Fotos: JOAN GUERRERO (UPIFC)MAI HAVIA REPARAT EN LA PROFUNDA TRISTESA DEL BOLERO ‘LAMENTO BORINCANO’ fins que Joan Guerrero m’hi ha fet fixar. Aquesta mena de conte de la lletera en versió llatinoamericana que el 1929 va escriure Rafael Hernández Marín s’ha cantat i ballat des de llavors en nombroses versions a tot el món. Es veu que em quedava amb la primera part: “ Y alegre, el jibarito va, pensando así ,diciendo así, cantando así por el camino... ” Però oblidava una altra estrofa més endavant: “Y triste, el jibarito va, pensando así, diciendo así, llorando así por el camino... ”És el que hi ha entre la il·lusió de sortir de la pobresa i la desil·lusió de veure que el camí i l’esforç no han servit de gaire cosa.

En certa manera, aquesta sèrie fotogràfica, que Guerrero va fer pensant sempre en el bolero, transcendeix el retrat, magnífic, de la vida d’una comunitat d’indis quítxues de l’Equador. Cada fotografia en si mateixa té un valor documental i estètic concret, però el conjunt és com una gran metàfora de la lluita dels pobres de la Terra per sobreviure, de la dignitat dels desfavorits, de l’esforç titànic dels necessitats per guanyar-se un mínim jornal, de l’alegria i paciència dels humils malgrat les dificultats... I tant és que siguin indígenes equatorians als Andes o immigrants senegalesos a la gran ciutat. A Barcelona mateix.

Aquesta empatia, i aquesta rebel·lia, són sempre darrere de les imatges de Joan Guerrero. Ell mateix, nascut el 1940 a la ventosa terra de Tarifa, va ser un immigrant a la Barcelona dels anys seixanta. Es va instal·lar a Santa Coloma, on va fer tot tipus de feines a la vegada que recuperava la seva passió juvenil per la fotografia i documentava un barri i unes gents que van lluitar molt per fer-se un lloc al seu nou món. Aquelles són fotos que ja s’han convertit en patrimoni artístic i col·lectiu, però el treball de Guerrero no s’ha quedat aquí. Va treballar molts anys com a fotoperiodista per a diversos mitjans, des del Diario de Barcelona fins a El País, però al mateix temps ha mantingut sempre un treball paral·lel, molt lligat a les seves arrels com a immigrant, que a partir dels anys noranta el va portar també a fer el salt a l’Amèrica Llatina, on en diverses estades ha treballat amb algunes comunitats quítxues equatorianes.

El festival Docfield presenta ara dues exposicions de Guerrero. A Casa Amèrica, fins a l’octubre, es pot veure el seu treball sobre Pere Casaldàliga, el bisbe català i teòleg de l’alliberament a qui va dedicar el 2005 el llibre Els ulls dels pobres. Al mateix temps, a Barcelona Visions mostra un treball inèdit, aquest Lamento boricano que va fer el 2008 seguint el José, un indi quítxua, i la seva llama des del seu poblet a 3.500 metres d’altitud fins al mercat de la ciutat de Riobamba. Explica Toni Forn, propietari de Barcelona Vision -aquesta insòlita galeria i botiga que és una de les poques especialitzades en fotografia que queden a la ciutat-, que és la primera vegada que dedica una exposició a un tema que no té a veure amb Barcelona. Però també avisa que s’ho valia. Guerrero és una institució entre els fotògrafs catalans, i a més ¿qui diu que la lluita dels quítxues, atesa la important immigració equatoriana a la ciutat, no és un tema barceloní?

ELS NOUS CLÀSSICS

Per a Laura Terré, gran experta en fotografia i autora del text del catàleg, la sèrie es pot entendre en certa manera com el “viatge als orígens” de Guerrero, perquè mai s’ha oblidat d’on ve i qui són els seus. Ho fa, a més, a través d’una fotografia clàssica, a l’estela dels grans documentalistes dels anys cinquanta, on “tot està equilibrat, de la composició al contrast de grisos”, buscant el moment precís però de manera fresca i activa.

Joan Guerrero, de fet, és el veterà d’una generació que es podria denominar “els nous clàssics” perquè, com m’explica Terré, van recollir el relleu de la generació dels Miserachs o Maspons i , en el moment convuls de la Transició, van oferir des dels mitjans de comunicació no només els testimoni del moment sinó també la visió personal i crítica d’uns esdeveniments i una societat que amb el seu treball volien ajudar a transformar. En un moment en què la fotografia es valorava socialment més en la seva versió artística, ells es mantenien fidels a la realitat reivindicant els aspectes creatius del documentalisme estricte. Eren, per citar-ne alguns, gent com Guerrero, com Pepe Encinas i com Agustí Carbonell, comissari per cert de l’exposició de Guerrero i un dels autors de qui caldria fer ja una retrospectiva. Aquests nous clàssics, com Joan Guerrero, són referents que no ens podem deixar perdre.