El senyor escèptic contempla les imatges del Primavera Sound amb l’escepticisme que és inherent a la seva condició de senyor escèptic. Els amics que varen assistir al festival porten tota la setmana comentant-li unes impressions gens escèptiques, com si s’entestessin a emfasitzar el contrast de tarannàs que, miraculosament, no ha frenat una relació sorgida fa més de trenta anys, quan l’escepticisme del senyor escèptic encara es considerava prematur. La vida del senyor escèptic, de fet, podria ben bé reconèixer-se com un exercici impecable de profecia autocomplerta; la crònica d’un escepticisme anunciat que, amb una petita dosi de decepció afegida, ben aviat esdevindria cinisme, l’alter ego amarg i desencantat de l’escepticisme.

El senyor escèptic escolta el relat festivaler de les seves amistats amb posat escèptic, com correspon a tota naturalesa genuïnament escèptica, i es recrea en la satisfacció que li produeix el fet de saber-se al marge de tal manifestació de gregarisme. L’amic gregari número u esmenta Antònia Font i mira l’amiga gregària número dos a la recerca d’una confirmació d’emotivitat. Wa Yeah!, exclama la segona, i el senyor escèptic se la mira com qui es pregunta quants codis ridículament gregaris deu estalviar-se gràcies al seu benaurat escepticisme. Wa Yeah!, repeteix silenciosament, sarcàsticament, escèpticament, el senyor escèptic, i es burla d’aquestes complicitats col·lectives que vertebren un món gregari del qual ell, per convicció i naturalment per escepticisme, no voldria ser part de cap de les maneres. 

El senyor escèptic observa les fotografies que ara li mostren l’amic gregari número tres i la seva parella inevitablement gregària. Se’ls veu al Primavera Sound ballant i somrient, eufòrics, amb els llumets i la gent de fons. Wa Yeah!, sembla que cridin. Aleshores el senyor escèptic nota una espurna de malenconia que li arriba de la latitud sud del cor, aquella àrea habitualment bloquejada per un escepticisme que tendeix a sentir-se més còmode en les regions emocionals nòrdiques. En preguntar-se què li deu passar, el senyor escèptic es respon que fa més de dos anys que la pandèmia li va arrabassar totes les manifestacions de gregarisme, el context necessari per al lluïment del propi escepticisme militant. Dos anys de paràlisi col·lectiva que havien condemnat l’escepticisme del senyor escèptic a una mena d’emotivitat normativa, a una estandardització no volguda, a unes actituds combatives que eren menys carismàtiques si no hi havia res a combatre o si tothom combatia el mateix. Prou agraït al Primavera Sound per retornar-li la personalitat, aquell dia el senyor escèptic se’n va al llit d’hora i, just abans de dormir, amb un escepticisme sorprenentment tènue, xiuxiueja: Wa Yeah!

Laura Gost és escriptora. És autora de 'La cosina gran' (Lleonard Muntaner) i 'El món es torna senzill' (Empúries).

Dossier Un estiu per celebrar

Següent

Cremen, s’apaguen

Anterior

On unes dones

Vés a l’ÍNDEX