22/06/2022

Canvis d’última hora

2 min
'Canvis d'última hora', un conte de Natza Farré.
Dossier Un estiu per celebrar Desplega
Interactiu
Un estiu per celebrar
Sebastià Alzamora
On unes dones
Laura Gost
‘Wa Yeah!’, va dir ell
Carlota Gurt
Cremen, s’apaguen
Natza Farré
Canvis d’última hora
Marta Orriols
Esperança

L’ únic que no volia era morir a l’estiu. I encara menys durant la festa major. Va ser el que no volia el que va passar. Es va morir el segon dia de les festes. La majoria de gent va venir amb molt mal de cap a mostrar el condol. Era la vida contra la mort. Perquè a l’estiu tota cuca viu. Això és el que deien i així és com veia la gent. Especialment alegre a l’estiu. Massa. Es desfeien de l’hivern com si els fes nosa. Abraçaven els dies llargs com si la vida no ho fos prou. Per a ella ho havia estat. Més de cent anys entre dos segles. I ara venien a acomiadar-se’n amb calça curta i cara de no haver dormit en tota la nit. Suats. Això és el que li feia més angúnia. La seva reneboda hauria de fer-se petons salats amb qui vingués a consolar-la. I abraçades amb cossos enganxifosos. Quin fàstic. Només de pensar-ho, li demanava perdó com demanen els morts: amb un cop de vent. Encara que a la seva reneboda li era ben bé igual. No havia heretat cap de les seves manies. 

Va aguantar tota la pandèmia, dos estius seguits, i al tercer, va caure. Literalment. Un cop que la va matar. Com ho fan sempre els cops, encara que hi ha gent que diu que te’n refàs. El seu va ser definitiu. A fora sentia el soroll dels vianants i els crits de les criatures. Les gralles que li feien mal de cap. Això és l’últim que va sentir. Va tenir mala sort. Quan era jove no anava al ball de la festa major. Per això es va quedar conca, li deien. I en realitat es va quedar sense parella perquè no tenia ganes de tenir un marit. Passava l’estiu com passava l’hivern, però així que començava a fer fresca sortia a fer passejades llargues pels camins i es deixava embadalir pel paisatge. A l’estiu la geografia se li enganxava a les parpelles. No li agradava mirar-la. 

A la seva última festa major l’orquestra no va cantar Un rayo de sol. Tan apropiada. De fet, no hi va haver orquestra i ella ja era morta. Va venir una noia jove amb una màquina plena de botons i la gent ballava davant seu. Cantaven. Però no coneixia cap de les cançons. Aleshores sí que s’hauria posat a ballar. Ves a saber per què no va gosar mai de fer-ho. No va deixar res per escrit ni cap testament. Tenia un pis i tenia família. Ja s’ho farien. Com ella, que jeia mentre tots volien ser en un altre lloc. El capgròs va venir a acomiadar-se. Es va treure el cap per saludar els presents. Anava descalç. Aleshores va pensar que no havia tingut mai clar si calia arribar vestida o despullada a la mort. Així que quan el capgròs es va tornar a posar el cap i va sortir amb aquella cara inquietant, ella es va treure les sabates i es va posar a caminar, per primera vegada, a ple estiu.

Natza Farré és periodista i ha publicat el llibre el llibre 'Tinc algunes certeses i molts dubtes' (Ara Llibres).

Dossier Un estiu per celebrar
Vés a l’ÍNDEX