cops veia com es movia la mà d’un dels atonyinadors, s’acabava el túnel i s’hi posava el company descobert, que passava a ser l’ase dels cops.

No tots rebien clatellades amb la mateixa intensitat, i aquesta era una manera de dictaminar l’estatus dels nois dins de la classe. L’agressivitat de les cleques permetia, a cadascun dels participants, saber quin grau de respecte i autoritat tenia dins del grup. O era una manera contundent d’assumir que estava del tot desprotegit i no tenia cap cercle de protecció dins del grup. Més enllà del joc, el túnel de calbots també servia per celebrar i escarnir. “Túnel! Túnel! Túnel!” eren els crits que ressonaven a l’aula o al pati i que anticipaven el ritual. Permetia als mateixos de sempre col·locar-se en dues fileres per construir el passadís mentre acorralaven la víctima. Si intentava fugir, el passadís es convertia en una eruga que s’adaptava al seu voltant per capturar-lo i fer-lo circular pel tub de plantofades. Hi havia bescollades tan sonores i plenes de ràbia que feien mal només de veure. Tot i que pocs es lliuraven de circular pel túnel de ventallots, hi havia un company que sempre rebia amb una violència inaudita que no s’exercia contra cap altre. Cridava l’atenció el seu clatell vermell si t’asseies darrere seu a la classe. Gairebé cada dia. I es mantenia d’aquell color durant unes quantes assignatures. Ningú va fer mai res per en Jaume. Va ser víctima de moltes vexacions, però sobretot la d’aquell túnel odiós que servia per establir una jerarquia entre els incipients masclets que tot just notaven els primers efectes de la testosterona. Veure els estúpids túnels de calbots dels jugadors del Barça venuts per la premsa com un divertiment simpàtic em recorda inevitablement aquells acarnissaments. I són l’exemple d’una manera molt ximple i molt poc sincera de felicitar un company. L’agressivitat com un joc. La violència com a llenguatge que serveix com a mostra d’afecte i humiliació simultanis. Coses de la masculinitat, suposo.