És difícil ser dona. Les notícies sobre violència de gènere que s’acumulen semblen no tenir fi. En aquesta columna intento mirar-m’ho tot des del sentit de l’humor, però aquests dies és difícil. Els grups de dones on soc estan trasbalsats. Per les notícies i perquè el món masculí no s’atura per unir-se a les dones i fer-nos saber de manera clara i nítida que estan al nostre costat.
El cas de Dominique Pelicot, l’home que durant onze anys va convidar un munt d’homes perquè violessin la seva esposa, que ell sedava nit rere nit, ens ha traspassat l’ànima com un llamp. Hi ha 92 violacions demostrades i s’ha identificat 52 violadors. Només tres han demanat perdó. I se sap que tres homes van declinar participar-hi, però van callar (anava a dir com putes i no, van callar com cabrons).
És difícil ser dona i és incòmode ser home. Ja no es pot defugir la resposta i el que es respon no sempre és el millor. Però és un retrat d’on som i no és el lloc on hauríem de ser si ens tenim per una societat democràtica i superguai. Molts homes se senten atacats quan es parla de cultura de la violació. O quan a partir d’una pregunta que es va fer a les xarxes sobre si les dones ens estimaríem més creuar-nos en un bosc solitari amb un ós o amb un home, massivament vam contestar que amb un ós.
A X vaig trobar un gràfic brillant (sento no haver apuntat l’autoria) que apuntava que els homes creuen que la majoria dels seus congèneres són bona gent i només una minoria són bojos malvats. Mentre que les dones percebem i patim una realitat molt diferent: una part d’homes decents que intervindrien, d’altres ben intencionats que subestimen l’abast del problema real, després vindrien els homes que pensen que certes dones s’ho han buscat i s’ho mereixen (però no són agressors), després els homes que passivament gaudeixen, consumeixen i promouen agressions sexuals, després els agressors sexuals i finalment una minoria de monstres tan cruels que no podem ni imaginar. La bretxa entre com vivim el món les dones i els homes és massa gran. Però em resisteixo a resignar-me. La feina per anorrear aquesta bretxa la considero LA FEINA. Una feina que passa per la sensibilització de tants homes que admeten el problema però pensen que passa a d’altres dones, no a les que tenen a la vora.
Com a dona demano que hi hagi un acte de solidaritat en lloc d’un “jo no ho faig”. Mullar-se. Estar al costat en lloc de defensar-se d’un suposat atac. I aplaudir davant la valentia de gestos tan rotunds com el de Gisèle Pelicot, que ha afirmat que la vergonya ha canviat de bàndol i ha demanat un judici obert perquè sapiguem noms i cognoms dels agressors. I el mateix ha fet la còmica Ane Lindane posant el focus en el seu assetjador digital, afirmant amb orgull que la por també ha canviat de bàndol. Que siguin ells, els agressors i els que passivament ho permeten (no fer res és fer, i molt), els que es caguin als calçotets. Les admiro i elles són la llum, l’humor i l’amor enmig del desastre.
